El fet que la Diada del Principat estigui col·locada a principis de setembre ens brinda cada agost del “culebrón” habitual, com si fos una tradició més que hem de suportar a banda de la canícula habitual i que hem de saber compaginar amb les festes majors de pobles, barris i ciutats.
Enguany el debat és gros i supera de llarg la manifestació de l’11. A diferència del que algunes opinen, el debat no és banal, ni es centra només en la Diada i en una o altra manifestació que puguin discórrer 2 o 3 carrers més enllà. Perquè, de fet, si el problema fos aquest ho hauríem resolt amb un canvi d’horaris o un ajust en els recorreguts. Però el debat supera de llarg el dia 11.
Com que conec els apriorismes que planen en el nostre moviment, prefereixo vacunar-me d’aquests davant el lector o lectora: no he decidit encara a quina manifestació aniré. Sento decebre a uns i altres. Per això amb aquest escrit el meu propòsit és posar les qüestions sobre la taula per poder prendre una decisió encertada.
En primer lloc, m’agradaria definir amb el màxim de sinceritat possible i buscant l’objectivitat, el subjecte polític en qüestió: l’ANC. Certament, l’ANC ara mateix és un espai molt heterodox, amb pràcticament tantes idees com persones hi participen. Però a grans trets, si em permeteu de fer de sociòleg d’estar per casa, a l’ANC hi participa un espectre polític bastant ample que agafa amplis sectors del que abans era “l’independentisme sociològic” que tant hem parlat en les nostres ponències i que era votant de CIU o ERC (i de la CUP, clar) que s’enfadava amb Espanya o Madrid i reivindicava trets diferencials culturals catalans i més autonomia per Catalunya i la fi de l'espoli fiscal (perdoneu la superficialitat, però crec que és un bon reflex de la realitat). Aquest discurs ha anat evolucionant cap a un independentisme convençut. Fa un any o dos no podíem posar la mà al foc que això fos ferm, era massa recent, potser era un amor d’estiu. Fa cinc anys ningú ens hagués dit que tota aquesta gent estaria ara per la independència. Generacionalment, són en general més grans que la mitjana d’edat de la militància de l’EI, sovint pares i mares de molts de nosaltres, tiets, veïns o conegudes.
En quant a la territorialitat, crec que hi ha molta confusió. La majoria provenen d’un “catalunyisme” molt incòmode per nosaltres, herència de la tebiesa territorial d’ERC i del regionalisme sense escrúpols de CIU. Però que poc a poc, amb el nostre treball de formigueta avança cap a un concepte de Països Catalans. Un dia ens sorprenen amb la presentació de l’ANC a València i l’endemà ens trobem amb el lema (quin disgust!) de la manifestació de la Diada amb un “Catalunya” que ens ha portat tants maldecaps. I l’endemà veiem que l’ANC vol esborrar la frontera de la Jonquera (3) (on també hi apareix la silueta dels Països Catalans). I després veiem el mapa que sovint es posa a alguns cartells on hi falta el País Valencià i les Illes, decepcionant, i un altre amb tot el mapa dels Països Catalans. Una esquizofrènia difícil d’entendre per nosaltres, encara que considero de molt interès les valoracions que Carles Castellanos fa de les qüestions internes de l’ANC i la seva postura nacional. Cito textualment: “L’acció de l’ANC se centra, en primera instància, a Catalunya-Principat, on es consideren les condicions més avançades, però s’estableix un lligam permanent a nivell de Països Catalans i l’Assemblea no es dissoldrà fins que no s’hagi aconseguit l’alliberament de tota la Nació”. Fragment que entenc que prové de documents interns de l’ANC. Crec que podem afirmar que respecte la qüestió territorial, l’ANC no és “catalunyista” volgudament sinó per herència i que ha d’evolucionar, gràcies a la nostra incidència, cap a postures que englobin la totalitat de la nació. Per aportar una mica d¡experiència pròpia, m'agradaria afegir que a l’ANC d’Argentona la cosa, en aquest sentit, evoluciona favorablement i crec que és una visió compartida a molts altres pobles.
