No existeix una avantguarda (anacronisme, per a alguns) que, amb total claredat, sigui l'autèntic representant dels interessos de la classe majoritària a la societat catalana, els treballadors assalariats. Una força política que estigui dialècticament lligada amb les possibilitats històriques que ofereix un estat autènticament sobirà. Bàsicament, això mai serà possible si aquesta no està formada, impulsada, sostinguda i dirigida per la representació revolucionària dels interessos de la mateixa classe obrera, proletària, assalariada, més la petita burgesia i els pobres de la ciutat i el camp que la reconeguin.
Ha de ser clara, amb força i capacitat. L’element definitori per a emmarcar les condicions i definicions per a l’acció són les condicions materials. Els elements històrics i de caràcter nacional sense una situació de repressió activa i fàcil d’identificar com la percepció intel·lectual i humana del condicionament respecte a l’ús de la llengua pròpia com ja va passar obertament durant el franquisme, no va arribar a produir una reacció col·lectiva englobant totes les classes socials subalternes.
L’opció perduda del 2017 va ser al moment de la traïció a causa de la incapacitat i manca d’enteniment polític d'una coalició perduda per la influència de tendències deterministes, infantils que tradicionalment llancen les masses al combat, mentre els dirigents s'esperen davant una pantalla per si això reeixís, llavors córrer i posar-se primers davant les càmeres, a més d'esperar i desitjar que sigui el sector dretà qui avorti el procés per a tenir a qui assenyalar. La crossa era: “no ens informen de res” però no ho van denunciar per tal de mantenir la farsa de la unitat dels independentistes. Passada la traïció i amb un pam de nassos a les portes de la Ciutadella, alguns no teníem respostes ni propostes i altres ja tenien bitllet. Preguntem a Suïssa.
La correlació de forces dispersa en un context d’ebullició revolucionària que podria haver decantat la situació amb un moviment d’escacs audaç no va ser-hi, la mobilització va ser desviada, traïda.
Sí, cal un Foc Nou. Com la nostra aigua que els borbònics ens neguen.
Amb uns fogoners sense febleses ideològiques dins l'eina imprescindible, el partit de la revolució catalana amb tots els seus ets i uts.
Els fronts que es creuen (que s’impulsen i desenvolupen), han de ser concrets i sota un alineament que no pugui entrar qualsevol que vagi de superador. Si vols superar el front, muntat un partit i el teu front amb les teves propostes però per fora, no fent entrisme. Donant-li prioritat a l’organització burocràtica per tal de garantir la possibilitat de dominació i desviació ideològica com ben ha demostrat el paper jugat pels trotskistes, són funcionals a l’enemic.
Un marxista (no recordo cites clàssiques però sé que no m'equivoco i no entraré en dilatàncies intel·lectuals sobre superació ideològica pels terminis, categories, posts modernismes i nous descobriments oportunistes i reformistes ho va deixar clar i ho assumeixo. No val un terme mitjà entre la fi de la història i el raonament oportunista que en algunes coses el japonès en tenia raó i en d’altres no. Prou ens ha donat la història recent per a poder avaluar-ho.
Si es crea un front amb la seva política d’aliances es fa per a dirigir-lo no per a regalar-lo.
Escoltant els veritables fundadors de la proposta de candidatures d’unitat popular, això em reafirma en els preceptes. No era això i així ho vaig entendre amb tota claredat.
Si plantegem una línia però la pròpia organització amb vocació de poder no és capaç de separar les incipients presències tumorals amb una cirurgia audaç encara que invasiva, per tal de mantenir la unitat, el resultat és que l’avenç es detura i hem d’abaixar uns canvis per a no perdre pistonada: Ens va mancar definició i capacitat, era com demanar permís per a ser-hi dins el projecte que s’havia posat a funcionar, massa concessions. Havia copsat el parer de molts companys i l’esperit d’aquests abans de les seves reunions amb divergències, aquesta posició era: netejar davant la contradicció antagònica.
Però, empíricament, deixar-lo en mans de les assemblees va ser una utopia.
El mateix comportament d’assemblees territorials i delegacions de portaveus ens va portar a la Nacional de Terrassa on havent triomfat la proposta encertada, es va pactar que havia estat un empat per a portar-ho tot a la deriva que no van ser ni les assemblees ni les bases les qui ho van decidir finalment.
Era un front, el conjunt d’unes aliances; per tant, és acceptable el nivell general de la militància, però a un partit això no ha de ser així. Cal separar el gra de la palla.
Pot ser si ho fem, ens equivoquem, però si no ho fem, mai ho sabrem. Ara ja ho sabem. Més aviat ja teníem antecedents prou clars i no es va aconseguir ressituar-se ni reconduir els alineaments.
Els membres del partit en aquest front eren conseqüents amb les decisions del front i no abaixaven línia partidària. Són dades històriques. Parlo del Barcelonès-Maresme encara que companys d’altres demarcacions em van confirmar situacions semblants.
