Aquest 12 d’abril [de 1984] ha fet tres anys que Jordi Arquer i Saltor va morir a Perpinyà [1981]. Nascut a Barcelona l’any 1908, li tocà viure intensament la duríssima política dels anys trenta, la guerra del 36, la repressió estalinista contra el POUM, l’empresonament i un llarg exili per Europa i Amèrica que acabà quan l’any 1976 torna a Barcelona per a instal·lar-se i entrar en contacte amb l’agitada vida política catalana d’aquells moments. De manera intermitent alternava les estades al Principat amb viatges a Perpinyà, on tenia bona part de la família. La mort el va anar a trobar al Rosselló quan tenia setanta-cinc anys.
Jordi Arquer representa una figura sovint injustament oblidada o a l’ombra dels grans personatges de l’època que va tenir per companys de militància, com Andreu Nin o Joaquim Maurín. Per als independentistes revolucionaris representa un punt obligat de referència històrica. En ell es conjuguen wla trets definitoris de tota una generació marcada per la fusió de consciència de classe i nacional, que va fer del nostre poble treballador un dels més combatius de l’època. A partir del nostre personatge d’avui intentarem de fer un repàs a tota una època i a una acumulació de fets, persones i organitzacions que constitueixen el que anomenem el marxisme nacional dels anys trenta, un dels nostres llegats històrics més preciosos.
A la seva tornada de l’exili, Jordi Arquer, amb motiu d’una conferència seva a l’Ateneu Barcelonès sobre els Fets de Maig del 1937, entrà en contacte amb un petit col·lectiu comunista que l’any 1979 s’integraria a l’IPC, o més exactament aquest petit col·lectiu entrà en contacte amb Jordi Arquer, personatge del qual havíem llegit absolutament tot, i que teníem com l’encarnació històrica de la nostra ideologia política. Per aquest trencament generacional que hi ha hagut entre l’independentisme revolucionari es configurà a partir dels anys setanta i les experiències anteriors al franquisme, no sabíem ni que fos viu, d’aquí l’emoció amb què vàrem assistir a la conferència i amb què ens vàrem presentar un cop acabat l’acte. Vàrem conèixer un home menut, ja vell, amb les espatlles amples, un posat decidit i uns ulls intel·ligents i curiosos. A partir d’aquell moment vam seure a parlar amb ell moltes vegades, i sempre ens sorprengué amb una memòria prodigiosa per a fets que feia quasi cinquanta anys que havien succeït. La seva conversa era viva, les seves raons contundents, mai es cansava de parlar. Ens emocionava sentir com parlava amb gran familiaritat d’aquells homes que van marcar un moment històric transcendental: "Aquell vespre li vaig dir a Durruti que..."; "el pobre Companys ens mirava..."; "l’Andreu Nin i jo anàvem caminant cap al partit quan..." era com llançar una galleda en el pou de la història i treure-la plena d’anècdotes, grans lliçons polítiques o petits detalls que un home de setanta anys abocava entre un fi sentti de l’humor i i una amarga nostàlgia. Ens sorprenia explicant que a partir dels Fets de Maig i la repressió estalinista posterior, ell mai més es va dir comunista (ell que havia fundat el Partit Comunista Català, el Bloc Obrer i Camperol, que va ser secretari polític del POUM...) que seguia sent marxista i revolucionari. Tenia un gran coneixement del marxisme; ja de ben jove va ser traductor de moltes obres marxistes. Treballador mercantil, membre del CADCI, no renunciava al seu ideal sindicalista; el seu gran somni era constituir la Confederació Sindical Nacional Obrera dels Països Catalans (perquè, ens explicava, que ja parlava l’any 1943 de Països Catalans des de l’exili de Mèxic).
El seu orgull era haver estat independentista ("abans no ho dèiem així",.deia) i haver militat sempre en organitzacions de classe.
El marxisme nacional dels anys [vint i] trenta
El comunisme als Països Catalans s’introdueix a partir de la gran simpatia que genera la Revolució bolxevic, l’any 1917, dins la nostra classe treballadora farta de monarquia borbònica, d’opressió nacional i d’explotació de classe. És a partir de la creació d’agrupacions comunistes dins del partit socialista i de la CNT (a Barcelona, València, Lleida, Reus, Ciutat de Mallorca, etc.) que es comencen a propagar les tesis bàsiques del comunisme en una classe treballadora, la catalana, fortament influenciada per l’anarquisme i organitzada majoritàriament a la CNT. L’any 1919 se celebra a Madrid el congrés de la CNT al Teatre de la Comèdia. Les delegacions catalanes (entre elles Andreu Nin per Barcelona i Hilan Arlandis per Cullera) propugnen ¡ aconsegueixen l’adhesió de la CNT a la Tercera Internacional. També hi és present un jove mestre de les terres de Ponent: Joaquim Maurín.
L’any 1921, la majoria de delegats de la CNT al tercer congrés de la Tercera Internacional eren catalans, entre ells Maurín i Nin. Malgrat que era recent la repressió contra els mariners de Kronstadt i es vivia un ambient de persecució dels anarquistes russos, la personalitat de Lenin causà una gran sensació a la delegació cenatista. A la tornada, es decideix que Andreu Nin es quedi a Moscou perquè, donada la situació política del Principat, es considera que corria greu perill si tornava a Barcelona, ja que es passava un període fortament repressiu contra la CNT a partir de l’atemptat contra Dato (8 de març de 1920), moment en el qual Nin era secretari del Comitè Nacional. Andreu Nin tingué un paper important durant els nou anys que estigué treballant a la Profintern, al costat de les figures més carismàtiques del comunisme internacional del moment. Quan Macià anà a Moscou, l’any 1925, a demanar ajuda per a la lluita independentista catalana, Andreu Nin fou el seu intèrpret i acompanyant permanent.
