Avui ens llevàvem amb un article curiós d’en Salvador Cardús de títol “Tot, tot i tot” (que podreu trobar en paper a la contraportada del diari o en format digital aquí (1)). La funció de l’article és, encara que no ho explicita enlloc, atacar el discurs de la CUP i de l’esquerra independentista en general. Com que m’he sentit al·ludit per ser militant de diverses organitzacions del moviment, crec que era de rebut llegir l’article i respondre’l.
Estimat Salvador Cardús, és evident que les paraules del conseller Santi Vila (2) es podien interpretar de moltes maneres. Què és aquest “independentisme adolescent”? Bé, el primer a dir és que realment l’adjectiu està molt mal trobat. Etiquetar quelcom com a “adolescent” donant a entendre que aquesta etapa de la vida és una cosa pejorativa, ja em perdonarà el conseller, però podria haver trobat un adjectiu millor. En qualsevol cas, interpreto aquest “adolescent” com una cosa espontània, explosiva, irreflexiva, impulsiu. Tu, Salvador, interpretes aquest “independentisme adolescent” adjudicant-lo a l’Esquerra Independentista, ja que dins aquest moviment hi ha molta gent jove, etcètera.
Jo ho interpreto diferent: l’independentisme irreflexiu, impulsiu l’identifico més aviat amb el comportament de molts independentistes recents. Recentment tornats independentistes, s’entén. Molts d’aquells que, massa sovint en una posició de superioritat moral o com a mínim cert paternalisme, miraven l’independentisme i ens deien allò de “sou massa radicals, ja us fareu grans”. A la gent major de 40 anys que feia aquest mateix discurs se’ls miraven amb cara d’aquell que ha vist una rara avis i que sovint eren qualificats de patir una mena de “síndrome de Peter Pan”, és a dir, una gent que no s’ha sabut fer gran i oblidar-se d’aquelles dèries juvenils com la independència i aquest tipus d’utopies que et passen quan fas els 30, trobes feina, et fas una hipoteca i tens fills. Aquests “nous independentistes” els hem rebut amb satisfacció els qui portàvem uns quants anys lluitant per la independència. Ras i curt. Mai s’ha recriminat res a ningú per no haver estat independentista abans del 2009, només faltaria! Tampoc n’hem qüestionat massa els motius. És cert que l’independentisme d’abans del 2009 era una combinació entre sentiments nacionals de pertinença i també qüestions culturals, de defensa de la llengua, barrejat amb un sentiment molt arrelat al territori i a la defensa de la terra i algunes qüestions històriques, encara que mai se n’ha fet excessiva bandera (recordar la derrota de 1714, la guerra dels segadors i les conquestes de Jaume I, bàsicament per explicar el perquè de les diades). Poca cosa més. El “nou independentisme” incorpora els greuges recents de l’Estatut i tot el que s’ha dit i escrit sobre la relació Catalunya – Espanya més recent, així com una part nova sobre els greuges econòmics (fiscals, de despesa, d’inversió) d’Espanya cap a Catalunya, allò de “Espanya ens roba” i també el famós terme d’”espoli fiscal”, forjat i popularitzat per en Ramón Tremosa. També s’ha reincorporat amb força la qüestió històrica. Només cal veure la temàtica del “top vendes” en català i castellà a Catalunya, “Victus”.
En certa manera és normal que sigui així: tots aquests “nous independentistes” venen d¡algun espai ideològic, no venen del no-res. La immensa majoria del nou independentisme prové de votar durant molts anys CIU, per tant, de la política del “peix al cove”, de l’autonomisme, dels pactes del Majestic, del pacte fiscal i després de les “estructures d’Estat”. En definitiva, on hi predominava un discurs essencialment nacionalista però centrat en la part més econòmica del terme, evidentment tot ben vestit amb discurs patriòtic català, defensa de la llengua, etcètera.
Aquest nou independentisme és el que ha estat, als meus ulls, l’independentisme adolescent: el famós “frau sagnant”, el “tots amb el President” , el “tenim pressa”, l’”Espanya ens roba”. I tota una sèrie de tòpics fonamentats en una defensa a ultrança d’un independentisme explosiu, irreflexiu, centrat en la figura del líder, massa centrat en les qüestions econòmiques i, a vegades, amb tics diguem-ne xenòfobs: parlo de l’adhesiu de CIU de “L’Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva”. No m’estranya llavors que gent infame com la Lega Nord apareixi al Parlament italià amb samarretes amb l’estelada estampada. Quina vergonya vam passar aquell dia, quina ràbia: el discurs independentista català posat al mateix nivell que el discurs racista de la Lega Nord.
