La pagesia ha patit una transformació sense precedents en els darrers temps d’existència humana. Els pagesos joves han begut de la tradició d’arrelament al territori i tenen la capacitat i possibilitat d’observar com els homes destrueixen el seu propi hàbitat. Conversem amb en Jesús de Cal Tites, net de Salvador l’esquilador. Una generació jove, universitària i tecnològica, que treballa la terra i assisteix com a espectadora crítica i reflexiva, a la devastació de la terra. Des de la capital del Baix Cinca, altaveus incansables pel respecte a la vida.
Com es viu el confinament al camp?
Al camp sempre hi ha feina. Tot és molt laboriós i sempre hi ha coses a fer. Des d’endreçar el magatzem a tindre cura del reg a les plantacions o les tasques pròpies als fruiters, en el nostre cas. No obstant això, el tancament total en una casa de pagès pot provocar el cabine fever o síndrome de la praderia a les persones, que és un trastorn proper a l’embogiment per la falta de contacte social i de paralització del temps (es perd la noció de les hores i dels dies). Si cada dia és com el que ve, la rutina també ofega les ments.
Quina seria la teva definició de canvi climàtic?
El canvi climàtic és fruit de l’activitat humana en relació amb el medi ambient. Les plantes, bacteris, virus i animals (persones incloses) viuen en un sistema planetari tancat i finit, no és ampliable (no hi ha un planeta i mig) ni substituïble (no hi ha un altre planeta on viure). Aquests dos adjectius qualificatius són contraris a la Història de la Humanitat la qual ens mostra com els éssers humans lluitem per “progressar” (que una empresa guanyi més diners (ampliar- acumular capital), que una família tingui una llar més gran (ampliar), conduir un cotxe més voluminós i més potent (i substituir el que ja tenim), ascendir a un millor lloc de treball a la feina (substituint-lo pel que ja tenim), conquerir més territori per ser més important (ampliar), etc. Aquest és el concepte que socialment s’entén per “ser millors”, “anar a més”... en definitiva progressar. El canvi climàtic és una resposta del planeta a aquest concepte, i ens està avisant que no és viable aplicar aquesta idea de progrés a llarg termini.
Creus que afecta de manera important aquest canvi climàtic i de model?
En relació amb l’agricultura i la ramaderia ocorre el mateix: una explotació agrària progressa si ven més xais dels que venia l’any anterior, si té dues vegades més vedells que fa dos anys o si per exemple cultiva 10 hectàrees més de terra que fa cinc anys. Això és el sentit de progrés que hi ha. A més a més, cal tenir en compte que la viabilitat econòmica de les explotacions s’ha vist condicionada per aquest sentit de progrés, i els que tenen més volum i són més grans són els que fixen els preus dels productes (i dels costos, ja que les produccions a gran escala redueixen el cost per producte, mentre que les produccions més artesanals els costos de producció són molt elevats) i condicionen l’activitat dels productors mitjans i petits. L’agricultura i la ramaderia s’han convertit en capital nu i cru, qui inverteix més recull més (o no deixa recollir al productor mitjà i petit). Qui no inverteix mor.
Com afecta la pandèmia de la COVID a la franja en relació amb les explotacions?
Aquest model de producció agrícola s’ha vist trontollar amb el confinament i les altres mesures governamentals per la COVID-19: falta mà d’obra per recol·lectar i per dur a terme les tasques habituals en les explotacions. Aquí a la Franja s’han deixat de recol·lectar volums alts de cirera, s’estan deixant d’esclarir la fruita de pinyol que s’hauria de collir a l’estiu, a l’estiu no es podrà recol·lectar i envasar tot el volum previst, principalment perquè la major part dels treballadors/es no són pobladors/es de la franja, no tenen arrelament al territori.
La majoria d’explotacions agrícoles han optat per aquest concepte de progrés “d’anar a més” i ara tenen necessitat de milers de treballadors/es que cada any porten des de milers de kilòmetres d’aquí per treballar uns mesos. I les pèrdues que arrossegaran enguany seran gruixudes, així com la falta de cura de la planta - a part de la del fruit- que portarà conseqüències negatives en els anys vinents.