Maurín és detingut l’any 1922. L’allunyament dels dos màxims responsables de l’acostament de la CNT a la Tercera Internacional (Nin a Moscou i Maurín a la presó) és aprofitat pels elements de la CNT més recelosos del comunisme i de l’experiència soviètica per a retirar la CNT de la Profintern i unir-se al congrés de Berlin, per a crear l’AlT, que agruparia els diversos movinents anarquistes. Per tal d’expressar el seu rebuig a aquesta decisió, Maurín, Nin, Arlandis i d’altres funden els Comités Sindicalistes Revolucionaris, que volien mantenir-se adherits a la Profintern, i creen un setmanari, La Batalla, que dirigeix Maurín i que tingué ràpidament simpatitzants provinents de la CNT.
Quan el Partit Comunista començà a organitzar-se en federacions, la més forta fou la Federació Comunista Catalano-Balear, que basava la força en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris. La Federació de Castelló aviat simpatitzà amb la FCCB i seguí aquesta quan el 1924 sorgiren divergències profundes entre el PCE i la FCCB per l’acostament d’aquesta a la CNT i per la total incomprensió del PCE en allò que aleshores s’anomenava "el problema nacional català".
L’any 1923, Primo de Rivera dóna un cop d’Estat i s’instaura la Dictadura. És una época de ciandestinitat, detencions i exilis. La mort de Lenin i la seva difícil successió plantejaven problemes que eren seguits amb atenció des de París, on hi havia Maurín, Julià Gómez (Gorkin) de l’Agrupació Comunista de València, el grup de Macià i elements que havien fundat la FA1 a València. Fou una època de complots fracasats, com l’atemptat de Garraf, l’assalt a la caserna de les Drassanes de Barcelona, la frustrada invasió de Prats de Molló, etc., i també d’acostament entre els sectors independentistes insurreccionals i els nuclis revolucionanis comunistes i anarquistes.
La Internacional Comunista, mort Lenin, s’havía burocratitzat sota les directrius de Zinóviev, Bukharin i, posteriorment, d’Stalin. L’any 1927 va intentar imposar al PCE la intenvenció en l’Assemblea Consultiva de Primo de Rivera; això i els fracassos de la Internacional a Alemanya, Itàlia, Estònia, Bulgària a Xina, va desconcertar els treballadors i provocà la reacció del grup de La Batalla. A la fi de la Dictadura es consuma la separació de Maurín del PCE, un partit que pràcticament no existeix i amb una base militant molt migrada als Països Catalans. Els efectes de l’enlluernament produït per la revolució russa persistien, però, encara, i abundaven les obres marxistes que popularitzaven el pensament dels qui avui considerem "els clàssics". Es desconeix la realitat soviètica, però la imatge d’una URSS on la revolució triomfava sota formes republicanes i on les nacionalitats eren lliures, captivava els esperits frustrats del fracàs dels republicans, dels catalanistes i dels anarquistes que no havien proclamat la República, ni havien alliberat Catalunya, ni molt menys havien fet la revolució liibertària. El poder de seducció del bolxevic mitificat persistia, però el PCE no podia capitalitzar aquesta simpatia perquè la línia política que li imposava la Internacional Comunista no s’adeia amb la realitat catalana, ja que no tenia en compte la realitat de nació oprimida ni la solidesa de 1’anarcosindicalisme.
A començaments de 1930 hi havia als Països Catalans diversos grups marxistes més o menys heterodoxos. Dins del partit de Macià, Estat Català, ja s’anava prefigurant un corrent que intentava fondre independentisme amb socialisme i que veia amb gran simpatia l’URSS; entre els elements que sustenen aquesta posició destaca Josep Rovira, que tindrà una evolució política que el portarà al Bloc Obrer i Camperol i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). També en el grup de la Bandera Negra hi ha una decantació cap al socialisme; Jaume Compte n’és la figura rnés representativa. Així mateix existien petits nuclis d’estudiants comunistes a la FUE i grupuscles trotsquistes i comunistes antiestalinians que esperaven que l’URSS tornés pels camins de la revolució i confiaven a influir dins dels partits comunistes.
Hi havia, però, dues organitzacions que destacaven clarament: la Federació Comunista Catalano-Balear i el Partit Comunista Català.Del primer grup ja n’hem parlat anteriorment. Des del 1924 es configura a la pràctica com a una organització política deslligada del PCE, si bé el trencament oficial no és fins l’any 1930. Fusionada posteriorment amb el Partit Comunista Català, subsisteix en el seu interior com a nucli dirigent del Bloc Obrer i Camperol. La FCCB va ser la primera que va plantejar seriosament una estratègia nacionalitària catalana basada en les posicions leninistes. El seu àmbit va anar més enllà del marc territorial que en principi tenia (Principat i Illes), en captar les simpaties de la Federació de Castelló; i, en un intent de plantejar batalla al PCE a nivell d’Estat, va canviar el nom pel de Federació Comunista Ibèrica l’any 1933. La seva militància va sen reduïda; no va superar mai la xifra de dos-cents afiliats.
El Partit Comunista Català era un grup polític fundat l’any 1928 al marge de la FCCB. Reuní unes tres-centes persones vinculades al Centre d’Estudis Marxistes creat dins l’Ateneu Enciclopèdic Popular, a diverses societats obreres de Sants, Sant Andreu, Gràcia, el Clot de Barcelona i a Lleida. Els militants procedien de la CNT, d’Estat Català o de la FCCB, es consideraven comunistes i "moralment" membres de la Internacional. Sorgí l’any 1928 quan Víctor Colomer i diversos membres de la FCCB se’n sortiren davant la impossibilitat de canviar la política del PCE des de dins. A ells s’uniren altres com Jordi Arquer, autor d’un llibre titulat El comunisme i la qüestió nacional que contenia textos de Lenin i Stalin i un assaig sobre les nacions oprimides per l’Estat espanyol. Es reuniren el 2 de novembre a Lleida (a l’estació del tren) i constituïren el nou partit, caractenitzat per uns forts trets obreristes, marxistes i catalanistes, desvinculat del PCE, el qual atacaven per la seva política teledirigida des de Moscou i pel seu espanyolisme; volien un partit comunista català independent de la Internacional Comunista. Aviat tingué ressò la seva activitat i arribà a tenir més militants que la FCCB. El seu òrgan era L’Andreuet (revista de la Societat d’Amics d’Ignasi Iglésies, de St. Andreu); quan caigué la dictadura passà a ser Treball, periòdic comunista en català que feia la competèncla a La Batalla, aquest publicat en espanyol per la FCCB.
