Que l'espanyolisme és una ideologia dominant i transversal en el si de la societat espanyola, i de retruc, la catalana, ho posa de manifest les declaracions unidireccionals explícites dels representats dels principals partits d'abast espanyol, amb les seves sucursals regionals incloses. Pel PSOE, PP, C'S, UPyD i la immensa majoria d'IU, el missatge és clar: legalitat vigent, Constitució i integritat territorial de l'estat. Ho reblen apel·lant a la fermesa amb que ells afronten el que en diuen "los desafios de Cataluña".
Tanmateix, em sorprèn la virulència en la defensa de plantejaments similars des de les files de forces polítiques, sindicals i socials que jo considerava properes a l'esquerra independentista . Un dels arguments més suats i que esgrimeixen és que la manifestació de l'Onze de setembre va ser un "invent" dels convergents i que tot aquest procés s'ha fet per tapar la mala gestió i les retallades. Afirmen que els convergents són els autors intel·lectuals de tota l'operació i que la manipulació a la qual hem estat sotmesos el milió i mig de catalans i catalanes que ens vam manifestar durant la Diada és clamorosa.
Jo crec que repetir aquests "arguments" com un mantra forma part de l'estratègia de desgast dissenyada pels aparells de l'estat i pels laboratoris de la FAES. Una estratègia divulgada als platós de Intereconomía i d'altres mitjans de comunicació al servei del poder polític i econòmic espanyol que sembla ser que també té seguidors comunistes i fins i tot anarquistes. És veure-ho per creure-s’ho!
He mantingut converses amb històrics del comunisme que van viure el franquisme i la transició. I he de dir que he quedat glaçat. Un d'ells, vell conegut i amic, m'ha manifestat en privat els seus recels i fins i tot pors sobre una possible independència de la nació catalana. D'una banda m'explica que el nacionalisme és un producte de la burgesia, i que per tant la deriva independentista que es viu a Catalunya és un moviment al servei d’aquesta classe social. De l'altra em diu que el nacionalisme només ha portat problemes al món i que seria millor continuar com fins ara. També em surt amb la cantarella que ell és internacionalista i que el que cal és avançar cap a un món sense fronteres. Finalment confessa les pors, diu que ell ja ha viscut moments de tensió, i que l'únic que aconseguirem els i les independentistes és que els espanyols s'enfadin i ens enviïn els tancs.
Sobre aquest darrer argument, els tancs, no en faré broma. Hi ha tota una generació que encara manté en el record els estralls de la guerra civil, les penúries de la post-guerra, la repressió franquista i les incerteses de la transició. Per tant, màxim respecte en aquest punt. En alguns casos estem parlant de persones afectades per les polítiques de terrorisme d'estat dels espanyols, tremendament efectives a l'hora d'escampar la por com a instrument de control i dissuasió.
Sigui com sigui, el procés de ruptura engegat pel poble català ha fet emergir contradiccions i reaccions diverses en el si de la societat catalana i espanyola, i hi ha un fil conductor que uneix sectors polítics i ideològics ben diferents. A Espanya és indiscutible la unió patriòtica entre amplis sectors capitalistes, comunistes, monàrquics, anarquistes. L'objectiu és mantenir i garantir la unitat de la pàtria espanyola; "roja, antes que rota", deien els falangistes; "azul, que rota", criden alguns comunistes i llibertaris.
A Catalunya i al conjunt dels Països Catalans el fenomen també es reprodueix, tot i que amb matisos i de forma més subtil. No parlem de C's i UPyD, PxC, PSC...; sinó del que està succeint en algun sectors de l'esquerra transformadora, on de vegades hi ha un biaix d'ambigüitat i silenci en relació al procés de ruptura iniciat pel poble català; es passa de puntetes sobre un tema que genera incomoditats i que remou moltes consciències.
En alguns de l'esquerra més pretesament rupturista el procés català s'enfoca des d'una perspectiva reduccionista i es posa l'accent únicament en el discurs anticapitalista. En la majoria dels casos s'argumenta que el procés està comandat per la burgesia catalana i que una hipotètica independència facilitaria a la burgesia fer els seus negocis amb impunitat. Per tant, el procés s'ha de boicotejar, o mantenir-se'n al marge i no implicar-s'hi en cap cas.
