El meu nebot ha començat a caminar i fa el trapella tot el que pot i més. Molts cops no vol cap joguina sinó que passa l’estona palpant la terra, recollint fulles o posant-se a la boca alguna pedra que el seu pare o jo intentem que no s’empassi, de fet, que no la tasti. Sovint penso en el futur d’aquesta generació i em ve al cap el moviment dels més joves que fan vaga els divendres. Com no pot ser d’altra manera, se m’apareix la Greta amb el seu cartell de "Skolstrejk för klimatet" (vaga escolar pel clima).
És conegut pel meu entorn que el meu amor per les màquines és escàs tot i que en faig un ús normalitzat com qualsevol altre ciutadà. Els amics i amigues (que em perdonin els i les lingüistes pel desdoblament inclusiu conscient i voluntari) acostumen a fer-ne broma de les meves incapacitats per relacionar-me amb els aparells, sobretot si es tracta de desmuntar-los i entendre’n el funcionament. Per sort disposo de les meves dones i homes de confiança que surten al meu rescat quan alguna màquina fa escac al meu dispers i poc tecnològic intel·lecte.
Fa uns dies va dir prou la rentadora d’Arrasate. Feia tants anys que era a casa que era com una part (no diré de la família) però si de la llar. No n’estic segur, però crec que havia esdevingut (al seu dia) una representació material de progrés o alguna cosa per l’estil, però sobretot era un element que, en el moment de la industrialització imaginària de la meva llar ruralitzada, m’havia ajudat a trobar-lo i gestionar-lo un bon amic i això feia que hi hagués cert lligam més enllà del material.
Aquest bon amic va venir a casa quan va saber que havia dit prou. Va decidir obrir-la i va comprovar que la carcassa, el tambor, la corretja i el motor, tot, es trobava en un estat impecable. Després de les comprovacions electròniques pertinents, que va posar cura en fer-me entendre, va sentenciar que el problema era electrònic i que no pagava la pena la reparació (que era canviar una placa perquè s’havia fos un transformador) i que era més rendible comprar-ne una de nova. Els anys de la màquina i un possible error futur a qualsevol altre element feia inviable el cost de la reparació.
Si ho havia entès bé, era més lògic econòmicament parlant, llençar la rentadora sencera. A més a més, sota una lògica de mercat, el moviment continu de màquines noves i velles era positiu perquè generava riquesa i flux de capital . La rentadora d’Arrasate no és un objecte de la generació de l’obsolescència programada, però sí que tenia un element novell al seu dia, l’electrònica, que la va fer vulnerable al pas del temps.
Plàstics i ferralla, vehicles i olis bruts, rentadores i deixalles de mil formes, tot amuntegat a abocadors pudents. Superilles de brossa que suren al mar i amenacen la vida. Vehicles que hem naturalitzat dins les ciutats, a totes hores escopint verí invisible que inhalem sense descans. Ocells de ferro cremant querosè sobrevolant les valls i els boscos. Fàbriques de fum. Óssos morts a la muntanya. Tortugues embolcallades amb paper d’embalatge i varades mortes a les platges. Malalties per via oral en forma de menjar tòxic, aire brut o aigua contaminada.
Sí, ja ho entenc que aquest és el sistema. Que la roda no pot parar. Que s’ha de generar sense pausa i consumir recursos sense fi. Però el temps corre incansable contra el flux d’oxigen.
Potser és hora de fer dissabte. Posar la rentadora global. Reconvertir les coses i les tasques. Reparar els estris que ja existeixen. Produir aire, aigua, terra i vida a base de no fer. Potser és hora de no fer els ulls grossos mentre d’altres fan l’agost amb l’aire col·lectiu, l’aigua comuna. Potser és l’hora de passar pel safareig corbates i mitges cares.
Som la nostra pròpia metzina.