La coincidència cada cop més gran de la FCCB amb els plantejaments poiítics del Partit Comunista Català, i l’aparició del setmanari L’Hora, que començà a publicar el desembre del 1930 un grup de comunistes independents i en el qual col·laboraren militants de la FCCB i del Partit Comunista Català, varen anar creant les condicions per a la fusió. A l’estiu del 1930 Maurín i Arquer es troben a la Presó Model de Barcelona. Discuteixen i coincideixen, sobretot en la qüestió nacional, i decideixen avançar cap a la fusió del PCC i la FCCB. El congrés del PCC confirmà aquesta decisió, però un reduït nombre d’intel·lectuals, entre ells el director de Treball, Amadeu Bernadó, s’hi oposa i se separen del partit. [Nota de l’editor de la versió web: els escindits foren coneguts com a Treball, Tendència. S’incorporaren a Estat Català-Partit Proletari; però, expulsats per fraccionalisme, passaren a la FC-PSOE] La FCCB també es mostra favorable a la fusió i trenca definitivament amb el PCE (anomenat despectivament "el partido" peis militants del PCC); alguns militants, però, decideixen quedar-se al "partido" i no fusionar-se. Mentrestant, Andreu Nin havia tornat de l’URSS, on havia perdut el càrrec de la Profintern per posar-se al costat de Trotski. Maurín confiava que Nin s’adheriria al nou partit, però aquest dubta entre la coincidència política amb Maunín, la influència que opera sobre ell la seva experiència soviètica, la fidelitat a Trotski i les realitats del país que no encaixen ni amb els plantejaments de la Internacional ni amb els de Trotski. Nin dubta i no s’hi acaba de decidir.
Es convoca un congrés de fusió al desembre del 1930, però no es pot celebrar a causa de la sublevació de Jaca, la vaga general revolucionària de Barcelona i la detenció dels principals dirigents. A primers de 1931 la FCCB publica a La Batalla una carta oberta: "La direcció del partit oficial no ha fet res per crear a Bascònia, a Galicia i a Andalusia un moviment d’independència nacional íntimament lligat a la classe obrera revolucionàriia"... i es fa una afirmació que assenyala quina serà la política nacional del nou partit: "Som partidanis d’un Estat per a cada nació".
Per fi, el mes de març del 1931 té lloc, a Terrassa, el congrés de fusió. En surt una nova organització política, el Bloc Obrer i Campero!, dissident de la Tercera Internacional, oposat a l’apoliticisme ananquista, a la moderació de l’Esquerra Republicana, enfrontat al PCE i amb una base obrera àmpiia sindicada pnincipalment a la CNT. Arribà a tenir milers de militants, i a les eleccions del 1931 la seva candidatura obtingué vint mil vots. La qüestió catalana preocupava: donada la procedència dels fundadors del BOC, els antics membres del PCC volien preservar la catalanitat del nou partit i que aquest no acabés tenint un abast estatal. La reivindicació nacional era la Unió de Repúbliques Ibèriques a base d’una federació i la descolonització del Marroc. Maurín, en un discurs a l’Ateneu de Madrid, al juny de 1931, va dir: "Som sepanatistes. Però no separatistes d’Espanya sinó de l’Estat Espanyol. A Espanya hi ha una pugna entre l’Estat i les nacionalitats oprimides. S’ha de trencar l’Estat, desarticular-lo. Només quan l’Estat semifeudal estigui destrossat podrà formar-se la veritable unitat ibèrica, amb Gibraltar i Portugal, inclòs". En un primer moment el BOC feia iguals les nacions com Euskadi, Galicia i "Catalunya" amb les regions tipus Andalusia, intentant articular un Estat federal. Més tard rectificarà aquesta posició reclamant l’autodeterminació per a les tres nacions oprimides i l’abandonament del Marnoc. Andreu Nin, dos dies després, pronunciava una altra conferència al mateix lloc discrepant obertament de la posició de Maurín: "El separatisme formulat per Maurín és una heretgia marxista. Els comunistes no podem fomentar un moviment separatista. Si existeix, l’acceptarem, però no hem de crear-lo". [Nota de l’editor de la versió web: pel que fa a aquest ús del terme separatista, cal tenir en compte que, en aquella època, no tenia sentit exclusivament pejoratiu, sinó que també era l’autodessignació habitual dels independentistes; això provocava ambigüitats. Més endavant, el moviment reemplaçà aquest terme pel de independentista, en desenvolupar-se la consciència que anomenar-se "separatista" implica adoptar l’òptica de l’opressor, segons el qual l’objectiu fóra "separar", és a dir, "destruir" una presumpta "unitat", quan en realitat l’objectiu és independitzar, és a dir, alliberar d’una opressió ben real] Aquesta postura estava més propera a la d’Stalin que a la de Lenin, i va ser la base de la tesi de l’Oposició Comunista (organització trotsquista on militava llavors A. Nin), que donava suport als moviments nacionalitaris en països, com Catalunya o Euskadi, on s’hagués progressat en la industrialització i amb una burgesia i classe obrera importants, sense fomentar-los, i negava el problema nacional a llocs com Galícia, a causa del seu subdesenvolupament. Curiosament es parlava del País Valencià i les Illes, cosa que no feia el BOC malgrat tenir militància al País Valencià, però només considerava possible la seva integració al Principat (cosa que prohibia l’Estatut del 32). Nin afirmava que el moviment catalanista era progressista i calia estar al seu costat, però no així el nacionalisme basc, que el veia com reaccionan i retardat. Els comunistes havien d’acceptar el "problema català com a revolucionari, i fins en cert sentit l’hem d’impulsar, però davant el fet nacional basc hem d’adoptar una actitud totalment oposada". En el futur anirà sent cada cop menys restrictiu respecte el nacionalisme basc i, ja en el programa del POUM, desaparegué l’aprensió respecte Galícia.