El reconeixement implícit del dret a l'autodeterminació que tradicionalment havien fet alguns sectors anticapitalistes ha passat a un segon terme. Ara que el tema pot fer-se realitat s'ha preferit mantenir-se en l'ambigüitat o apostar per l'unionisme passiu. Una postura que passarà a la història, que ens jutjarà a tots i no absoldrà tothom.
Es diu que una Catalunya independent en el marc de la UE i la OTAN no seria independent ni justa, i per tant cal oposar-s'hi. El més ridícul i graciós del tema és que malgrat ho intentin dissimular, molts d'aquests sectors autodenominats anticapitalistes, prefereixen romandre en un estat monàrquic, integrat a l'estructura de l'OTAN, la UE i fer costat a la burgesia i l'aristocràcia espanyola, una de les més ferotges i antidemocràtiques d'Europa. Per a contraargumentar intenten dir que això no és cert, que ells continuaran lluitant contra el capital fins a construir una societat lliure. Sí, ells solets es carregaran la monarquia, la UE, la burgesia espanyola, l’OTAN i el capitalisme financer internacional. I a sobre pretenen que ens ho creiem i continuem sent espanyols fins que ells alliberin al planeta del capitalisme mundial. Precisament el moment històric que viu el poble català pot ser una oportunitat per reformular moltes coses, inclòs el capitalisme. Però alguns anticapitalistes prefereixen aferrar-se a l'imperi.
El més trist de tot plegat és que alguns companys s'han cregut aquesta història, i estan col·laborant amb els mateixos que van crear el GAL, que van tancar el diari Egin, que van torturar i assassinar patriotes i militants als Països Catalans. Les mobilitzacions del poble català (consultes per la independència, mobilització de l'Onze...) han accelerat el procés de ruptura i això ha fet que el calendari vagi molt de pressa i agafi alguna gent amb els pixats al ventre.
Dit això seria molt injust generalitzar i no fer cap referència al recorregut que d'altres sectors de l'esquerra anticapitalista i revolucionaria ha fet. Hi ha exemples de col·lectius anticapitalistes companys de viatge de l'esquerra independentista que han confluït en múltiples lluites obreres i anticapitalistes i finalment en l'aposta per la ruptura i la independència als Països Catalans. L'anàlisi i la praxi d'alguns d'aquests col·lectius demostra que no hi ha cap contradicció entre l'aposta per la República Catalana i l'aposta per la construcció d'alternatives anticapitalistes.
En breu es farà al Parlament de Catalunya una Declaració de Sobirania del poble català proclamada amb el màxim nombre possible de diputades i diputats. Serà el 23 de gener. Des del meu punt de vista oposar-se a aquest acte de sobirania (que pot significar l’inici d’un dels processos més importants per al nostre poble des de la derrota de fa 300 anys a mans de Felip V) és fer el joc al capital més salvatge, fer el joc al franquisme i a la burgesia catalana que controla els principals mitjans de producció (grupo Godó, La Caixa....) i que ja s'ha posicionat en contra de la nostra independència, tornant a reivindicar un Pacte Fiscal per continuar lligats amb cadenes a l'Espanya imperial. És fer el joc a l'exèrcit espanyol i a la Guàrdia Civil; a la FAES, al PP i a Aznar. Fer el joc als feixistes i als felipistes que han perseguit, torturat i assassinat als catalans i catalanes que des de fa 300 anys s'han enfrontat a l'imperi espanyol.
Cert és que aquest procés de ruptura ens genera contradiccions als i les militants de l'EI, perquè hem d'admetre que una part de la burgesia catalana ha optat per aquest camí, i això vol dir que les fases interclassistes del procés són un fet. Però si hem de posar les contradiccions en una balança és obvi que oposar-se al procés, mantenir-se'n neutral (no votar la Declaració de sobirania o abstenir-se) pesa molt més perquè facilitarà les coses a l'estat imperial capitalista. Fer aquestes concessions al franquisme i al metafalangisme traspassa totes les línies roges permeses i decanta la balança de contradiccions cap a l'enemic.
Jo, com tants i tants militants de l'EI, ja he pres una decisió. Estaré al cantó del poble català fins les últimes conseqüències, assumiré les contradiccions amb humilitat i continuaré lluitant per una terra lliure, ecològicament sana, solidària, antipatriarcal, internacionalista i al servei de la classe obrera del meu país i d’arreu del món.
visca la terra i visca la classe treballadora!
