T’han llençat als peus dels cavalls a lluitar per les vides dels pacients que estan a una unitat de cura intensiva. Pujar la canalla, resistir un marit emocionalment llunyà, formar-te i lluitar. Sense dormir. Amb la cara marcada per les ulleres i la mascareta, arrapades a la cara com una paparra. Pacients que necessiten aire. Aire que a tu et manca.
T’han llençat a l’arena dels gladiadors i tots t‘aplaudeixen perquè ets una heroïna. Mai es van preguntar quantes nits sense tancar els ulls has emprat en salvar vides o en criar-ne d’altres. Fins i tot el veí envejós, d’aquests que no fan res de profit, aturat des de l’esclat de la bombolla del maó, t’ha fet quatre fàstics renegant com una ratapinyada. Treballaves a un hospital i és clar, eres una privilegiada i calia fer-te saber que l’enveja se’l menjava. Però no volia veure el teu esforç per pagar-te els estudis. Totes les hores dedicades a aprendre. Totes les forces dirigides a fer una feina que és per ajudar els altres. Treballar. Estudiar. Treballar. Dormir poc. El nen plora. L’olla bull. No he dormit. Però volies ser infermera, tècnica, auxiliar, educadora, treballadora social, aprendre bé la tasca del camp, les nits de fer pa, tenir cura dels que no la poden tenir d’ells mateixos, gent gran, gent especial, gent amb dificultats de veritat.
Tu segueixes a primera línia de foc i els anuncis tergiversen la vida: volen fer-nos creure que a les vuit del vespre aplaudim cuidadores i homes armats. Aquells que van enviar a la porta de l’hospital a atonyinar-vos sense recança per defensar els serveis que, finalment, van retallar. Els que ara no teniu i no tenim. I ara amb sorna, surt a fer el paperot, fent-nos creure que tots els mals vénen d’Almansa i en to burleta, es guanya els imbècils amb allò del gobierno español.
Tu aniràs a salvar vides arriscant la teva. No hi ha material. No hi ha recursos. Però veig homes armats amb mascaretes. Veig diners lliurats als mitjans privats. Tu aniràs a salvar vides arriscant la teva. I encara quan arribis a casa desfeta, et trobaràs el veí recaragolat en la seva misèria humana, que et mirarà malament. Aquest veí que no va lluitar per defensar la sanitat. Que no va lluitar per defensar el seu lloc de treball. Que cobra uns diners perquè d’altres van a treballar i paguen impostos i cotitzen i aporten a una bossa de què ell n’és beneficiari. Una bossa que tu també li emplenes. Aquell veí que no surt a dir-te si necessites res. Aquell veí que va aplaudir els qui us van fer blaus als braços a la porta de l’hospital, aquell dia en què defensàveu el seu respirador.
I així seguim en la roda d’aquesta estafa infinita. Defensant el respirador d’aquell qui no lluita, d’aquell que aplaudeix la repressió i no col·labora en omplir el rebost però que és el primer que pidola el seu plat. Això sí, sempre, com a bon lacai vol el botí esquifit que li pertoca pel sol fet de besar els peus del monarca i la seva cort de carronyers.
Ara t’aplaudiran però quan això passi ja ningú ho recordarà. Potser hauràs lluitat per la vida del veí rancuniós i dels indiferents que mai van venir a donar suport a la porta dels hospitals. A la porta dels mercats de proximitat. De les botigues de queviures del barri. Als tractors dels pagesos dels pobles. A la porta dels centres on acaronen la vida les persones grans. Als horts. A la llarga nit dels forners. A la porta de l’escola. Aquest repic de mans arribarà a l’horabaixa i fugirà sense retorn. Retornaran les nits sense dormir i el nen malalt. Els contractes de mes i les no vacances.
I tot i això, avui em dius que el veí ha de tenir el seu respirador. I jo admiro la teva passió per la vida, la teva força.
Quan marxes per la porta torno al meu pensament. Tens raó però, es fa pesat lluitar pel respirador dels qui no lluiten ni protesten, perquè com deia Pedrolo, cal protestar fins i tot quan no serveix de res.
