Les dades socioeconòmiques del darrer trimestre evidencien que la situació econòmica empitjora per moments. El PIB continua baixant i contraient-se i les xifres d’atur continuen el seu imparable ascens ( 27% d’atur general i 70% d’atur juvenil) Als Països Catalans ja voregem la xifra d’1,500.000 aturats i aturades Una evolució negativa de l’economia que va acompanyada de nous tancaments d’empreses, nous ERO’s i noves retallades de drets socials, laborals i econòmics.
Els salaris de bona part dels treballadors i treballadores que encara conserven la feina s’ha reduït força. Al sector públic la reducció ha estat d’entre un 5 i un 10% i cal afegir-hi la congelació salarial dels últims 5 anys. Al sector privat les baixades oscilen entre un 10 i un 30%. Cal afegir aquí l’augment de l’IVA i l’alça de preus ( inflació) de productes alimentaris bàsics com ara el pa, la llet, verdures...calçat, vestit. I si hi afegim els increments de preus i taxes a l’educació pública ( des de les escoles bressol fins a la universitat), veiem que la classe treballadora ha perdut més del 30% de poder adquisitiu en uns pocs anys.
La societat catalana és una societat amb grans desequilibris territorials i una enorme polarització social. Educació, treball, habitatge, serveis socials, sanitat....no estan a l’abast de tothom i les oligarquies disposen de poder i recursos molt per sobre de la mitjana del país. Una situació de desigualtat i assimetria social que es veu reforçada amb les polítiques de dèficit zero i rescats a la banca que impulsa la Troica i que aplica amb entusiasme el govern convergent de torn i el seu germà gran, el PP.
L’actual situació té un tractament mediàtic curiós, en diuen crisi econòmica. En canvi els neoliberals acostumen a dir-ne desajust i els socialdemòcrates, és a dir, la versió tova de la burgesia, en diu desacceleració del creixement econòmic. I enmig de tota la tempesta econòmica i social hi ha uns elements, que en un exercici d’habilitat tàctica es dediquen a reclamar més flexibilitat laboral i a denunciar l’actual rigidesa del mercat de treball i l’excessiva legislació laboral i ambiental. Son les diferents patronals, que defensen els interessos de les clàssiques oligarquies i dels moderns sectors econòmics vinculats a la nova màfia financera.
En lleguatge més popular, l’actual situació es descriu d’altres maners. “Estem ben fotuts”, s’exclamen els treballadors que encara disposen de sou i feina. D’altres, més criptícs i pessimistes diuen:
“estem a la ruina i no aixequem cap”. Son els aturats i aturades, els i les joves que es veuen forçats a emigrar o a malviure els qui estan perdent l’esperança i cauen impotents davant la bèstia capitalista que els aixafa i els humilia.
La civilització capitalista s’organitza en base a classes socials i de tant en tant els de dalt volen més luxes i apreten als de baix, que amb prou feines arriben a finals de mes. Per això no estem parlant de crisi, estem parlant d’estafa a escala global. Però tot plegat és ben simple. Assistim a una guerra oberta entre els de dalt i els de baix. Els de dalt son els de sempre, les oligarquies financeres i les patronals, les burgesies evolucionades a capitalistes mundialitzats i la clàssica casta política al servei del capital. Els de baix son cada cop més, formats per un ampli espectre de la classe treballadora, entre ells un exèrcit d’aturats i aturades i un creixent nombre de precaris de tot tipus.
El xoc fa anys i panys que es produeix. Estem en plena guerra de classes i per desgràcia els de dalt guanyen i per golejada. Els de dalt ens van xuclant les butxaques, les forces i la dignitat i mentrestant la immensa majoria dels que som a baix anem tirant com podem. Alguns dels de baix porten dècades i segles lluitant contra els de dalt i encara avui tornen, tornem, a cometre els mateixos errors de sempre. Entre ells l’obsecació, el sectarisme mahara i un dogmatisme ridícul que no fa més que enfortir els de dalt.
Tot i així aquí ningú llença la tovallola i els de baix continuem treballant per infringir derrotes i humiliacions als de dalt. Aquest Primer de Maig tenim l’oprtunitat d’homenatjar els Màrtirs de Chicago i de colpejar la patronal i la màfia financera. Sap greu la terminologia quasi bél·lica però algú es pensava que això era una festa? És la guerra de classes estúpids! I en tota guerra hi ha baixes i efectes col·laterals.