A l’assemblea opineu, proposeu, digueu el que us sembli, no es vota perquè es tracta de recollir l’opinió de les bases que serà tramesa a l’Assemblea Nacional pels portaveus. Ho dic amb claredat, la representant va donar un informe fal·laç contrari a la realitat que si s’hagués votat i s’hagués escrit una acta, seria ben bé l’oposat al que va informar. Ho vam informar els qui érem i d’oca a oca…
Tots aquests elements que veig com a un dèficit orgànic són producte d’una deficiència en la formació militant. Cal créixer i no engreixar. Calia deixar que es faci l’experiència.
La formació militant que he proposat conseqüentment, que pel motiu que hagi estat, s’ha anat endarrerint o deixant de banda amb l’explicació simplista que és perquè hi ha massa tasques i pocs companys capaços de portar-les endavant, és una visió formal, no objectiva, no marxista.
En marxisme sempre i en tot sentit, les condicions materials manen. En lloc d’un partit semblava un moviment. Cal superar aquests dèficits per a poder assumir qüestions de major envergadura. Formar més i millor la militància afavoreix les capacitats del col·lectiu.
D’una formació dels quadres que per necessitats o immediateses, han estat uns quadres multifuncionals on tothom sap una mica de tot i àdhuc no poden especialitzar-se, s’ha arribat aquí.
Si d’aquí ens conformem que no es pot aconseguir que un membre del partit ho sigui amb orgull de ser-ho i de pertànyer, que l’organització sigui la seva vida en el nivell de compromís que hagi assumit i no només un pes o una manera de fer teràpia de grup, no ho aconseguirem.
Ser membre d’un partit d’aquestes característiques és bàsicament diferent i totalment fora de comparació amb les organitzacions polítiques amb carnet. El carnet ja es donarà quan s’estigui al poder, abans no.
Així com l’aristocràcia borbònica és el rovell de l’ou de l’enemic, el partit que no està fet per a participar en conteses electorals del sistema burgès, ha de sentir i tenir present que és l’enemic principal del poder burgès. Al contrari seria una aventura de jovent que no es consolidarà nedant entre dues aigües.
Enfortir aquests principis és enfortir el Partit, tot el que no es faci en aquest sentit no deixa de ser obrir les portes a la defecció, la delació, la traïció política a l'organització i, per tant, a la classe, al poble i a la nació catalana que jurem tenir com a subjecte polític estratègic objectiu de la nostra lluita.
Cal ser més marxistes i sense deixar de banda amistats, humanitats i sentiments, si això ha influït o influeix en el funcionament d'una organització que no pot tenir fissures, una organització que ha d'arribar a ser l'enclusa per a la forja d’una ventrada nova de militants sense vicis ni desviacions, que de la puresa a la virtut no hagi tingut experiències i/o exemples que desviïn el seu procedir i prendre decisions revolucionàries ha d’estar formada per homes i dones conscients del seu paper. Ser militant revolucionari implica deixar de banda per sempre determinades conductes i vicis, influenciats per l'educació que ens ha donat el sistema.
Tenir un raonament crític bàsic que ens permeti mantenir el dubte de si tal o tal altre procedir realment ens porta on volem anar i sempre fer-nos un seguiment sobre els nostres principis, punts de vista, simpaties, exemples de conducta, humilitat i força de conviccions.
Un seguiment constant entre companys sense suposades autoritats morals que doni lloc a la crítica i autocrítica real i no formal.
La conformació d’una eina ben lubricada i greixada, amb capacitat i recursos humans. Cap membre prenent resolucions de qüestions que no han estat tractades i decidides als òrgans de direcció.
Una línia encerada i llimada sense arestes fora de consideració, que la confiança del poble sigui per la identificació que fa de la personalitat del conjunt, no pel que esperen sinó pel que s’ha demostrat a cada presa de posició.
Davant el recés mobilitzador i l’stand by del jovent i els no tan joves, fa un temps que el desànim ha portat a l’orfandat. Ja no es tracta de partidismes, la situació objectiva és que no s’esbrina qui pot conduir amb coherència i compromís, on les paraules siguin provades amb la conducta dels fets.
Davant aquest reflux de les masses, cal un replegament estratègic com a tàctica temporal, però replegament no vol dir només deixar d’exposar-s’hi sinó enllestir-se per a estar a l'altura que ens demaran els reptes de la lluita per a l’alliberament nacional i social dels Països Catalans estant en condicions per al següent auge mobilitzador.
Molts de nosaltres, a les nostres edats ja no hi serem, podem donar tot el que ara per ara el pes del temps ens permet de donar i tornem a oferir el nostre concurs a la nostra cursa per tal d’assolir l’esglaó aquell del qual parlava l’Ernesto Che Guevara.
Guillem Vendrell i Jofre
Escrit Març 2024
