Aquesta és la metàfora amb la qual finalitza el film El Capital, de Costa-Gavras i basat en la novela de Stéphane Osmonte . Sento espatllar la festa cinematogràfica als espectadors que encara no hagin vist la pel·lícula o hagin llegit la novela, però és que la cosa tant és metafòrica i gràfica que no ho he pogut resistir la temptació d'esbombar-ho públicament.
I el críptic títol d'aquest escrit, que és com acaba la pel·lícula, és el que està passant avui dia, és a dir, el contrari del que feia l'heroi de Sherwood, Robin Hood. Els rics i poderosos estan robant als pobres i es reparteixen el motí entre rics, un atracament a ma armada a plena llum del dia. Fins fa poc els lladres amb corbata eren més o menys dissimulats i mitjançant trucs i artimanyes arribaven a engalipar a molta gent. Requalificant terrenys, venent préstecs, construint promocions immobiliàries, venent fum....però ara el robatori s'ha endurit. Els lladres han perdut la vergonya i no tenen cap problema per robar davant de tothom, quitxalla inclosa.
Amnisties fiscals, eliminació de pagues extras, rescats bancaris, eliminació de PIRMIS, comptes milinàris a Suïssa, escàndols de corrupció a partits polítics, finançament irregular, luxes indecents, preferents...tot s'hi val. La cosa s'ha convertit en un campi qui pugui, l'últim en arribar serà el més tonto i no hi ha regles ni lleis que valguin. Una cursa capitalista promoguda per governs, protagonitzada per poders fàctics i malauradament tolerada per una gran majoria silenciosa que de moment no piula més enllà de les xarxes socials.
El famós caos capitalista del que tant hem parlat ja ha arribat i la catàstrofe s'està consumant. Fallida de l'Estat de Benestar, taxes d'atur estratosfèriques, precarietat laboral institucionalitzada, sous cada cop més baixos i impostos cada cop més elevats i menys progressius, augment del crim organitzat ( prostitució, atracaments amb arma blanca, tràfic de drogues i de persones....) creixement de les ideologies totalitàries i persecució de col·lectius més febles ( nouvinguts, sense sostre...) Tot plegat un panorama gens engrescador. Grècia és l'exemple més tràgic, poètic i cinematògràfic d'aquest epitafi contemporani. Un escenari que cada cop sembla més proper als Països Catalans.
Davant d'aquest episodi històric recent, l'esquerra anticapitalista europea i l'esquerra en general estem fracassant estrepitosament. Després de la desfeta del Mur de Berlín i de successives derrotes electorals l'esquerra no aixequem cap i continuem inoperants mentre el nostre poble és assetjat vilment pels tentacles del capitalisme davant dels nostres ulls. En comptes de fer autocritica, de reaccionar, de reoganitzar-nos seriosament per sortir de l'inoperància ens dediquem a continuar mirant-nos al melic. Als Països Catalans l'esquerra independentista continuem adormits a la parra entre el purisme paralitzador, el hipysme alliçonador i la prepotència moralista.
Crec que ha arribat el moment de reconèixer que ens han declarat la guerra, estem en guerra, guerra de classes. I de moment els nostres enemics estan guanyant la partida. Cada reforma laboral, cada amnistia fiscal, cada privatització, cada agressió, és un batalla que guanya la dreta, la patronal, la burgesia, el gran empresariat. Aquesta guerra l'està guanyant clarament l'enemic i això passa perquè la batalla principal és psicològica; estem espantats,atenallats. L'atur, la por a perdre la feina, els deutes...tenen la paella pel mànec i ens controlen i dominen.
Per revertir aquesta situació cal ensenyar les dents i això no es pot fer només amb indignació ingènua o amb sectarisme estèril, i menys amb maximalismes infantils de nens malcriats. També els veterans corcats i caducs han fracassat estrepitosament. Ningú té cap formula màgica, però potser un bon camí fora combinar tot un seguit de formules. Combinar les noves aportacions dels moderns moviments socials amb mitjans de lluita més clàssics; sigui com sigui el robatori a plena llum del dia continua amb més virulència que mai i si la classe treballadora no ensenya les dents a temps no es podrà aturar aquesta orgia especulativa, financera i fiscal. Potser ja va sent hora que els fem por i ens decidim a lluitar amb tots els mitjans al nostre abast. Als Països Catalans tenim exemples més o menys recents de pràctiques alliberadores que ens poden ser útils.
