Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Quines estructures i de quin estat?
09/10/2012 Frederic Tort
Frederic Tort, membre de la CUP i de Blanes per la Independència-ANC Frederic Tort, membre de la CUP i de Blanes per la Independència-ANC

Arran de les multitudinàries mobilitzacions (en plural) independentistes que van tenir lloc en diferents viles i ciutats de la CAC el passat 11S la qüestió nacional catalana ha agafat molta volada i no para d’acaparar portades i titulars. La independència nacional i la consecució de l’estat propi, que no necessariament vol dir la seva construcció, ha entrat amb força a l’agenda política de tots els partits de l’arc parlamentari, tant català com estatal.

Els partits que es declaren independentistes veuen en la conjuntura actual una oportunitat de consolidar-se, en el cas de SI, o de recuperar el terreny perdut en les darreres legislatures, en el cas d’ERC. ICV-EUiA es mouen en l’ambigüitat d’aquell qui defensa opcions totalment contradictòries, com l’estat federal per una banda o l’estat propi per l’altre. Del posicionament del bloc unionista PP-PSOE-C’s no cal ni parlar-ne, ja està clar.

Tota aquesta situació ha estat hàbilment aprofitada pel partit de govern (CiU) tot fent servir un modus operandi al qual ja ens té tristament acostumats des dels inicis de la transició. L’eclosió de l’independentisme i la creixent demanada d’avançar fermament cap a l’estat propi per part d’una majoria de la societat de la CAC els ha permès moure fitxa i justificar un avenç de les eleccions autonòmiques amb un objectiu molt clar: convertir aquests comicis anticipats del 25N en un plebiscit per l’estat propi, esquivant així les seves responsabilitats polítiques (com ara les diverses comissions d’investigació obertes que quedaran probablement aparcades) i buscant a les urnes un aval a les polítiques de retallades dels serveis públics i d’involució social que han estat promovent juntament amb el govern estatal. Com sempre el llop sota la pell de xai. Ara toca parlar d’estat propi per amagar i justificar una política social contraria als interessos del poble treballador català i justificar, com sempre han fet, els interessos de la oligarquia catalana. Si fa uns mesos l’engany era el pacte fiscal, ara aquest s’anomena estructures d’estat.

Quan es parla d’estructures d’estat es plantegen dues qüestions molt clares i, al meu entendre, totalment indestriables l’una de l’altre: quines estructures i de quin estat?

Avalar la proposta “sobiranista” de CiU (i d’aquells que s’hi vulguin afegir) amb les seves estructures d’estat significa donar el vist-i-plau a les polítiques socials actuals, les que ens fan perdre drets bàsics que han costat molt de conquerir. Suposa avalar el model educatiu dels que defensen i premien l’escola concertada, dels que s’enriqueixen amb la gestió de la sanitat pública, dels que limiten la llibertat d’expressió del periodisme compromès, com la gent del Cafeambllet, que només pretén informar i aclarir que està passant amb els diners públics. En definitiva, les estructures d’estat de la dreta (amb el vist-i-plau de la socialdemocràcia) que ara dels drets socials en diu privilegis i viure per sobre de les nostres possibilitats. L’excusa del suposat camí cap a l’estat propi i les estructures d’estat que ens proposa la dreta porta la involució social amagada al fons de la maleta.

I pel que fa a l’estat cal plantejar-se quin serà aquest suposat estat propi que hem d’avalar el 25N conjuntament amb les polítiques socials que hem discutit anteriorment. Serà l’estat de les 4 províncies de la CAC o tindrem amplitud de mires i es contemplarà la nació catalana sencera? Tot i tenir clar que els ritmes dels país no són iguals als diferents territoris el projecte d’alliberament nacional ha de tenir forçosament la perspectiva dels Països Catalans. No es pot concebre el procés cap a la independència sense tenir molt clars els objectius pels quals lluitem. De la mateixa manera que com a blanenc no entendria la independència del meu país deixant de banda la comarca de la Selva, penso que, tot i tenir present la diferent penetració social del discurs independentista a la CAC, País Valencià, ses Illes, Franja o Catalunya Nord hem de plantejar l’alliberament nacional amb un marc de Països Catalans com a objectiu final irrenunciable.

Ara més que mai cal plantar cara i desemmascarar els enganys de la dreta i de les opcions socialdemòcrates que avalen l’actual sistema socioeconòmic que ens ha abocat a la crisi i la pèrdua de drets i llibertats. Cal una resposta clara i contundent des de l’esquerra transformadora i des de l’independentisme més compromès, des de tots el fronts possibles i utilitzant tots els mitjans al nostre abast.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid