En plena efervescència independentista la visualització i la possibilitat real d’assolir un nou estat mitjançant l‘exercici del dret a decidir, el viratge (ja sigui real o més aviat de cara a la galeria) que fa el govern de la Generalitat de Catalunya des dels darrers comicis vers a la necessitat de consultar al poble sobre el futur de Catalunya i el suport popular creixent al procés sobiranista, amb la Via Catalana i les mobilitzacions multitudinàries convocades per l’ANC, sovint ens pot fer perdre la perspectiva de la dificultat i la importància històrica del moment en que ens trobem.
El context social i econòmic actual no està al marge de tot el procés, sobretot si ho enfoquem des de la perspectiva de la defensa dels drets socials, la igualtat i la solidaritat. La crisi econòmica ha posat sobre la taula la perversió i el gran engany que suposa el sistema capitalista i també les mancances d’aquest model de democràcia representativa obsolet. Una democràcia que, sota la pell de xai, suposa la perpetuació dels interessos d’uns pocs per sobre dels de la majoria i impossibilita obrir noves vies que permetin a la ciutadania participar activament del debat i de la presa de decisions per definir el model i incidir en els aspectes clau que defineixen la nostra societat.
En aquest sentit crec que el fet d’assolir la independència juga un paper fonamental per revertir aquesta situació i que, necessàriament, ha de servir per aprofundir molt seriosament en la transformació o fins i tot en la substitució de certes estructures d’estat per d’altres en benefici de la justícia social. Exercir el dret a l’autodeterminació ja suposaria en si mateix un avenç democràtic important, sobretot si hi ha la suficient valentia política de fer-ho desobeint les doctrines de l’estat espanyol. Aquí tinc seriosos dubtes sobre si la classe política catalana estarà a l’alçada, sobretot després de veure com el Parlament rebutjava la proposta de la CUP-AE per “promoure el referèndum sobre la independència de Catalunya de forma unilateral en el cas que es constati el bloqueig de l’Estat espanyol” i que la pregunta que acordi la Comissió d’Estudi del Dret a Decidir “sigui unívoca, inclogui el concepte d’independència política, permeti només una resposta binària i que emeti un mandat clar”. Seria una llàstima perdre la oportunitat de trencar democràticament i de manera definitiva amb un estat retrògrad, de pèssima qualitat democràtica i de nul.la capacitat d’autocrítica i d’evolucionar. L’estat espanyol és, ara per ara, irreformable i el poble català tenim en el procés independentista una oportunitat única per superar tot això i trencar les cadenes que ens lliguen a aquest model caduc. I per fer-ho hem d’estar atents i actius en tots els fronts.
En aquest sentit crec que és de vital importància que les lluites populars per la independència nacional, moltes d’elles (tot i que no totes) aglutinades al voltant de l’ANC i les seves sectorials, tinguin una perspectiva clara en favor del canvi social i regeneració de la democràcia però també que les lluites pels drets socials que tinguin una voluntat ferma de transformació real o una perspectiva revolucionària incloguin ja no només l’exercici del dret a l’autodeterminació com a un més dels seus objectius , sinó que es vagi un pas més enllà i es preguin postures favorables a la independència, i no donar-la com a un fet que es donarà per si mateix. El camí és encara llarg i difícil. Ni l’estat espanyol ni els interessos de les classes dominants ens ho posaran gens fàcil per canviar les coses, simplement perquè no volen que res canviï.
Quan feia esment al fet que el suport popular creixent a l’independentisme no ens ha de fer perdre la perspectiva em referia precisament a que si bé ara el procés està en marxa (o almenys el govern així ens ho intenta donar a entendre) aquest encara s’ha de consolidar. Per tal que això sigui possible cal garantir un referèndum democràticament impecable, amb una sola pregunta clara sobre la independència política de Catalunya i de resultat vinculant. I el més important, cal treballar incansablement des de tots els fronts possibles per tal que el resultat sigui un “ sí ” clar i inequívoc a la independència. L’alliberament nacional ens permetrà continuar treballant i consolidar les lluites pels drets socials (les que ja tenim en marxa i també impulsar-ne de noves) en un entorn nou en el qual podrem incidir amb més força i on podrem encetar un procés constituent que posi les bases d’un societat justa i igualitària, amb una regeneració democràtica profunda. Sinó guanyem la independència la perspectiva de canvi social podria quedar molt seriosament tocada i estroncada i perdríem una gran oportunitat. Per guanyar la independència hem de ser-hi tots els que creiem que cal un canvi seriós i profund en la manera d’entendre i exercir la política, sense fissures.
