Un dels debats que està darrerament sobre la taula és si es pot (és a dir, si els i les esportistes poden) fer política en el món de l’esport. El primer que a hom li ve al cap és la Roser Tarragó, oriünda de Mataró i atacada per haver posat una estelada al seu compte de Twitter personal. També penso en el FCB fent campanya “pro-pau” a Israel, quan tots i totes sabem que és difícil parlar de pau a Israel quan s’ha ocupat territoris per la força dels tancs. Recordo també el rebombori que es va produir quan el Barça de Laporta va portar el Correllengua al Camp Nou, amb el consegüent mapa dels Països Catalans al centre del camp (quin goig!)... i la resposta blavera dels Yomus de València.
Alguns opinadors professionals o amateurs diran que no és bo barrejar política i esport. Alguns d’aquests posaran el crit al cel al veure que la premsa espanyolista ataca na Roser Tarragó per això de l’estelada, o perquè el Barça llueixi una mena de senyera com a segona samarreta, etcètera. Així mateix, reivindicaran unes seleccions catalanes perquè una nació ha de tenir la seva selecció. Molt d’acord. Però llavors val per tot. Si un esportista pot reivindicar aquesta esfera de la vida pública, la de la seva filiació sentimental nacional també ha de poder-ho fer quan es parla de la resta de qüestions polítiques. Un jugador de futbol o de waterpolo ha de poder dir que està a favor d’Hugo Chávez, que li sembla genial que la PAH alliberi blocs de pisos o que els bancs i caixes són els culpables de la crisi. Llavors no valdrà dir el famós “això ara no toca”.
El mateix passa amb les festes. Massa sovint sento dir que “a les festes no s’hi ha de barrejar la política”. El públic de la Festa Major de Mataró, de Les Santes, no pot cremar una bandera espanyola (segons PP i CIU), però sí pot cridar “independència” (segons CIU). M’agradaria conèixer la opinió del PP si enlloc de cridar “independència” la gent cridés “yo soy español”. La política no hi ha de ser present a les festes, però bé que ens agrada Calle 13, Manu Chao o en Lluís Llach a dalt l’escenari fent escarni dels polítics i els grans poders fàctics. Si ho fa en Lluís Llach és fer país i si ho fa KOP està malament? No serà que confonem el discurs teòric (“a les festes no s’hi ha de barrejar la política”) amb la visió política que tingui cadascú?
Les festes són un moment de molta política. Tota la festa és política. És política diferent segons qui organitza la festa: ho fa l’Ajuntament, una empresa privada o les entitats juvenils del poble? Els grups de música són compromesos amb les lluites polítiques o són uns mercenaris o una mena d’abstracció que no es relaciona amb el context social?
Hom podria contraargumentar dient que jo sóc partidari de la política a les festes mentre els discursos i expressions polítiques siguin favorables a la meva visió política. Bé, de fet és l’argument que jo dono en contra els que no volen la política a l’esport o a la festa: no t’agrada barrejar perquè la teva visió política va diametralment contrària al que penses políticament (vegeu sinó d’on surten els discursos “anti-política” aquests dies). El cas és que si la política s’ha infiltrat dins l’esport i dins les festes és perquè política i esport són expressions públiques, que impliquen col·lectius de persones, aquestes persones i les seves relacions. Cada persona té una ideologia (encara que no en sigui conscient), cada col·lectiu és una síntesi més o menys consensuada d’aquestes ideologies. Si a les diferents festes alternatives de Gràcia (per posar un exemple) es porten uns grups musicals i no División 250 (un grup musical d’ideologia feixista) és per alguna cosa.
I el cas és que les festes populars ara mateix estan governades pels joves, especialment joves actius, militants dels carrers, generalment organitzats entorn entitats del municipi o barri (caus, diables, geganters, colles bastoneres, etcètera) i entitats ad-hoc estructurades entorn la festa en qüestió. Tots aquests joves tenen una ideologia, forjada pel context polític i social. Un context que és un 50% d’atur juvenil, sense poder-se emancipar de casa els pares per falta de feina i sou, moltes colles trencades perquè molts joves han de marxar a servir cafè a Londres. I pretenen que aquests joves que organitzem les festes populars, alternatives o el que sigui sense aixecar la veu? Que ens passem mesos organitzant una festa i dedicant hores de manera voluntària sense poder imprimir a la festa una mica el sentiment de ràbia contra aquest sistema podrit?
Sí a la política en tots els àmbits de la nostra vida pública, des de la festa fins a l’esport. Això sí, no oblideu passar-vos-ho bé!
