“Aleshores Jahvè baixà per veure la ciutat i la torre que edificaven els homes. I Jahvè digué: Tots ells formen un sol poble i parlen una mateixa llengua. Si comencen amb aquesta empresa, cap projecte ja no els serà impossible. Baixem i confonguem-los aquí mateix el llenguatge perquè no s'entenguin entre ells.”
Els padrins enraonen als bancs de la plaça. No sé ben bé quins valors són aquells que inclou la màxima “crisi de valors”, però ells ho han repetit diversos cops. És clar que existeix un canvi del paradigma vital i que l’estat de les coses es troba en constant evolució. Ho anomeno evolució sense saber del cert si la paraula és idònia. Potser fora més correcte parlar d’evolució, involució o canvi, en funció del tema i el context.
Si els valors antics que anomenen són destrossar el Planeta amb el consum massiu de recursos finits i provocar mals irreparables per a la natura, benvinguda sigui la crisi de valors, una oportunitat per prendre consciència i donar-li la volta a aquest motiu destructiu que es basa a contaminar i destruir sense recança.
Si els valors que anomenen són que les persones hagin d’aguantar matrimonis caducats, amb violències intrínseques o explícites, amb manca de respecte o manca de voluntat de comunitat, benvinguda sigui la crisi de valors i l’alliberament de les persones.
En podríem fer un llistat ben llarg, amb ets i uts, perfilat. Són milers de petits valors antics que han construït un ideari que només respon a la voluntat de crear una estructura, justament de valors, que beneficia uns pocs en detriment d’uns molts. Sempre amb peus de plom i sense voler aixecar la camisa a ningú, observo que la balança va trontollant i que els valors destruïts o en procés de destrucció no aconsegueixen fonamentar un model de valors alternatiu on dipositar les esperances.
Si ens aturem i respirem, podrem albirar individus cada cop més individualitzats i més individualistes, més connectats a tot tecnològicament, però més desconnectats de les persones. Tot va molt de pressa. Tot és fugaç. Volem la informació, aquesta o aquella, ara. Necessitem moltes coses materials comprades des dels dispositius. Seiem a la taula i no comuniquem de viva veu perquè duem la forquilla a la mà dreta i a l’esquerra la pantalla perenne. Ens cansem de tot. Hem de canviar això, hem de canviar allò. Necessito quelcom que mai he necessitat. Anem de vint-i-un botons, però cada cop més buits, menys compromesos, amb menys capacitat de valorar aquelles coses del nostre dia a dia que ens fan ser humans col·lectivistes.
Els rius es desborden i les temperatures pugen. Les pensions perillen. El camp perd el jovent i la fruita no és rendible. Els animals moren. Les plantes cremen. La força de treball no sé si te cap força. Tot i això, n’hi ha que es pregunten com pot ser que tot se’n vagi en orris.
És l’egoisme. L’egoisme va deixant cadàvers a tort i a dret. Cap geperut no es veu el gep. Yo yo y yo y mas me quiero yo que deia en Rubianes. Com et trobem a faltar.
Quina tasca més difícil. Enderrocar el sistema de valors antic i, a la vegada, sospirar perquè els nens i les nenes tornin a jugar a les places i abandonin el maquinari. Que els pobles tinguin vida. Que salvem la natura que ens alerta. Que deixem de consumir productes innecessaris per emplenar la buidor dels nostres dies. Que valorem el veí o la veïna. Que abracem aquells que són els nostres companys de viatge. La força dels braços per aixecar el castell, el castell del dia a dia, el castell de la companya, el castell de la feina, el de la família, el dels amics, del veïnat, de la ciutat, de la nostra terra, de la mare Terra.
No n’espereu res dels individualistes, ja que com diuen els camperols de l’Amèrica colpida que lluita pel pa i la dignitat , ells mai entendran res de les lluites col·lectives.
