Aquest passat mes de març es produïa a Olot una Assemblea Nacional de la CUP, ben farcida de ponències, documents i debat(s). Una assemblea amb una nodrida assistència, principalment de gent jove ( la mitjana d'edat difícilment superava els 30 anys) tot i que la intergeneracionalitat s'ha reforçat aquests darrers anys, amb la incorporació de gent de més edat i la continuïtat militant de diverses fornades d'activistes.
Hi vaig ser present, i per poder ser-hi vaig haver de fer força equilibris personals i apostar per l'enèssim enfrontament familiar. No vaig poder assistir a la totalitat de l'assemblea, tot i que m'hauria agradat.
Una bona notícia és que ara l'AN disposa de servei de guarderia, la qual cosa alleugeix una mica les coses. La mala notícia és que la immensa majoria de la militància ( que no té fills) es pensa que la cosa és tant senzilla com posar un servei de guarderia i deixar allí la mainada, com aquell que deixa un vulgar abric al guardarroba. Més ofensiu és trobar-se amb militants que posen mala cara quan la canalla entona un plor, coses ben habituals per cert.
Un dels problemes de combinar la militància amb la paternitat o maternitat és que la immensa majoria de la militància no pot arribar a entendre el que això suposa. Qui pren la decisió de continuar militant un cop ha assolit la paternitat o la maternitat ( amb desavantatges evidents en aquest segon cas ) no és conscient dels problemes amb que es trobarà. Tenir fills té un cost personal en termes d'esgotament, cansament, disposar de poc temps...i això es tradueix en un menor rendiment en tots els àmbits alhora que una reducció d'eficiència.
A banda hi ha una acumulació important de despeses econòmiques i en el millor dels casos ( Si és que es disposa de feina i sou) les dificultats econòmiques per tirar endavant augmenten i molt. Combinar responsabilitats laborals, la lluita diària per arribar a finals de mes, la paternitat/maternitat i la militància és una experiència dura i incompresa, atès que en totes bandes s'espera la màxima dedicació. I això, almenys en el meu cas, és dur i desgastant.
Molta gent aposta per deixar la militància un cop ha tingut fills, d'altres redueixen la dedicació i una minoria ho continua donant tot. En el meu cas, he tingut dos fills enmig de períodes electorals i moments polítics de gran intensitat. Malgrat haver-ho intentat és evident que el resultat d'aquesta decisió és catastròfica perquè està clar que ningú n'ha quedat content i els principals perjudicats son la canalla, que han de creixer enmig de la irresponsabilitat/deixadesa dels pares activistes, militants de mil causes i poc militants de casa i la canalla.
Un cop presa la decisió toca encarar-se a la realitat i és dur, molt dur comprovar sovint la incomprensió de la militància més jove. Un cop presa la decisió ja no es disposa de temps i sovint ni diners per seguir el ritme militant ( assemblees, manifestacions, plens, accions,reunions, concentracions, GAP's...) i això genera força frustració i desencís. Un cop presa la decisió toca assumir responsabilitats i arribar fins on es pugui. És el que hi ha.
No voldria acabar aquestes quatre ratlles mal girbades sense fer un reconeixement als i les militants que van entregar la seva vida, que van patir tortura, detencions i presó i que no van tenir opció a l'hora de triar entre la família i la lluita. A tots ells els devem un respecte, també als fills i filles que van ser privats de l'atenció dels pares i mares.