El comunisme de l’época, fins i tot el dissident de la Tercera Internacional, seguia les directrius de la doctrina estaliniana al respecte i veia l’URSS com el paradigma de la solució a la qüestió nacional; era lògic, doncs, que transportessin mecànicament la problemàtica i reivindiquessin una "Unió de Repúbliques [Socialistes] d’Ibèria". Les postulacions que feien Maurín i Arquer no eren substancialment gaire allunyades de l’esquema de les tres fases (burgesa monàrquica, petitburgesa republicana, obrera socialista), però aviat formularen la teoria que el catalanisme tenia un llarg període popular, encara que durant el primer quart del segle XX quedés sota el control de la burgesia.
La nova organització política, el Bloc Obrer i Camperol, presentava innovacions interessants respecte l’estructura clàssica dels partits comunistes. El nom intentava acostar-se al màxim a la realitat social del país, amb un proletariat força influït per l’anarcosindicalisme i una majonia de la població que encara treballava al camp i amb una llarga tradició de combativitat. L’escassa penetració ideològica del marxisme obligava un partit marxista que operava en un país amb pocs comunistes a crear un partit a dos nivells. Un nivell de marxistes militants i l’altre de simpatitzants en curs de formació en el marxisme. El primer nivell, a base de la militància de la FCCB i del PCC, que conservava el nom de FCCB; i un segon niveil, més ampli o de masses, que organitzés els nous militants d’extracció política molt variada i molt sovint no marxistes d’entnada o amb escassa formació política. En el Comitè Executiu elegit en el Comitè Central sorgit del congrés de Terrassa trobem els noms de Joaquim Maurín, com a secretari general, Jordi Arquer, Josep CoIl, Miquel Ferrer, Eusebi Rodríguez Salas, Hilan Arlandis, Víctor Colomer, Pere Bonet i Enric Adroher (Ginonella). A les eleccions municipals del 1931, l’Esquerna proposà al Bloc una coalició juntament amb la Unió Socialista de Catalunya. El BOC no acceptà, ja que era una formació molt recent i no podia desfigurar la seva imatge amb un programa per sota dels seus plantejaments. El BOC no tragué cap regidor (com ja es podia preveure), i l’ERC donà la gran sorpresa. Només saber els resultats surt un número extraordinari de L’Hora que exigeix la proclamació de la república. Un grup de bloquistes armats van cap a la Diputació a fer costat a Macià tement una reacció de l’exèrcit. El Comitè Executiu reclama armes per als obrers, l’empresonament del rei, dels seus partidaris i dels enriquits per la monarquia. Proposa al Comitè Nacional de la CNT de formar juntes revolucionàries d’obrers i camperols, proposta que no obté cap resposta. El PCE, a Madrid, demana el poder per a uns soviets que no existeixen, seguint consignes de Moscou. La ingènua confiança general en la naixent república fa que les proclames del Bloc no tinguin gaire ressò. El Bloc intenta que els fets vinguin primer i que la constitució els legalitzi. Tot el que no es faci a primera hora no es farà, i els bloquistes, que ho intueixen, collen sense resultats.
El Bloc Obrer i Camperol
Durant els dos primers mesos de la República el Bloc duplica la militància i va adquirint prestigi dins las classes treballadores catalanes gràcies a la fermesa de plantejaments i la qualitat política del seu equip dirigent. La seva pubhcació La Batalla arriba als trenta mil exemplars, però s’estabilitza en set mil. El nou partit s’estructura en cèl·lules de cinc membres, de barri o d’empresa. La seva base és essencialment obrera i pagesa amb molt pocs intel·lectuals; malgrat això aviat es comencen a organitzar gran quantitat de mítings i conferències; més endavant es crea l’Escola Marxista i el Teatre Proletari, activitats fonamentals per a la formació política de la militància i sectors propers. La tasca organitzativa del BOC és important en el seu primer any d’existència. En primer lloc, Socors Roig era l’organisme permanent de soldaritat amb els detinguts i de lluita contra la repressió. Tots els militants pagaven una part de la seva quota per a sostenir aquesta organització antirepressiva que a vegades s’ocupà de gent que no era del BOC, com els empresonats després del fets del Sis d’Octubre del 1934, els infants deIs vaguistes de Saragossa del 1935 o els refugiats alemanys que fugien de Hitler. Els Grups d’Acció del BOC, anomenats gabocs, foren dirigits per Eusebi Rodríguez Salas, un vell militant de la CNT; la seva funció era defensar els actes del partit, defensar les vagues obreres i actuar de protecció deIs equips d’agitació i propaganda. Eren grups armats, evidentment clandestins i que sovint tenien topades a trets amb la policia. Després d’un seguit de reunions i d’articles de la revista L’Hora sobre el tema, es crea el 17 de maig del 31 el Grup Femení del BOC; la seva finalitat era organitzar les militants per tal de treballar i defensar, a més de les consignes generals del BOC, les referents a l’alliberament de la dona, que concreten en: Emancipació total de la dona, igualtat absoluta davant la llei, a igualtat de treballs igualtat de sous i col·laboració de la dona a l’obra social. L’Hora publica un seguit d’articles de la Clara Font, Núria ColI, Maria M. Riera i, especialment, de Maria Recasens (segurament un pseudònim); un d’ells, publicat l’abril del 31, diu: "abans d’alliberar-se del jou del burgès, ha de fer-ho del pare, del mascle... la dona lograrà la total emancipació el dia que faci vida sexual havent allunyat el perill de la concepció indesitjada". Aquests plantejaments, absolutament d’avançada respecte la seva època, acabaven amb un mot d’ordre: "eduqueu-vos i sereu lliures". A finals de l’any 1931 es creen les Joventuts, absolutament vinculades a les activitats generals del partit però amb un neguit especial per la formació política i per les tasques més combatives. En el camp sindical se sosté dins la CNT una dura batalla amb els anarquistes. Dins la Confederació es crea una tendència anomenada Oposició Sindicalista Revolucionària que treballa per polititzar la base cenatista. Alguns sindicats eren dirigits per elements del BOC, com el Sindicat Mercantil que era dirigit per Jordi Arquer; aquest sindicat era menys important, dins del ram, que el CADCI, però va tenir un paper important en la mobilització i organització dels "coll-blancs", "pixa-tinters" i "saltataulells" de l’època.