També és mostra d’aquest independentisme adolescent tot aquest marxandatge de l’estelada. Jo crec que el límit (espero) el vam assolir amb els sostenidors de l’estelada (www.sostencat.cat per més referències). Jo crec que ja hi ha tota la gamma inventada de marxandatge amb l’estelada. Sento remetre’m al Polònia, però el gag és la paròdia d’una realitat que tots coneixem (3). Potser el final del gag amagava una realitat: aquí hi ha molt de negoci amb la història de l’independentisme. Potser el dia que siguem independents CIU haurà d'explicar també moltes coses que ara tapa amb l'estelada.
Crec que ha quedat explicat. Anem a altres qüestions més de fons: afirmes que el discurs independentista “combina en proporcions diverses segons les posicions socials, una expectativa de més prosperitat i justícia social, una exigència de radicalitat democràtica i una afirmació de dignitat nacional i política”. Bé, estem d’acord. La independència de la nostra nació ha de suposar també tot això: més justícia social, més democràcia i més dignitat nacional. Les polítiques concretes que portaran tot això? Podríem escriure moltes línies, no val la pena ara aprofundir, quedem-nos amb els objectius. El que passa és que després escrius “independència és sobretot una oportunitat de canvi però en cap cas una garantia de res”. Ostres! Evidentment hi ha el risc que amb la independència no canviï res, és a dir, que posem una ratlla al mapa, canviem una bandera per l’altra... i poca cosa més. Evidentment crec que ningú es planteja la independència “només” per fer això. Amb el “només” vull dir que si aprofitem tot el rebombori que suposarà el trencament de la nostra nova nació haurem d’aprofitar per redactar una Constitució i que aquesta haurà de ser la més avançada del món. Ho van fer els Estats Units d’Amèrica en el seu moment (i que consti que els resultats no són del meu gust, clar): van redactar la Constitució, el marc legislatiu més avançat (o dels més avançats del món. Ara la cosa ha quedat una mica desfasada, clar. Nosaltres, els catalans i catalanes, quan redactem la nostra Constitució... agafarem una d’antiga (l’espanyola, per exemple) com a base de referència o intentarem que sigui la més avançada, la més democràtica, la millor de totes les conegudes? Intueixo que la resposta de tots és evident.
Com bé dius, la independència no és garantia de res, només oportunitat. Hi ha el risc evident que no passi res, que tot segueixi més o menys igual: destrucció del territori amb una nova bombolla immobiliària, casinos i rebaixes d’impostos ad hoc per aquests, més energia nuclear, corrupció política, espionatge, mossos incontrolats matant gent als carrers o disparant bales de goma que treuen ulls a la gent, privatització encoberta de les universitats... O bé podem convertir el procés en quelcom millor: independència per canviar-ho tot. Un lema curt però que ve a resumir tot això que hem parlat. També el famós “Ho volem tot” de la campanya de la CUP (parèntesi: i que ara ICV es dedica a copiar... potser han vist l’èxit del lema).
El teu article, Salvador, des de la meva perspectiva, va empitjorant. Acabes escrivint que “em sembla inacceptable que es vulgui aprofitar la gran mobilització a favor d’un procés d’autodeterminació política per enganxar-hi tota mena de revolucions que, ara com ara, tenen el suport popular que tenen”. Aquesta frase donaria per una tesi doctoral, intentaré ser breu:
En primer lloc dius que és inacceptable que s’aprofiti, des de l’esquerra, per incorporar temes per nosaltres importants com són la justícia social, la lluita contra la discriminació de gènere, la reivindicació d’un sistema més democràtic o la defensa del territori (revolucions, en el teu llenguatge). Bé, em sembla lícit fer-ho. I més quan aquest procés dura i durarà molts anys. Molts abans deien allò de “primer la independència i després ja ens discutirem”. No podem estar 10 anys sense parlar d’allò tant important com és la corrupció política, la política econòmica del país (casinos, etc), les retallades en sanitat i educació i, sobretot, la pobresa que està comportant la combinació de crisi econòmica més govern de dretes i retallades.
D’altra banda, dius que tot això no té massa suport popular. Obvies el 15M, tot el moviment per l’educació pública, el moviment contra els desnonaments i un llarg etcètera de moviments popular massius que segurament tenen el mateix suport (o més i tot) que el moviment independentista. És més, probablement hi ha una coincidència massiva entre la gent que reclama una educació pública de qualitat (marea groga) i la gent que va anar a la Via Catalana. O és que la gent independentista no té ideologia més enllà de l’independentisme?
Acabes amb una frase interessant: “es pot fer sense haver de qüestionar tot el sistema”. Exacte. Es pot fer així. Però no volem, volem fer-ho qüestionant tot el sistema. Tot.
Acabo: podeu seguir construint un “independentisme que digui bon dia i bona nit” (t’ho he sentit dir a vegades), però nosaltres farem un independentisme amb discurs social, unint el fil dels drets socials i els drets nacionals. I bon dia.
(1) http://www.ara.cat/premium/opinio/que-proces-no-DONCS-independencia_0_1019898012.html
