El passat 28 de maig El PuntAvui va publicar una notícia amb el següent titular: “Esquerra vol posar fi als privilegis dels polítics”, segons la qual ERC va presentar una iniciativa al Congrés dels Diputats per tal d’analitzar els privilegis dels càrrecs públics. La proposta és si més no interessant i val a dir que com a tal en comparteixo l’essència. Tot i així, crec que és molt significatiu i obertament criticable el fet que aquesta iniciativa s’hagi fet precisament ara, en un moment en que Esquerra ha perdut molta o gran part de la influència política que tenia fins fa relativament poc temps al Govern de la Generalitat de Catalunya, al Congrés dels Diputats i als municipis del país. D’aquesta pèrdua de suport se’n ressent també la seva presència als consells comarcals i diputacions, institucions on aquest partit ha ocupat càrrecs de rellevància com ara la presidència i vàries vicepresidències de la Diputació de Girona amb uns sous anuals conjunts de més de 300 mil euros a repartir entre només sis persones. Cal destacar sobretot el sou del llavors president de la Diputació, ni més ni menys que 90160 euros a l’any. I tot això sense tenir en compte que alguns d’aquests càrrecs a més també rebien les pertinents retribucions per les regidories o alcaldies que ocupaven als seus municipis.
Aquest tarannà viciat pel propi sistema s’ha convertit, en línies generals, en la única manera de fer i entendre la política que tenen la majoria de partits tradicionals. A tall d’exemple, després de les eleccions municipals la insistència en repetir i revisar el recompte de vots a la ciutat de Girona va posar en evidència una manera de fer i d’entendre la política que, amb el pas del temps, ha creat en els partits tradicionals una dependència absoluta dels privilegis de tenir representació institucional per dur a terme qualsevol acció política en comptes de plantejar projectes polítics sòlids i clars per transformar la societat, ja sigui des de dins o des de fora les institucions. La presència institucional s’hauria de concebre com una eina de treball al servei del progrés social i del bé col.lectiu i no pas com una finalitat en si mateixa.
Així doncs, i tornant al principi, ara que ja no és possible seguir fent certs jocs d’influències utilitzant acords als ajuntaments i al Parlament com a monedes de canvi per obtenir càrrecs a les diputacions, consells comarcals i altres institucions resulta que un dels partits que més s’havia beneficiat d’aquestes martingales presenta una proposta per acabar amb els privilegis dels polítics i prendre mesures per evitar grans despeses i abusos en la gestió pública.
Sembla que ara alguns ja no recordin que també van aprofitar-se d’una situació que ara diuen voler combatre amb una proposta que, tenint en compte els antecedents recents, és de molt dubtosa credibilitat. Tot plegat un cas de desmemòria històrica o d’hipocresia retroactiva.