L’Hora
El dia 23 d’abril del 1931, una setmana després de la proclamació de la República Catalana, el setmanari L’Hora deia: "L’antagonisme de Catalunya i Espanya no és d’idioma, sinó d’ordre social". Demanava unes eleccions constituents catalanes i que en aquestes eleccions poguessin votar els soldats, les dones i els joves a partir dels divuit anys.
Un repàs a tot allò que es publicà a L’Hora durant aquells moments és molt il·lustratiu sobre els plantejaments i preocupacions que anaven definint la nova formació política. A part dels continuats posicionaments respecte la fluida conjuntura política catalana, altres temes com els corrents artístics del moment (surrealisme...), el teatre, el colonialisme, el racisme als EUA, el nudisme, l’atur, les drogues, la violència, etc., ens indiquen un fort lligam amb posicions d’avantguarda social i cultural que arribaven a les classes treballadores vehiculades pel teixit polític que el BOC anava estenent en el si del poble.
Una de les primenes i més insistents campanyes que llancen els bloquistes en els primers mesos de república és contra la Guàrdia Civil. La seva dissolució és l’única garantia contra el penill que representa un cos tan vinculat a l’Espanya negra i sempre al servei de la reacció i deis interessos deis rics i deis grans propietaris. Després d’un greu episodi repressiu a Andalusia, el 4 de juliol del 1931 L’Hora publica: "Mentre arreu triomfa la democràcia, a Andalusia els camperols moren de fam i metraIlats per la Guàrdia Civil. Nosaltres, comunistes, separatistes, abans que amb l’Estatut català, o gallec, ens solidaritzem amb els camperols famèlics".
Respecte les discussions pel projecte d’Estatut, Jordi Arquer publica un article on diu: "Artide únic: Catalunya té dret a fer el que li doni la gana". Es pronuncia a favor d’un Estat català independent que pacti en condicions d’igualtat amb els altres pobles peninsuiars per a establir una Unió de Repúbliques d’Ibèria. Malgrat tot, quan arriba el moment del plebiscit es recomana votar l’Estatut encara que sigui esquifit i limitat, però advertint: "si es mutila l’Estatut a les Corts, cal estar preparats per tornar a proclamar la República Catalana".
Malgrat l’aparent situació democràtica republicana, la repressió policíaca contra el BOC és un fet. En diverses ocasions són assaltats els seus locals i es practiquen detencions. El setmanari L’Hora és confiscat el 30 de setembre del 31 per publicar un article a favor dels rabassaires titulat: "La terra per qui la treballa".
La consolidació del BOC dins l‘escena política catalana
Les primeres topades ideològiques entre Andreu Nin i Trotski varen ser a causa del BOC. Andreu Nin, encara que mantenia severes diferències amb el Bloc, no compartia el punt de vista absolutament negatiu de Trotski respecte aquesta organització. Nin, vivint la realitat política catalana, no podia mantenir l’anatema de partit petitburgès llançat per Trotski contra el Bloc. Joaquim Maurín escrivia: "El BOC és combatut per la secta impotent deis trotsquistes com un moviment purament catalanista. El BOC ha sabut donar a la qüestió nacional una interpretació leninista que els pedants trotsquistes són incapaços d’assimilar".
Mentrestant els del "partido" invitaven el BOC a entrar a les seves files: "El Comité Central del PC (S. E. de la I. C.) os dirige un caluroso llamamiento para que reingreséis en nuestras filas y declara que está dispuesto a admitiros en bloque, sobre la base de la aceptación sin reservas del programa y de la línea polítitca de la Internacional Comunista y de su Sección Española". Alguns li fan cas, com Hilari Anlandis i Pere Ardiaca, que deixen el Bloc per a ingressar a les files del "partido". El mes de juiiol de 1931 la Internacional Comunista expulsa del seu si el BOC, acusat de nacionalisme petitburgès, liberalisme, menxevisme, trotsquisme, etc. Mentrestant, Ramon Casanellas, antic cenatista que ha participat en la mort de Dato i que s’havia fet comunista a l’exili, és rellançat políticament. El Congrés del PCE (Sevilla, març del 1932) decideix crear el Partit Comunista de Catalunya, nominalment independent del d’Espanya i directament adherit a la IC. Casanellas serà el secretan general fins a la seva mort en accident l’octubre deI 1933. El nou "Partit Comunista de Catalunya" intenta arrabassar l’espai polític del BOC i el critica durament acusant-lo de separatista i anticomunista.
A començaments de l’any 1932, el malestar creat dins d’Estat Català per les constants renúncies que suposava la seva integració a 1’Esquerra Republicana va acabar en una escissió quan, en una assemblea general convocada a començaments de gener del 1932, un dels sectors, considerant-se el venitable Estat Català, va expulsar les personalitats addictes a l’ERC com Gassol, Dencàs, Aiguader, Badia, etc. La seva posició política assumia uns plantejaments socialistes revolucionaris al mateix temps que el més radical independentisme. A partir de l’escissió va rebre el nom d’Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra. Més tard, en congrés que van celebrar l’octubre del 1932 va prendre el nom d’Estat Català-Partit Proletari. El seu máxim dinigent, Jaume Compte, moriria el Sis d’Octubre del 34 defensant el CADCI, sindicat controlat majoritàriament per aquest partit. En ocasió del 50è aniversari deis fets del Sis d’Octubre, en el proper número de Lluita tindrem ocasió de tractar sobre la seva personalitat i el paper desenvolupat per la seva organització dins el conjunt del marxisme nacional dels anys trenta. Tocant a la qüestió nacional, L’lnsurgent, òrgan del partit, proclamava: "Volem l’Estat Català independent dintre la comunitat internacional d’Estats Obrers". Respecte l’Estatut deien que calia liquidar-lo perquè era una trampa, un estatut espanyol en definitiva. La seva posició respecte al BOC era molt crítica; en un article titulat "L’Estat Català no és el BOC" l’acusaven d’espanyolista, d’intentar ser un partit estatal en contradicció amb el separatisme que reclamaven. En realitat els plantejaments polítics de les dues organitzacions obeïen a la diferent extracció política de la seva militància i la seva posterior evolució va ser molt diferenciada, ja que mentre el BOC va ser el pilar fonamental de constitució del POUM, el partit de J. Compte, amb el nom de Partit Català Proletari, va ser un dels fundadors del PSUC, rebaixant tots dos el contingut nacional originari.
