Recentment he tingut l'oportunitat de compartir taula de debat amb dues persones militants de CUT-BAI i afiliades al SAT. Ha estat un goig compartir reflexions i opinions amb representants d'un moviment social, polític i sindical tant trencador, innovador i emergent. Els companys i companyes andalusos han esdevingut una esperança per a l'esquerra dels Països Catalans i més enllà.
Més enllà del carisme indiscutible dels seus referents més públics com ho puguin ser Diego Cañamero i Sanchez Gordillo, hi ha tot un moviment en lluita que aglutina diferents tradicions de lluita com ara cristians de base, marxistes, llibertaris i que tenen un comú denominador: la lluita contra l'imperialisme i la defensa de la identitat pròpia. Un moviment de base, assembleari, trencador i de ruptura en defensa de la classe treballadora, que construeix alternatives anticapitalistes i que s'enfronta al feudalisme andalús i l'imperialisme espanyol. Un moviment polític, sindical i social que aposta fort pel municipalisme i que ha sabut combatre els vicis del sectarisme malatís i trencar amb l'aillacionisme i purisme contrarrevolucionari que hi ha instal·lat en molts moviments europeus en general i concretament en el cas català.
Crec que als Països Catalans i en concret l'esquerra independentista n'hem d'aprendre molt dels companys de CUT-BAI. Precisament un dels companys comentava recentment que no entenia per quina raó als Països Catalans no tenim una alternativa sindical combativa, arrelada, amb capacitat de connectar amb les classes populars i no depenent de les marques sindicals estatals, siguin reformistes o de ruptura. El company opinava que aquesta situació era un dèficit, i en el cas català, opinava que era inexplicable la inexistència d'aquesta imprescindible eina al servei de la classe treballadora. Alhora però, el company afirmava sense embuts que el potencial revolucionari del poble català era un fet, i que posar un milió i mig de persones al carrer el passat Onze de Setembre, ha fet trontollar el règim monàrquic, cosa que mai ningú fins a dia d'avui havia aconseguit fer.
Per part meva, puc certificar que els compayns tenen raó. I que a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans no hem sabut construir aquesta alternativa, sigui per raons objectives, estructurals i històriques, sigui per raons pròpies. Jo crec que hi ha una mica de tot, raons estructurals i febleses pròpies. I avui per avui el sindicalisme que opera al territori català és o bé franquícia directa de marques d'àmbit estatal o bé petites experiències, que tret d'algun cas aillat, son molt lluny d'esdevenir una eina sindical eficaç i amb capacitat de ruptura real i amb suport popular. Queden molts esculls per superar, molt de camí per recórrer i molts obstacles per salvar per apropar-nos a l'escenari andalús o basc, per posar un parell d'exemples. Amb tot, és evident que el potencial emancipatori del poble català és innegable i hem de saber escurar al màxim aquesta fortalesa reconeguda avui internacionalment.
Sigui com sigui cal fer una aposta per aproximar-nos als companys de CUT-BAI, estrènyer-hi relacions i enfortir llaços. Caldria intensificar els intercanvis i construir una relació bilateral estable, sincera i duradora. Les nostres dues nacions en lluita tenen molts punts en comú, no només el fet que som milions els catalans i catalanes que tenim arrels en aquella terra germana, sinó perquè compartim àrea geogràfica ( Mediterrània) i hi ha nombrosos vincles històrics i culturals.
L'esquerra independentista, amb totes les seves febleses i fortaleses, ha de reforçar els seus vincles amb els companys del sud, una aposta que ens servirà per sumar esforços en la lluita contra la bèstia capitalista global i alhora ens servirà per trenar espais de solidaritat en la nostra lluita contra l'imperialisme espanyol. Segur que junts podem avançar més bé cap a la independència i el socialisme.
