Avui veient la participació i l’estat d’ànim en plena etapa de reflux del moviment polític i sindical a casa nostra, com a convençut feligrès de la revolució proletària, se m’ha canviat l’escrit que pensava fer sobre les eleccions al parlament de la burgesia.
Avui és una Diada de Lluita i la sang mana.
De vegades em pregunto, si continuar l’estèril deambular incomprès peregrinant en nom del punt de vista dels interessos objectius de la classe treballadora… Sobretot davant els qui no ho poden acceptar perquè per a ells no existeix ja la classe obrera i encara no sé si el conte del japonès de la fi de la història no s’ho van empassar. Tot és contradicció però els elements bàsics són perdurables, dominació i submissió. Identificar els protagonistes és essencial.
Fa poc, una experiència primerenca entrant a un espai que per les seves característiques no ho feia pressuposar, em va confirmar el camí.
De vegades insistir pot fer que et facin fora, però si s’ha creat un ambient realment igualitari on el respecte i el no interès de portar a ningú a seguir qualsevol línia particular, i tenint present que el Consell de la República per tots nosaltres tal i com el concebem, és el govern que ens van expropiar des de l’estat borbònic i, per tant, la representació dels anhels del poble de Catalunya per un veritable autogovern, amb un ambient de camaraderia, germanor i complicitat; la proposta que des de aquest petit espai es pugui fer, adreçada envers un sector particular de la societat amb arguments que la propaganda general no difon, es va trobar encertada.
Encertada amb un criteri general perquè el Consell de la República assumeix que vol la independència, si la volem, cal que el màxim nombre de ciutadans opti per aquesta opció. Com a fet concatenat i conseqüent amb el fet anterior, sent els treballadors assalariats absolutament la major part de la societat, diguem que la independència, i el govern del qual es doti, ha de tenir bàsicament en compte l’interès de la part majoritària de la societat de casa nostra.
Per tant, no es tracta que l’amo català no pagui impostos a Madrid sinó a Catalunya perquè el govern que representi els seus interessos pugui fer i desfer amb aquests diners recuperats, les obres i projectes que l’han estat vetats des del 1714 per l’estat borbònic.
Ens preguntem, I els treballadors? Doncs contents hauríem d’estar perquè milloren infraestructures i transports per anar a vendre la nostra força de treball als amos sobirans que ja no són espanyols. Tothom de verbena, oi?
Però, un treballador a Catalunya que pensa? Ha de tenir els elements ben clarificats objectivament. Serà la base material l’eix del raonament d’aquest treballador/treballadora?
Consti que pels que veuen el futur, no n’estic parlant de consciència de classe, no cal cercar epítets o que alguns s’espantin.
Em pregunto, és que tenim por que els nostres Patricis de cognom i trajectòria propietària s’espantin i ens puguin reprimir? Però si ja ho fan, amb la hipocresia de parlar d'independència, inventant delictes inexistents contra els joves treballadors conscients per defensar la sobirania catalana contra els pallassos d’uniforme català i esperit de Duc d’Ahumada, posant advocats pagats amb els nostres impostos perquè ens enviïn a la presó!!!!!!
Tant és així que vam tenir la comprensió i la implicació compromesa dels companys del sindicat nacional i de classe, La Intersindical, i amb la participació d’una històrica lluitadora reconeguda i compromesa que va donar caliu i arrels de focs catalans, na Blanca Serra, qui fent història i presentant el caràcter que va estar motor de la història catalana: -“Sempre han estat les classes populars les que han desfermat, mantingut i lluitat fins al final per la Terra."
En tot el context per tal de donar a conèixer en quin sentit, aconseguir un estat lliure i independent d’Espanya, dependrà del caràcter de “classe” o de l’empenta que els treballadors formant part del moviment, no com a mera crossa dels líders sense durícies a les mans, sinó com a una part important de la direcció, això ens donarà les possibilitats que la independència nacional sigui el marc de l’alliberament social. No seria pressionar des del carrer sinó poder donar el cop de puny necessari a la mateixa taula en nom dels qui van posar la seva sang al carrer.
Dissoldre policies i anul·lar forces militars espanyoles per tal de neutralitzar-les sense disparar un sol tret. Que qui s’hagi d’ocupar de controlar els ports tingui el recolzament assegurat de les milícies i forces d’ordre públic sota control obrer, igual en tantes altres disciplines. Aquest argument pot ser, caldrà desenvolupar-lo més àmpliament per a donar claredat a desfasades fantasies petit burgeses que es fan córrer. Doncs per a acontentar els que volen tranquil·litzar al poder real, posarem els no violents davant dels escamots obrers, almenys serviran d’escut, oi? O millor ho discutim a la sala de reunions del centre fabril de cotxes japonesos o xinesos mentre aturem la producció????
O li donaríem la direcció a algun polític conegut que primer crearà càrrecs, fixarà sous i anomenarà i negociarà els a nomenaments mentre ningú defensa la llibertat aconseguida?
No deixarem que es negociï la sang del poble a la taula dels burgesos.
Què en farien tots aquests senyors que porten tan bé els seus vestits si ningú treballés a les seves factories?
En aquests termes, crus si cal, hem de tocar i no amagar tots els temes inherents sense subterfugis com les eines d’estat que no diuen quines són, perquè no són en aquesta línia. Prendre el poder de decisió i comandament de tot l’aparell productiu i les comunicacions.
Aquesta part final fins ara, és l’única percepció nebulosa general que sumada a l’apatia del sindicalisme de conciliació de classes al servei dels interessos de la governabilitat, no permet que el proletariat, tots els treballadors, obrers fins a oficinistes o treballadors des de casa, els nostres jubilats, puguin assolir una comprensió major i més propera del que es tracta.
Una frase de la companya Ester Rocabayera de La Intersindical ho deixa palmàriament clar, ens va preguntar: -“coneixeu Bonpreu-Esclat?, doncs bé, en quant es va constituir la primera secció sindical a l’empresa i es va formar el primer comitè, tots de La Intersindical, com que l’empresa és de la terra… Tots van ser acomiadats, indemnitzats, però es va acabar l’experiència sindical a l’empresa patriota.”