El 21 de gener del 1932 s’inicia un alçament anarquista a l’Alt Llobregat que és ofegat per la repressió i la Guàrdia Civil. Un fet, però, és realment significatiu: per primera vegada els anarquistes prenien el poder, instal·lant-se als ajuntaments i organitzant des d’ells la vida dels pobles. Aquest fet és realment insòlit dins l’ideari i la pràctica insurreccional de l’anarquisme català, i és una bona prova d’aquest nou espai polític que s’obria dins la classe treballadora. Alguns dels dirigents de la revolta militaran més tard al BOC.
L’abril del 1932 la FCCB, nucli dirigent del BOC, celebra el seu II Congrés; el document més important que en surt és una tesi sobre la qüestió catalana redactada pen Josep Rovira, Miquel Ferrer i, especialment, Jordi Arquer, on es dibuixa la política respecte al fet nacional. Després de proclamar que la caiguda de la monarquia no ha representat un canvi en les relacions entre les nacions de l’Estat espanyol i que aquest no ha renunciat al seu caràcter "imperialista panespanyol", afirma que cal el separatisme per a desarticular l’Estat, per a, més tard, seguint l’exemple de l’URSS, aconseguir una unió de pobles lliure. Es tracta de la teoria leninista clàssica: separar primer per a unir després. La tesi afirma: "només el proletariat en el poder lograrà el que la burgesia no ha pogut fer, la unitat ibèrica voluntària". Com ja dèiem en la primera part d’aquest article (Lluita núm. 111) la posició del BOC respecte a la qüestió nacional no va més enllà de les tesis de Lenin i Stalin. El desig de no allunyar-se gaire de l’exemple soviètic serà un fre per al desenvolupament d’una teoria pròpia sobre el fet nacional català. Malgrat tot, trobem elements clarament independentistes en les formulacions del BOC, però sovint no se’n deriva una línia, una pràctica, que vagi més enllà.
L’Aliança Obrera
El 30 de genen de 1933, Adolf Hitler és investit com a cap de govenn d’Alemanya. L’esquerda oberta entre socialistes i comunistes havia deixat pas al nazisme: mentre els socialistes defensaven la república de Weimar i els comunistes combatien els socialistes, fent costat mes d’un cop als nazis tot seguint les tesis de la Intenacional Comunista, Hitler arribava al poder. Mentrestant, a l’Estat espanyol el fracassat cop d’Estat [del general Sanjurjo] del 10 d’agost de 1932 provava que la reacció no estava adormida. En aquell any d e 1933 l’agrupament ràpid de les forces més reaccionàries, la divisió de la classe obrera i la decepció pel fracàs republicà creaven una situació propícia per al feixisme (Falange Española de las JONS es crea aquell 1933). El congrés del BOC d’abril de 1933 analitzava aquesta situació internacional i mostrava la seva preocupació per l’avanç de les dretes en el marc de l’Estat espanyol. La manera d’invertir aquest amenaçador panorama és la unitat obrera: "... quan el capitalisme, en virtut del seu desenvolupament historic, ha anat passant de la fase de lliure concurrència a la del capitalisme deIs monopolis, i al mateix temps la classe trebahladora més forta, més unida i més conscient de la seva missió s’ha presentat com la successora natural del capitalisme, donant cos a una nova estructuració social, llavors la burgesia ha procurat formar el seu front únic contra el moviment obrer. Neix el feixisme. (...) La classe treballadora, si no vol ser anihilada pel feixisme, si vol mantenir en peu les seves conquestes polítiques i econòmiques, ha de combatre la burgesia en marxa cap el feixisme amb iguals armes, això és, formant un front, el Front Únic."
El moviment obrer es trobava greument fragmentat, especialment en el camp sindical; calia, doncs, trobar canals d’unitat. El setembre de 1933 es crea el Front Únic Mercantil a partir del sindicat controlat pel BOC i el CADCI, i aquest és l’inici de tot un seguit de mobilitzacions i vagues (mercantils, ferroviaris, llanaires de Sabadell, metal·lúrgics de Barcelona, etc.) que mostren a la pràctica la necessitat de la unitat obrera.
A instàncies del BOC i la Unió Socialista de Catalunya (USC) s’inicien unes converses a què s’incorporaran també la UGT, el PSOE, els Sindicats d’Oposició (trentistes), sindicats expulsats de la CNT (dominats pels bloquistes), l’Esquerra Comunista i la Unió de Rabassaires. Entre tots els assistents decidiren formar l’Aliança Obrera. Més endavant la USC se’n retira a causa del suport que dóna al govern d’ERC, i el setembre de 1934 el Partit Comunista de Catalunya, que no feia gaire que havia creat el seu propi sindidat (CGTU), ingressa a l’Aliança Obrera seguint les directrius de la lC. Efectivament, Moscou inicia una nova política per por del feixisme que el conduirà al Front Popular.
El Sis d’Octubre del 1934
Un seguit de fets preocupants es van amuntegant al llarg de l’any 1934 fins a desembocar en els fets d’octubre. L’ofensiva de la dreta espanyola és ja del tot evident i tothom la veu com un perill per a les mínimes llibertats democràtiques i nacionals que representa la República. Pel març, un grup de monàrquics signa un acord amb Mussolini per a rebre ajut financer i armes. L’abril següent la CEDA realitza una concentració a El Escorial. L’lnstitut Agrícola Català de Sant Isidre [amb ple suport de la Lliga Catalana de Cambó] recorre al Tribunal de Garanties Constitucionals de Madrid contra la Llei de Contractes de Conreu feta pel Parlament de Catalunya, i el Tribunal la declara inconstitucional. Aquesta interferència de Madrid contra lleis del Parlament català desperta un moviment de rebuig, ja que es considera un atac frontal a Catalunya. El dia 8 de setembne s’organitza un viatge de propietaris catalans a Madrid. L’Hora publica: "Obrers i pagesos: els que marxin a Madrid no han de tornar a veure Catalunya". A Madrid els rep una vaga general declarada per l’UGT i secundada per la CNTen solidaritat amb la causa catalana. Aquesta és potser l‘única ocasió històrica en què els treballadors espanyols s’han mobilitzat en supont de hes reivindicacions catalanes. A Barcelona es desenvolupa una gran manifestació de protesta i el local de l’Institut Agrícola és assaltat pels grups de xoc del Bloc.
