Entre el gremi dels historiadors existeix una gran prevenció a l’hora d’emprar el terme “històric” per tractar el present. Massa feina d’hemeroteca ens ha immunitzat respecte les temptacions del llenguatge. Millor encara, massa previsions errònies de fa dècades fa que ens mosseguem la llengua a l’hora de vaticinar la transcendència o no d’un esdeveniment.
Tanmateix, i com deia Joan Manuel Serrat, la millor manera d’evitar les temptacions és “cayendo de lleno en sus brazos”. I tenint present que és possible que aquest article circuli per la xarxa “pels segles dels segles” i em faci quedar en ridícul, he de reflexionar en veu alta, i proclamar que sigui quins siguin els resultats, res no serà igual a Catalunya el 26 de novembre. El nostre país, representat bé o malament per una classe política rica en matisos, ha decidit anar deixant llast i incinerat les naus. No hi ha marxa enrere (potser sí cap als costats, cap avall o cap amunt) perquè res, en la psicoanalítica relació Catalunya-Espanya, tornarà a ser igual.
La campanya tampoc no ha estat convencional. És veritat que la majoria de passions ha pivotat sobre la qüestió de la sobirania, pels qui la voldrien més gran o els que anhelen escamotejar-la. Tanmateix, a l’escenari públic hi ha hagut confrontacions de models, de cosmovisions, d’imaginaris. Tot plegat amb més metafísica que “prosaicisme”. En més d’un moment he recordat aquella frase pintada a una paret de Buenos Aires; «Basta de realidades. Queremos promesas!» I la possibilitat de l’estat propi, de la independència, o d’un utòpic federalisme representa la possibilitat freudinana de matar el pare, trencar amb un passat tèrbol, desfer els lligams que ens encadenen a una Transició defectuosa, renéixer en una nova dimensió, redecorar, en termes ikeans, la nostra vida, la república de casa nostra. És potser per això que aquesta qüestió ha aixecat tantes passions, com esperances, com inquietuds. I això fa que aquestes siguin unes eleccions diferents.
Certament, el president Mas ha acabat per creure’s (o potser crear) el seu propi personatge. Això ha permès una de les metamorfosis més interessants de la nostra història contemporània. Més enllà de la caricatura “polonesa”, Mas ha presentat la seva candidatura a l’elenc de personatges històrics; esdevenir Tomás Masaryk, Jozef Pilsudski, Eamon De Valera si convé. Això l’ha alleujat tant que en campanya sembla anar levitant un pam damunt de terra. Sospito que els publicistes l’han encertada, el nostre president sembla a punt de volar entre un mar de senyeres, perquè les eleccions han esdevingut només un mitjà per experimentar aquesta addicció de la història, de fer història d’aspirar a una plaça amb el seu nom a cada poble.
L’antagonista principal, Pere Navarro, fracassa perquè viu en un món que ja no existeix. Espanya ja fa anys que és trencada. I com en el cas de Ciutadans (amb un Albert Rivera brillant) parlen d’un país a anys llum: ja fa temps que va desaparèixer encara que ens arribi encara, la seva imatge, a travers la immensitat de l’espai. Navarro i Rivera juguen a bastir ponts en el moment en què els rius han esdevingut oceans d’incomprensió mútua, i en uns temps en què la UE ja no està disposada a finançar obres faraòniques. L’Oriol Junqueras també ha fet una excel·lent campanya (es nota que és historiador, perquè fa servir les metàfores com ningú), aspira a esdevenir cap de l’oposició, i a portar a ERC en un futur no massa llunyà, en partit de govern de la futura república. El jove Joan Herrera també està tenint una actuació superba, amb una gran capacitat de construir un discurs coherent on els valors tradicionals de l’esquerra es combinen amb el desig de ruptura respecte un estat que ha esdevingut el malalt otomà d’occident, i que suposa un risc per a la salut democràtica d’espanyols i catalans (i que amb les dèries privatitzadores, per a la “salut”, en genèric, tot i que ell també n’és conscient del sostre de vidre destinats als residus reciclats del marxisme. Finalment, López Tena ha estat enviat a lluitar contra els elements: la de les contradiccions internes (un cert histrionisme li ha impedit mostrar un interessant discurs polític) i les canonades a la seva línia de flotació des de la dreta i l’esquerra, cosa que podria suposar un no merescut naufragi.
Menció a part mereix Sánchez Camacho. Dona summament intel·ligent i amb cintura política, ha mantingut les formes. Ha estat una dura contrincant, tot i que no ha cedit a la temptació de la claveguera mediàtica de Madrid. Potser serà perquè el seu instint li diu que ha de preservar la seva carrera política en una Catalunya independent? Imagino que, atesa la vigent correlació de forces, i les dificultats dels unionistes per mobilitzar les seves bases, el càlcul predomina damunt la passió.
Finalment, les CUP, la possible sorpresa. Com ja he explicat en altres ocasions, aquesta nova força podria esdevenir l’”espai Syriza”, on l’independentisme sentimental es combinaria amb un discurs crític amb el capitalisme, que enllaçaria amb la tradició llibertària i democràtica radical catalana, amb la creixent tendència a qüestionar i revertir la deriva neoliberal de les societats occidentals. Són els únics que ofereixen una narrativa sòlida, amb capacitat de transformar una certa mentalitat col·lectiva. I una cosa encara més novedosa: semblen capaços d’aportar vot nou, de dissidents amb el sistema que mai no havien votat. Conec almenys mitja dotzena de persones, algunes de 50 anys, que en votar per primera vegada, triaran aquest joves que a sota les rastes, porten doctorats. I que representen el ressentiment dels joves amb talent exclosos del sistema. I dels exclosos del sistema, malgrat el talent i l’experiència. I de passar comptes a aquells qui, com banquers i promotors immobiliaris, ens etziben a la manera de Maria Antonieta,que si no tenim pa, mengem brioix.
Són unes eleccions diferents. Potser constituents? Historiadors del futur: tingueu pietat amb les meves apressades conclusions...
