Pot semblar que és Terra cremada, que no hi ha Cap oportunitat, però han de saber que Mai morirem perquè tot Reneix. Pioner de la música Oi! en català amb Opció K-95, aquest Doctor en Història Contemporània ha mort els ídols, però té clars els referents. Amb una prolífera obra literària sobre futbol, música i història és una veu autoritzada per apropar-nos a l’estudi de grups ultres, música reivindicativa, història i futbol, skinheads, política, violència i un infinit de combinacions relacionades.
Obert i proper, el petit cartògraf. Parla Carles Viñas.
Qui és en Carles Viñas?
Professionalment un historiador que fa classes a la UB i compagina la seva feina amb diversos neguits vitals.
Parla’m de la teva història amb la Història. Com va començar?
De ben petit sempre deia que volia ser cartògraf. Tothom quedava parat perquè ningú sabia de què parlava. A poc a poc, a mesura que un va prenent consciència, s'interessa per temes que entén rellevants i que només es poden comprendre a partir de la història, una disciplina a la qual tothom s'hi hauria d'acostar per entendre el món on viu.
Com a professor d’Història, creus que repetim els mateixos errors de manera cíclica?
El mantra és aquest, no? La història es repeteix... s'ha de conèixer per evitar repetir-la... la història l'escriuen els vencedors... n'hi ha un munt com aquestes... cada moment històric és diferent, podem extreure conclusions o prendre models de referència, però la història és dinàmica i no té res a veure, per exemple, com afecta un determinat fet a punts diferents del planeta. En aquest sentit parlaríem d'una història local, que compaginaria el marc global en un context local determinat. Els moviments socials també haurien de ser dinàmics i prendre referents però mai estàtics ni seguir-los fil per randa perquè els moments i espais són diferents i determinen l'afectació dels fets o la seva possible reiteració.
Un personatge històric que cal conèixer és..
No sóc massa de referents idealitzats, els ídols sempre t'acaben decebent, però si que apuntaria alguns personatges que, sobretot per desconeguts, em semblen interessants, com Thomas Sankara per exemple que va tractar de capgirar tot un país en un continent i un context postcolonial sempre complicat...
Fem una pinzellada a les obres escrites. Perquè música, futbol i política?
Són àmbits de recerca poc comuns, en els cercles acadèmics estatals, però que em resulten molt interessants perquè permeten copsar l’evolució social de ciutats, comunitats o estats. Futbol i política són indestriables i, a més a més, són àmbits propers a la població. I això afavoreix per exemple, captar l'atenció dels alumnes amb un tema diferent i proper, i a partir d’aquí introduir un tema o una explicació històrica que els pugui ser més suggerent o parin més l'orella. I el mateix la música. En l’acadèmia anglosaxona les recerques sobre aquests temes són recurrents des de fa dècades i aquí sovint han estat menystinguts, banalitzats i reduïts a simples estereotips forjats a partir d’idees com "el futbol és l'opi del poble". Em sembla un error i, per tant, com sempre m'han interessat aquestes matèries i atès el buit bibliogràfic existent em va semblar interessant i necessari abordar-les des de les ciències socials.
En quin ordre les col·locaries en les teves preferències personals (música, futbol i política)?
Per mi són part del meu trànsit vital, no les puc dissociar, ni establir un ordre de prioritat. M'han interessat i acompanyat totes tres des de fa dècades.
Pots explicar-nos alguna història especialment important per a tu relacionada amb algun dels teus llibres?
El més interessant per mi és que sempre aprenc. És una mena de formació continuada, fer la recerca, el buidatge bibliogràfic, pensar un índex per organitzar el material... seguir un mètode de treball m'ajuda a créixer intel·lectualment. De tots els llibres he après un munt i això m'omple i, a la vegada, em fa sentir un privilegiat per poder compaginar el gaudi amb la formació personal.
Ens podries recomanar alguns estadis on es visqui aquesta comunió de política i futbol des d’un vessant alegre i combatiu?
N'hi ha molts, des dels més coneguts com Millerntor o Celtic Park, fins l'Armando Picchi, l'Olímpic d'Atenes o el GSP Stadium de Nicòsia
Un futbolista i un equip que t’han marcat són...