A començaments d’octubre es constitueix un govern de dretes Lerroux-Gil Robles seguit de la proclamació de la vaga general revolucionària per l’Aliança Obrera, que anuncia que es llança a la presa del poder i a la instauració de la República Catalana. El BOC comença a reunir les poques armes que pot arreplegar i es forma un comitè militar compost per J. Rovira, Rodríguez Salas i altres caps dels gabocs. La delegació de l’Estat envia un tèlex a Governació de Madrid: "La Alianza Obrera Revolucionaria intentará para la próxima madrugada la huelga general en toda Cataluña. Cuentan para ello con los independientes de comercio del CADCI y del Frente Único, cuyos directivos son separatistas y comunistas y con algunos elementos del ramo fabril en ferrocarriles... La Esquerra no quiere la huelga porque cree que ésta la perjudicaría complicando la situación, pero los ‘escamots’ de Estat Catalá separatista la secundarán, porque creen que la Alianza Revolucionaria les ayudará a proclamar una República separatista".
Efectivament, enmig de tot el clima cada cop més tens, només dos sectors volien arribar fins a les últimes conseqüències: l’Aliança Obrera i els sectors més radicals d‘Estat Català. [Nota de l’editor de la versió web: la CNT, en canvi, se’n desentengué ostensiblement, en considerar tot plegat cosa de politiqueria burgesa que, endemés, posava en perill la Unitat d’Espanya, tan cara als cenatistes] Un fantasmagòric "comitè de defensa catalanista secret" havia estat creat pel govern de la Genemalitat que agrupava forces polítiques des de la USC a la UDC. Aquest comitè estava assessorat per militars professionals i el presidia Dencàs. La seva missió era organitzar la lluita armada contra Espanya, però malgrat les queixes de Dencàs cap armament va ser posat a la seva disposició, i així quan va ser l’hora de la veritat l’intent insurreccional va fallar pen la base.
Pres el govern de la Generalitat i centenars de militants de diferents forces polítiques, suspesa l’autonomia catalana, clausurats els partits, els mesos que seguiran al Sis d’Octubre són temps de repressió, clandestinitat, d’amagar armes i de fer solidaritat amb els presos. [Nota de l’editor de la versió web: cal dir que fou també un temps de duríssima venjança patronal, especialment a pagès, amb despossessió de multitud de famílies; de desmantellament de les garanties democràtiques, amb usurpació del poder municipal per part de la dreta en molts ajuntaments; de repressió creixent de la catalanitat, aprofitant l’avinentesa; etc., etc. La Lliga Catalana perdé en aquesta crisi les últimes restes de legitimitat nacional, procés que acabaria de culminar ignominiosament l’estiu de 1936] El BOC analitza el fracàs culpant de traïdors els partits petitburgesos; a més, afirmen que si l’Aliança Obrera hagués estat complerta amb la CNT, com va passar a Astúries, les coses haurien anat de manera difenent. Els fets del Sis d’Octubre marcaran en els propers dos anys la política catalana fins al desenllaç electoral del febrer del 1936.
El POUM
El març del 1935 s’inicien unes converses entre PCC, USC, PSOE, PCP, BOC i Esquerra Comunista. En aquella època Nin, de l’Esquerra Comunista, havia trencat ja amb Trotski i coincidia políticament amb els plantejaments de Maurín i del BOC. Per altra part, aviat va quedar ben clar que la resta d’assistents a les reunions, amb posicions acordades prèviament, no tenien cap voluntat de fusió política amb el Bloc. Així és que PCC, USC, PSOE i PCP iniciaren un procés d’unitat orgànica definit per la seva afiliació a la Internacional Comunista, que els portaria a la fundació del PSUC el [23 de] juliol [de 1936]. L’Esquerra Comunista, petit nucli dirigit per Andreu Nin, i el BOC acordaren unificar-se sota una mateixa sigla donant lloc al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Aquesta unificació i aquest canvi de nom no van agradar a tothom, especialment als sectors més catalanistes, que veien que s’anava a la formació d’un partit d’àmbit estatal. De fet, Jordi Arquer a la seva tornada de l’exili neconeixia que la transformació del BOC en POUM havia significat un error i que si s’hagués tingut més fermesa la captació d’un dirigent de la talla d’Andreu Nin s’hauria pogut produir sense la liquidació del Bloc, encara que de fet el POUM era pràcticament la mateixa estructura omganitzativa del BOC però amb un nom més pretensiós. El mateix J. Arquer als anys setanta es presentava dins deIs ambients independentistes com del "BOC dels Països Catalans". Entre els qui van marxar per no estar d’acord amb el nou partit trobem persones ben significatives com Miquel Ferrer, Víctor Colomer o el mateix cap dels gabocs Rodríguez Salas, que van acabar en el PSUC. Precisament Rodríguez Salas va ser el cap de la policia que va desencadenar els Fets de Maig del 37 intentant ocupar l’edifici de la Telefònica controlat per la CNT. També Josep Rovira es va desvincular del POUM i prengué contactes amb el PCP, però retornà al POUM, on ocuparà càrrecs de direcció.
