El procés d'acumulació de forces de l'esquerra independentista, que va prendre un potent impuls amb l'activació de l'estratègia de la Unitat Popular, s'ha estes a amplis sectors del territori català. Diferents col·lectius juvenils, estudiantils, locals, així com una extensa xarxa de Casals i Ateneus i una densa trama de Candidatures d'Unitat Popular, ha fet florir un potent moviment que amb molts anys de lluita, esforç i sacrifici ( i molta repressió inclosa) ha cristal·litzat i culminat amb 3 diputats/des al Parlament de Catalunya.
En l'àmbit de les valoracions, i parlo per mi, dir que m'he sentit orgullós d'aquesta històrica fita, però simplement ho concebo com un mitjà per difondre la idea i seguir la lluita pel nostre alliberament nacional i social. Tenir diputats i diputades al Parlament de Catalunya no és garantia de res i pensant-ho bé, crec que els nostres problemes clàssics s'afegeixen al problema de tenir representació al Parlament.
En primer lloc caldrà anar definint mecanismes de participació i coordinació, un exercici de radicalitat democràtica interna que sens dubte descol·locarà als partits del sistema, inclosa IC-V. Però com molt bé ha dit en David Fernandez, aquests mateixos partits s'hi hauran d'anar acostumant.
En segon lloc caldrà deixar molt clar que nosaltres estem en guerra, en guerra de classes, i que no pensem moderar el nostre llenguatge ni la nostra praxi, és més, ens caldrà esmolar bé les eines i posar-les al servei de les classes populars, assetjades per cercles de poder que han desfermat una violenta guerra social contra una gran majoria popular a Catalunya.
En tercer lloc haurem de conviure amb les contradiccions quotidianes de la pràctica parlamentària. Ens acabarem embrutant i això ens crearà nombrosos conflictes interns que haurem de gestionar de forma transparent i que necessàriament haurem de compensar amb una pràctica militant molt estricte i una disciplina molt austera. Res de teletacks ni res de privilegis.
En quart lloc haurem de treballar molt perquè la nostra presència al Parlament de Catalunya no sigui efímera i el pes de la realitat, afegit al pragmatisme d'alguns votants, ens retorni a la marginalitat (l'exemple de Solidaritat és paradigmàtic). Sigui com sigui refermarem amb molta força el nostre compromís i haurem de donar confiança i força a les 3 persones que assumeixen aquesta dura responsabilitat parlamentària.
En cinquè lloc haurem d'escenificar nombroses vegades el nostre independentisme i la nostra radicalitat social. Ens trobarem amb potents resistències i nombroses veus que afirmaran per activa i per passiva que el nostre moviment, l'EI, és un producte de la renaixença i que estem molt a prop de CIU. Aquest discurs, defensat per nombrosos sectors de l'esquerra, dins i fora de Catalunya, està molt arrelat i per més que la nostra pràctica diària desmunti aquest fals mite, son milers, potser milions, els treballadors i treballadores que així ho veuen. I quan veuen una estelada l'associen a l'Artur Mas.
Fins ara la CUP i el conjunt de l'EI no ens visualitzàvem en amplis sectors de les classes populars, però des del dia 25 hi ha moltes d'aquestes classes populars ( inclosos part dels nostres votants) que simpatitzen amb el nostre discurs social però en canvi reculen quan reivindiquem l'autodeterminació, el dret a la independència o la territorialitat completa de la Nació Catalana. Caldrà estar amatent a la "lerrouxització" d'alguns sectors de tot l'espectre de l'esquerra inclosos els sectors anticapitalistes com a reacció a l'enfortiment de la dreta catalana, que malgrat haver perdut diputats, continua sent majoritària. Parlarem sense embuts de socialisme transformador i de denúncia del patriarcat, llenguatge que deixarà descol·locats a una immens majoria de diputats i diputades. Haurem de fer un esforç per no caure en les moderacions implicites al sistema parlamentari; el protocol i la dinàmica del Parlament son horrorosos i serà una tortura pels nostres parlamentaris habituar-s'hi, per això el millor serà que vagin a la seva i no s'hi trenquin gaire el cap.
També tindrem problemes per fidelitzar sectors independentistes provinents de les classes populars als quals els espanta la nostra contundència discursiva i militant en l'àmbit social. Sentir esmentar termes com "guerra de classes", o "desafiament a la dictadura financera" i crides a la revolta i la desobediència de forma més o menys sistemàtica pot fer trontollar algunes adhesions que podiem tenir. Combinar els dos eixos i no deixar-nos entabanar ni pels sobiranistes transversals ni pels anticapitalismes plurals, serà una bona eina per cohesionar el nostre equilibri i no caure en esquizofrènies ideològiques. A partir d'ara serà molt important el paper d'organitzacions com Endavant i l'MDT. Ambdúes han demostrat la seva consistència i la seva formació. Caldrà que totes dues treballin plegades i enforteixin els espais de formació, debat i reflexió al servei de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans, i que aquests processos es vehiculin cap a la CUP i al conjunt del moviment. Tot actor del moviment que aposti clarament per la independencia el socialisme serà necessari en aquest procés que s'ha obert.
Soc partidari de pujar el to de les reivindicacions, la nacional, la social i l'ecologista ( no l'oblidem si us plau) . Soc partidari d'aguditzar les contradiccions del sistema i de no deixar-nos encegar per les conseqüències electorals dels nostres actes, cal radicalitzar el discurs i sobretot cal potenciar les mobilitzacions al carrer i per gestionar-ho tot haurem de dissenyar nous mètodes i posar-hi més cura. No ens hi juguem només la nostra credibilitat que també. Ens hi juguem el futur del nostre poble!