Respecte la qüestió social, l’ANC encara ens ofereix més contradiccions. Però en aquesta qüestió tenim a guanyar que cada divendres que passa, més capes de la població veuen impossible seguir en un sistema que ens porta a l’abisme. Perquè l’ANC no és de dretes ni és la veu de la burgesia ni res de tot això. Encara que hi hagi persones que identifiquem clarament amb sectors conservadors, l’ANC és certament un òrgan transversal en el millor ús que pugui tenir el concepte. Arrossegar tota la gent que hi hagi dins l’ANC cap a postures rupturistes en el sentit de desestimar el capitalisme com a sistema econòmic-social és la nostra feina, com sempre ho ha estat. Així mateix, la creació de propostes constructives com el socialisme, és el pas següent. I aquesta és la nostra feina com a militància política socialista que som.
Si m’ho permeteu em prendré prestat una part d’un article de l’Òscar Guàrdia que diu: “l’ANC no és el moviment d’alliberament nacional popular que ens agradaria, però de moment és el que hi ha. Treballar per la independència de Catalunya no és renunciar ni a la independència dels Països Catalans ni a una societat socialment més justa.”(7) Encara que hi faré un matís: hem d’aconseguir acostar les postures de l’ANC cap al nostre programa polític i això vol dir no renunciar a res dins l’ANC, perquè l’ANC també pot tenir discurs social i l’ANC ha de ser en clau de Països Catalans. Aquí, la capacitat dialèctica del nostre moviment ens ha de fer avançar aquest espai transversal cap a postures rupturistes.
Com a apunt, m’agradaria dir que el lema de la manifestació de l’11 a Barcelona inclou dos termes incòmodes pels nostres plantejaments: Estat i Europa. Respecte el primer, és obvi que el concepte Estat ha estat rebutjat per l’MCAN sovint i s’aposta per a conceptes (que ara no entraré a detallar) com nació o país. Un altre concepte oblidat per l’MCAN és pàtria. Tot plegat donaria per escriure unes pàgines, però només volia deixar clar que Estat és certament un concepte incòmode però que tampoc cal rebutjar frontalment. I finalment, Europa. No pas Unió Europea, com va passar amb les consultes a molts indrets. UE era certament un destorb important, ja que sabem què significa UE i per a quins fins fou creada (com veiem actualment). Però aquest cop no hi posa pas UE sinó Europa i, de moment, encara en formem part del vell continent.
Amb tot plegat, m’agradaria concloure que tant una com l’altra manifestació de Barcelona ens les sentirem nostres, una de les dues serà massiva i serà amb un discurs menys propi, l’altre serà menys massiva i, òbviament, amb el discurs del nostre programa polític. I l’error rau en no haver sabut trobar l’encaix de les dues manifestacions com sí vam saber fer, per exemple, el 10 de juliol. Considero un error posar “Catalunya” a la pancarta de la manifestació de l’ANC, però també considero un error tàctic important no assumir que el món avança i nosaltres ens ho mirem des de la tribuna, criticant les capes socials que es mouen, com vam fer amb el 15M, amb les consultes i ara amb aquesta gran manifestació. Reivindico, en canvi, la cintura tàctica que vam saber tenir el 10 de juliol. Ningú (tampoc jo) entendria que la CUP i l’MCAN es quedin fora de joc en el debat per la independència ara que és més viu que mai.
Per últim m'agradaria valorar positivament el to de l'article d'en Jordi Aldeguer sobre la qüestió. Crec, com ell, que no cal caure en la crítica a les organitzacions o militants que defensen una o altra postura (com sovint es fa al moviment) sinó un debat polític. La bifurcació tàctica (o estratègica) sobre el debat entorn la participació a espais independentistes de tipus transversal s'ha de fer amb serenitat i mantenint la perspectiva que som un sol moviment.
Cal que ens posem a treballar per intentar acostar l’ANC cap a postulats més semblants als plantejats més amunt i cal que això no suposi renunciar a res, tampoc a la nostra feina del dia a dia, sobretot en contra el sistema capitalista i en la nostra construcció socialista. Cal no abandonar les lluites socials dels nostres pobles i barris i agermanar-les amb la construcció nacional. En definitiva, el que hem estat dient que calia fer des de fa tants i tants anys.
