El fet, més escandalós encara, que els cotxes dels polítics valencians, siguin aquests del PSOE o del PP, gasten 1.000 euros mensuals –per vehicle!—en combustible en uns moments d´intensa precarització del treball i quan una bona part de la població, sobretot els joves, s´ha de conformar amb sous inferiors a aquesta xifra, ha fet que diverses organitzacions polítiques d´esquerres comencin a alçar la veu.
Recordem que a Mallorca ens trobam amb casos com el del batle de Calvià, on el conegut dirigent del PP, Carlos Delgado lidera el rànquing dels polítics més ben pagats de les Illes amb 90.000 euros bruts anuals. La presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar, en cobra 87.729. També hem llegit als diaris que els vicepresidents i secretaris de la cambra autonòmica, els secretaris de la cambra i els portaveus dels grups en perceben 72.627 a l'any. Curiosament, el president del Govern Francesc Antich va per darrere tot aquest personal amb "només" 72.071 euros anuals. Interessant saber que la portaveu del PP al Parlament, Rosa Estaràs, o el portaveu del Bloc, cobren més que el president Antich.
La duplicació de cobraments per les dietes --hi ha càrrecs del Consell de Mallorca que també cobren dietes del Parlament— fa que es disparin determinats sous dels professionals de la política. Com informaven recentment els mitjans de comunicació: "Cuatro electos por el Consell de Mallorca –Francina Armengol, Jaume Font, Mabel Cabrer y Joan Flaquer—suman a sus salarios de la institución insular las retribuciones compatibles del Parlament, ya que está claro que un político que desempeña sus funciones en más de una institución pública sólo puede percibir el sueldo de una de ellas".
Va ser la Comuna de París de 1871, és a dir, el primer govern obrer del món, aquell que va decretar que el sou dels gestors dels interessos del poble no podia ser més elevat del que cobrava un treballador qualificat o un professor, per posar uns exemples clars i llampants. Uns sous i uns privilegis excessius comportarien, pensaven els comunards, una accentuació de l´oportunisme entre aquells que eren en política per a gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. En el fons, molts dels casos més llampants d’engany polític que hem vist en aquests darrers trenta anys –abandonament de la lluita republicana per part de Santiago Carrillo i Felipe González, així com de lluita per la unitat sindical i contra el capitalisme per part de determinades burocràcies sindicals; l’oblidat combat pel dret a l’autodeterminació i mil aspectes més que abans eren patrimoni de l’esquerra— tan sols poden explicar-se per l’adaptació dels oportunistes als designis de la banca i als interessos especulatius del capitalisme estatal i internacional.
Una de les primeres organitzacions d´esquerra de l’Estat que ha alçat la veu en contra dels exagerats avantatges dels polítics del règim han estat els portaveus de la Candidatura d´Unitat Popular de Molins de Rei (CUP) que en veure com, d´una manera vergonyosa, els polítics s’apujaven alguns sous fins el 128% (acord aprovat per PSC, IiE, ERC i CiU), decidí muntar una campanya de denúncia. En el fons, la proposta dels grups abans esmentats representava un augment real en els sous d’entre el 52% i el 128% en alguns casos. Les CUP voldrien que els diners d’aquests augments desmesurats anassin a un apartat especial per a la millora d’aspectes essencials per al benestar del poble, especialment per anar cobrint despeses en sanitat, ensenyament, parcs infantils, llars de la Tercera Edat... Com expliquen molt bé els partidaris d’aturar l’augment desfermat dels sous dels professionals de la política, sectors de les CUP i de la CGT han explicat que sovint els augments indiscriminats dels sous generen un accentuat desprestigi de la classe política i són una causa més de la desafecció de part de la ciutadania envers la política. Els sectors de l’esquerra alternativa principatina pensen que, en lloc de pugnar solament per omplir-se les butxaques, haurien de donar exemple d’austeritat en aquesta època de crisi que tots patim. Per desgràcia, i això també ho podem constatar en les conversacions de cafè a Mallorca, els ciutadans tenen la sensació que molts polítics aproven lleis per solucionar el seu futur econòmic personal, però no fan el mateix amb l’economia dels ciutadans i ciutadanes de les Illes.
