“L’artista que ha posat el millor de si mateix en les seves obres experimenta una alegria gairebé maligna en la visió de com el temps ataca i destrueix lentament el seu cos i esperit: és com si des d’un racó veiés un lladre esforçar-se a obrir la seva caixa de cabals, sabent que està buida i que tots els tresors ja estan fora de perill”. Friedrich Nietzsche
En aquest primer aniversari de la seva mort voldria dedicar aquest espai a en Manel Maria Carbonell, que amb noranta-cinc anys, va marxar l’agost passat.
Manel Maria Carbonell, l’artista.
En Manel va néixer a la Barcelona de 1925 i va cursar estudis a l’escola Blanquerna. Va aprendre al taller de l’escultor tallista, Ricard Alabert i més tard al de l’escultor Carulla, compaginant-ho amb l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona. Més tard es llicencià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i va cursar estudis d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona. Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Química colorista, va gaudir d’una beca d’estudis a París per aprofundir en l’impressionisme. Va treballar com a escultor fonedor a la cera perduda en el taller de Valentí de Barcelona i de policromador amb el decorador Pierre Lutier. La seva obra és repartida i en tenen, per exemple, el Museu d’Art Modern de Barcelona i l’Arxiu Històric de la ciutat, va exposar a nombrosos espais de renom, entre ells la sala Independents de París i va participar en el primer Saló d’Octubre de Barcelona.
Josep Maria Garrut i Romà, acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, director de la Casa Museu Gaudí i Parc Güell, director del Museu Verdaguer, historiador catedràtic de Belles Arts, director del Museu Històric de la ciutat de Barcelona, etc. Va escriure a propòsit d’una exposició del pintor: “En plenes facultats i domini de la forma i el color, Manel Maria Carbonell, assoleix una maduresa que el fa ingressar en el conjunt de pintors que formen aquest nucli tan important de grans paisatgistes que ara enriqueixen el context pictòric de Catalunya”.
Manel, de la vaga dels tramvies a la repressió per usar la llengua.
Després d’un recital de poesia fet a Lleida aparegué un senyor entusiasta d’uns setanta anys. No va parar fins que no vam decidir dia i hora per anar al seu espai de treball al Clot de les Granotes de Lleida. No oblidarem mai aquella tarda al taller de pintura d’en Manel i la Rosa. Música, pintura, menjar, bona conversa amb persones de generacions ben diferents, humanitat, història viva i entusiasme, per sobre de tot, entusiasme. En Manel era un amant de la pintura, però també de la música, de la poesia, de la llengua, de les persones properes, de la conversa.
Se’n van molts dels homes i les dones que van ser i seran història viva de la cultura catalana, de Lleida, de Barcelona, d’arreu. S’enduen amb ells moltes vivències que, per sort, ens han explicat de viva veu. Coneixedors de l’evolució de la societat i les ciutats, han patit cops a les costelles per parlar català a les Rambles o han viscut en primera persona fets cabdals com la vaga dels tramvies. En Manel ha marxat i ens ha deixat una història d’entusiasme per aquelles coses que el feien sentir vida.
En aquests temps de comiat lacrimogen de futbolistes milionaris, reivindico la figura d’en Manel Maria Carbonell contra aquest silenci oficial, en el moment que el paisatgisme català perd un dels seus màxims exponents, però també ho fa la catalanitat sense complexes, la vitalitat pura, la passió per la cultura i la llibertat per estimar.
Sempre present.
