El passat 12 de desembre es va fer pública la proposta de data i pregunta per tal de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya. El proper 9 de novembre seria la data prevista i la fórmula escollida per interpel·lar a la ciutadania la d’una doble pregunta:
"Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?"
D’entrada caldria remarcar que aquesta no és ni de bon tros la pregunta que la mobilització popular ha demanat a través de les multitudinàries demostracions de força de l’independentisme aquests darrers anys, des de les consultes sobre la independència organitzades des de la societat civil fins a les convocatòries de l’ANC on, més que l’exercici del dret a decidir, la demanda era inequívocament en clau favorable a la independència. Tot i així cal remarcar l’escrupolosa voluntat democràtica del poble català donat que, tot i el caràcter independentista d’aquestes darreres mobilitzacions, ha prevalgut sempre la voluntat de la ciutadania de ser consultada en un referèndum democràticament just i políticament vinculant com a eina per assolir la plena independència i començar a traçar un camí propi cap a la llibertat i cap a establir el nostre model social, així com el nostre marc de relacions amb la resta de pobles del mon. En aquest sentit la pregunta que la societat civil ha posat sobre la taula sempre ha estat la d’una interpel·lació clara sobre el futur de Catalunya: una única pregunta de resposta binària, independència Si o independència No.
Amb tots aquests precedents és quan apareix l’anunci de la proposta de data i pregunta des del Parlament de Catalunya. Una pregunta que, tal i com he comentant anteriorment, no reflexa el sentit de la mobilització popular, que és qui en el fons ha marcat l’agenda política del país aquests darrers anys, tot i recollir una referència clara a la independència de Catalunya. Malgrat tot amb la fórmula de pregunta escollida ens trobem amb un convidat (de pedra o no) que no esperàvem com és el fet de contemplar la possibilitat d’apostar perquè Catalunya esdevingui un estat però que aquest no sigui independent: el Si-No. Al meu entendre aquesta opció ha estat sobretot condicionada clarament per dos sectors polítics tant diferents en alguns aspectes com son ICV-EUiA i UDC. Malgrat tot aquests comparteixen la idea de que Catalunya no gaudeixi de la plena independència política o almenys la seva eterna indeterminació en aquest aspecte així ho fa pensar.
Però quina és la proposta real del Si-No? De moment, com era d’esperar, no tenim resposta. Presumiblement, i considerant el llarg historial d’indefinició i “marejar la perdiu”, els promotors de la doble pregunta i del Si-No posaran sobre la taula alguna proposta d’estat del tipus (con)federal.
Al meu entendre per federar-se cal la voluntat de dues o mes parts de compartir un projecte comú. Per tal que això passi la situació més desitjable seria que sobiranament totes les parts així ho decideixin i ho acordin, però per això cal sobretot diàleg, voluntat, generositat i amplitud de mires. I això és precisament el que ara per ara és pràcticament impossible en un estat centralista, arcaic i amb mentalitat colonialista com l’espanyol. Si Catalunya s’hagués de federar amb qualsevol dels pobles que actualment es troben sota la dominació de l’estat espanyol caldria doncs que prèviament aquests (inclòs el poble català) s’autodeterminèssin i decidissin lliurement, i en igualtat de condicions, si volen compartir o no qualsevol mena de projecte. Al meu entendre la llibertat plena d’un poble per prendre aquesta decisió no és altre que la seva independència política. En aquest sentit el Si-No ens condueix a la pràctica cap a un carreró sense sortida. Qualsevol opció que no contempli la plena sobirania i la plena capacitat de gestionar el nostre futur com a poble ens deixa en el mateix punt en que estem ara: via morta, parlar sense ser escoltat i batallar amb un estat que no té cap mena de sensibilitat democràtica i que ens lliga amb les seva estructures heretades del franquisme sense cap voluntat de canviar-ho. Si alguna cosa ha de canviar i si volem construir quelcom millor és imprescindible un Si-Si rotund. El No i el llop sota la pell de xai del Si-No ens deixen allà mateix. El Si-No és la mà encoberta d’aquells que volen que en el fons tot segueixi igual, i mantenir vots, càrrecs cadires i privilegis, però que no volen que sigui dit.