Com et comentava abans tracto de defugir la idolatria. És cert que anys enrere el tema mitòman el tenia més incorporat, però la vida i el futbol dóna moltes voltes i t'adones com en el fons els jugadors no són rellevants, passen... el que realment perdura son els clubs. Tot i això, tinc alguns jugadors que sempre he seguit o apreciat per motius diversos, des de l'Oleguer, Volker Ippig, Henrik Larsson, Socrates o Cristiano Lucarelli entre d'altres...
Fem una pinzellada a la vida musical. Com va començar?
Sense cap mena de pretensió, ans al contrari. Escoltava molta música, des de ben jove... i un bon dia amb els amics vam parlar de muntar un grup per quedar i fer alguna versió. La idea era passar-ho bé i fer la música que a nosaltres ens agradava, perquè llavors no hi havia pràcticament cap grup que cantés música oi!, en català...
Com definiries musicalment i políticament Opció K-95?
Ens van posar moltes etiquetes: punkrock, oi! music, rock combatiu, RxI, punk/ oi!... senzillament fèiem el que ens agradava a nosaltres sense esperar cap retorn per part de ningú. Oi!, en català. d'esquerres, independentista, roig... ens vam voler identificar des del principi, prenent com a referent unes declaracions de Kortatu, no volíem que ningú es confongués amb nosaltres, per això des del principi vam posar un estel roig al logotip del grup, volíem deixar clar que als nostres concerts no hi tenia cabuda tothom en uns anys de força confusió...
Perquè aquest estil de música?
Era el que tots escoltàvem, van créixer amb els clàssics britànics del gènere (Cock Sparrer, SLF, Angelic Upstarts, Cockney Rejects, 4 skins, Last resort, Infa Riot, Red Alert, Blitz...). No hi havia oi! en la nostra llengua, en part en vam ser promotors, fet que ens va fer sentir molt orgullosos. El català no es podia reduir al rock i volíem fer visible que es pot usar la llengua també per fer altres tipus de música. Ara la gent jove té referents en el seu idioma, abans això no existia.
Pots explicar-nos alguna història especialment important per a tu relacionada amb algun dels vostres discs o concerts o viatges?
Com diuen els companys de grup n'hi ha per fer un llibre... ara mateix em ve al cap quan tocant a diversos llocs, a Occitània per exemple se'ns va apropar gent del públic per dir-nos que estaven aprenent català per culpa nostra... ens vam quedar de pedra i ens va fer sentir, com et comentava, molt orgullosos. Fets similars ens van succeir a Bogotà o Moscou. la gent a fora és molt més agraïda.
Com a historiador i públic, com veus l’escena musical catalana actual?
Canviant, molt diversa, molt dirigida encara i amb massa predomini de determinats estils. La gent jove té altres referents sonors, des de la música electrònica al trap... suposo que cada generació cerca conformar la seva pròpia identitat i la música forma part d'aquesta construcció social que pretén ser transgressora i òbviament diferent dels que els han precedit. El català és més present que mai en estils molt diversos i em sembla que això és un avenç. Per tant tothom que en el seu moment va emprar la llengua per obrir camí, en un moment en què no era comú, s'ha de congratular. Però com et deia segueixo veient com una determinada manera d'entendre la música, legítima òbviament, segueix essent la més popular i escoltada.
Quins grups escolta Carles Viñas?
Cada cop escolto menys música la veritat, tinc poc temps i això em fa ser suposo més selectiu que abans. Anys enrere era una esponja, ho volia escoltar tot, com sonaven un grup nou, parant l'orella per aprendre i gaudir. Ara el poc temps que puc dedicar a escoltar música, és a dir quan entreno al gimnàs o de matinada com a música de fons mentre treballo, el dedico a escoltar grups com Crim, The Lizards, Moscow Death Brigade, Street Dogs, Eina...
Una reflexió per tancar...
Cada cosa te el seu temps, tot passa i s'ha de deixar pas. Les noves generacions han de prendre el relleu en tots els sentits.
Com deien els Redskins: Take no heroes, only inspiration...
