Tanquem any pandèmic amb la notícia d’una nova mort. Aquesta, però és una mort diferent. No és a causa d’un agent víric ni conseqüència d’un desgraciat accident de tràfic. Aquesta és una altra mort fruit de la repressió i de la manca de llibertat, fruit de l’exclusió social i la pobresa. Una altra mort que ningú es preocupa d’amagar rere una xifra introduïda maliciosament en cap de setmana a la columna de cadàvers del rànquing autonòmic o estatal. És una mort que directament viatja en silenci pels camps tètrics de l’emmudiment social i la mordassa mediàtica i que només, molt de tant en tant, ens fan a mans.
Les seves companyes de classe i els seus companys d’institut no han volgut que caigui en l’oblit ni en la segona mort, aquella que voldrien els qui executen les ordres del pensament únic, una mort social pertorbadora que ens acostuma i ens normalitza la pèrdua de vides. Molts d’ells i elles han pres la paraula per denunciar la mort de la Fouad. Una noia expulsada del seu institut per dur una faldilla que algú va considerar poc adequada i que podia ferir sensibilitats de tercers. Una noia expulsada del sistema perquè no volia renunciar a ser qui era i que va haver de fer front al missatge de la bèstia cega. Aquesta bèstia cega que té noms i cognoms i que es dedica a treballar per aquelles sensibilitats que es poden sentir ferides per una faldilla amb aquests trets o aquells o per una persona amb aquells trets o aquests.
La Fouad ha deixat el seu entorn orfe amb la seva mort. Disset anys de vida, de ben segur, plens de batalles individuals, alegries i derrotes, somnis i malsons. Desitjo i crec que la seva mort marcarà la vida de molts joves i no tan joves perquè aquest suïcidi sí que hauria de ser qualque cosa que ferís les sensibilitats dels estudiants, professors, educadors, equips directius i botxins amagats. Hauria de ser quelcom que esgarrés sense recança les ànimes de tots aquells i aquelles que jutgen, reprimeixen, veten, maltracten els altres per ser o tenir uns trets o uns altres. Tinc esperança tot i la fosca nit d’imbècils que poblen els racons.
Una noia amb una faldilla. Una noia morta en nom de la impossibilitat de ferir pensaments caducats, sentiments religiosos obscurs o patrons d’existència buits de realitat, plens de dogma. Una noia de disset anys amb una faldilla, morta al bell mig d’aquesta Europa de les oportunitats, d’aquest context de repúbliques de la igualtat, la fraternitat i la llibertat.
“Fouad, une personnalité pleine de vie et fière de son combat”.
Ses camarades de terminale du lycée.