I de les explotacions ramaderes?
En referència a la ramaderia, val a dir que les mesures restrictives de mobilitat i de distanciament no han afectat tan greument les explotacions de bestiar, ara bé, cal recordar el greu incendi de la Ribera d’Ebre de la campanya passada, que ha portat la devastació mediambiental de la comarca, i tot per l’aposta per una ramadera intensiva en granges (l’incendi comença al femer d’una granja) i una falta de pràctica del pasturatge com a neteja del sotabosc fa que la crema sigui descontrolada i imparable. Tanmateix en aquesta comarca les explotacions agràries han estat sent abandonades, perquè són petites i no tenen viabilitat econòmica ni relleu generacional.
Es podrien realitzar canvis en el sistema productiu agrari per minimitzar les conseqüències del canvi climàtic?
Sí. Es podrien realitzar i alguns ja ho estan fent. La solució és preservar al màxim la biodiversitat de fauna i flora de les zones on estan les explotacions. Des dels anys setanta del segle passat la concepció era colonitzadora: arrenco totes les plantes i arbres d’una serra (si acabes amb la flora, acabes amb l’hàbitat de la fauna), i converteixo aquella zona “abandonada” (no es deia reserva natural, era terreny abandonat per l’humà) en terra cultivable. Com ampliaven la terra de la seva explotació agrària estaven “progressant”.
El que no sabien és que les explotacions han de conviure amb les reserves naturals de flora i fauna de referència de cada indret, és a dir, no es pot colonitzar sinó que s’ha de conviure. Bona feina ha fet l’agricultura ecològica, que defensa la convivència de la major part d’espècies possibles de flora i fauna dins les explotacions: n’hi ha que fabriquen “hotels” per a insectes com les abelles i altres pol·linitzadors, que seguen l’herba per a mantenir les arrels de les plantes i evitar l’erosió i la desertització mantenint així la humitat i biodiversitat als sòls, que deixen viure depredadors naturals (com les marietes) dels insectes que són perjudicials per a les collites... és tota una nova concepció de progrés i de relació de l’activitat humana del sector primari amb el medi ambient.
A més a més, després de tanta sobreexplotació dels sòls per la pràctica de l’agricultura intensiva i de monocultiu, i la falta de guaret –repòs de la terra sense conrear-la almenys un any- venen els problemes. Les grans explotacions de blat de moro (panís) han sofert en els darrers anys atacs d’aranya roja, que implica la mort de la canya abans de la producció de la panotxa de blat. Enguany a Múrcia hi ha hagut greus problemes de producció de fruita de pinyol, ja que els arbres no han pogut hivernar amb normalitat a causa de l’augment de les temperatures pel canvi climàtic, les plantacions de vinya han de ser traslladades a llocs més alts i frescos amb temperatures més baixes, ja que on han estat fins ara han augmentat les temperatures i el vi no és de prou qualitat... Aquí a la franja s’han cremat peres i nectarines perquè l’exposició d’aquestes a la radiació solar no és la mateixa que fa uns anys... El sol crema més.
En resum, no és que ho digui jo, experts, intel·lectuals, polítics o gurus: és el planeta el que ens fixa el límit del nostre “progrés”, i crec que els canvis s’han de dur a terme primerament en les nostres ments, per posteriorment dur-los a la pràctica. Però tot sembla indicar que de moment les coses seguiran com sempre perquè al “the chickens have come home to roost” cal sumar que “l’home és l’únic animal que torna a caure amb la mateixa pedra”, és a dir: sent els desastres i catàstrofes naturals una mena de maledicció a l’abús i sobreexplotació dels recursos i hàbitats naturals, els humans no fan una reflexió per promoure: en primer lloc, un decreixement (canviar a la inversa la idea de progrés) i en segon lloc, una idea de producció que convisqui amb la biodiversitat sense destruir-la. Cal començar a llaurar aquestes idees i sembrar pensaments més ecologistes. Tot un repte.
Baix Cinca, maig de 2020.