El dia 29 de setembre del 1935 té lloc a les Planes un congrés clandestí d’unificació. Es nomena un Comitè Executiu on trobem els noms de Maurín, Nin, Arquer, Rovira, Molins, Adroher, Coll, Tussó i Bonet. Davant les eleccions de febrer del 1936 entren al Front d’Esquerres (versió catalana del Front Popular) per no quedar desvinculats del gran moviment per a treure els milers de presos del Sis 6 d’Octubne i per no quedar-se aïllats del sentiment general. Hi entren oonvençuts que això és una victoria política del PC que li donava una representació desproporcionada amb la seva força real. El POUM dóna al Front d’Esquerres un valor només cincumstancial de pacte electoral, i J. Maurín serà el seu condidat a les llistes per Bancelona. Trotski cniticà durament la formació del POUM i el pacte de Front Popular dient que Nin traïa els interessos de la classe obrera. Amb el triomf electoral del febrer del 1936 Maurín surt elegit diputat i la seva tasca s’orienta a fer complir els compromisos electorals i alertar del peril de cop que aquesta vegada hauria de venir des de fora del sistema parlamentan. La proposta del POUM és reorganitzar l’Ahiança Obrera, ja que el dilema plantejat és "o revolució o contrarevolució". El paper de l’URSS es comença a veure com a reaccionari i són constants els atacs del POUM a la figura d’Stalin i a la lC, tot denunciant el seu colonialisme ideològic. Dos dies abans del 18 de juliol, Maurín marxa a Galícia a donar unes conferències. Ja no podrà tornar.
La guerra
El dia 18 de juhiol Companys digué que no passaya res i que tothom se n’anés a dormir. La CNT concentrà militants davant les casernes i els punts estratègics. El POUM convocava a la lluita, a la vaga general i cridava els soldats a la deserció. Les armes amagades el Sis d’Octubre començaren a ser desenterrades, i a la matinada del 18 de juliol, a Barcelona, començaren els trets. Els gabocs es van dirigir al centre; davant la universitat queien morts Germinal Vidal, secretari general de les joventuts del POUM, Graells, de les Joventuts Socialistes Unificades, i Obregón, de les Joventuts Llibertàries. La sublevació havia fracassat gràcies a la iniciativa de la CNT, peròl aquesta, desoint les propostes del POUM, no vol prendre el poder. Quan es forma el Comitè de Milícies Antifeixistes, Josep Rovira representa el POUM en aquest organisme. El POUM, com la resta de pantits i sindicats, requissa alguns locals i s’instal·la a ha caserna d’artilleria de Bancelona, que s’anomenarà d’ara endavant "caserna Lenin". El primer diari que treu el POUM és en català: Avant; més tard, treu Combat a Lleida i Front a Terrassa. Es dissol l’exèrcit permanent, que és substitutuït per les milícies populars. Nin escriu: "El desencadenament de la rebel·lió del 19 de juliol accelerà el procés revolucionari, provocà una revolució proletària més fonda que la revolució russa".
Els plantejaments del POUM davant la guerra partien de la concepció que no es tractava de salvar la República bungesa. La insurrecció proletària havia estat provocada pels militars, i no es podia tornar a una situació com l’anterior al 19 de juhiol. La revolució i la guerra són inseparables: cal establir la democrácia obrera i instaurar la República Socialista.
Davant els processos de Moscou (19-23 d’agost del 1936) contra Kàmenev, Zinóviev i altres companys de Lenin, mentre el PSUC gairebé no en parla el POUM mantingué una dura crítica alertant sobre el pemill que representava a Catalunya un PSUC infeudat a la IC i a les ordres que arribaven de Moscou canalitzades pel cònsol soviètic a Barcelona, Antónov-Ovséienko; un PSUC on cada cop es refugiaven elements més dretans. Quan se saben les execucions de Zinóviev i els altres, La Batalla declara: "En nom del socialisme i de la classe obrera revolucionària, protestem contra el crim monstruós que acaba de perpetrar-se a Moscou". Per la seva part, el PSUC comença a parlar dels processos i a criticar el POUM amb els mateixos arguments que Stalin fa servir contra els processats.
El dia 24 de juliol 2.800 homes comandats per J. Arquer i Manuel Grossi marxen cap el front d’Aragó. Al mes de setembre s’oniginen fortes tensions entre caps de la 29a divisió de l’Exèrcit de l’Est. Arquer i Durruti no s’entenen, els cenatistes es creuen autosuficients i menyspreen la presència dels poumistes al front. El POUM retorna Arquer a Barcelona, i Rovira, un element molt més d’acció, pren el seu lloc a l’Aragó.
En el camp internacional el POUM era membre del Buró Internacional d’Unitat Socialista Revolucionària, que reclutava milicians internacionals i detensava la posició del POUM en competència amb la Internacional Comunista, cosa que exasperava Moscou i el "partido" (ara PSUC). Entre els milers d’estrangers que vingueren a Catalunya a lluitar en hes files del POUM hi havia George Orwell, que va ser testimoni excepcional dels Fets de Maig del 37.
Des del començament de la revolució el POUM és present en tots els organismes: Comitè de Milícies Antifeixistes, Consell d’Economia, Patrulles de Control, consells municipals, etc. Més tard entrarà, igual que la CNT, en el govern de la Generalitat, on Andreu Nin fou conseller fins que l’Esquerra i el PSUC el feren fora seguint ordres de Moscou, que supeditava l’ajut a Catalunya a les següents condicions: que no es permetés que el POUM seguís en el govern, i que la Generalitat se sotmetés al programa general establert pel govemn espanyol. L’ajut a Catalunya en forma de queviures i material (però cap arma) va començar a arribar el mes de desembre, i immediatament Andreu Nin fou eliminat del govern, les milícies iniciaren un llarg procés de reconversió en exèrcit regular i el govern espanyol (instal·lat a Valéncia) començà a assumir autoritat sobre la indústria catalana a l’espera que els esdeveniments li permetessin assumir la totalitat del poder polític al Principat. Al diari Pravda de Moscou, tres dies després de la sortida de Nin del govern apareixia una nota que deia: "A Catalunya ha començat l’eliminació dels tnotsquistes i els anarcosindicalistes; es portarà a terme amb la mateixa energia amb què es realitzà a l’URSS".
Els Fets de Malg de 1937
L’inici de la persecució i eliminació política del POUM marca una inflexió histórica. Les conquestes revolucionàries anirant cedint davant la concentració de poders, i els governs de Companys i Largo Caballero seran cada cop més pressionats a acceptar les tesis del PCE i de l’URSS. Es van definint molt clarament dos blocs enfrontats: un bloc revolucionari format pel POUM i la CNT, partidari d’estendre les conquestes de la revolució; i d’altra banda un bloc "republicà" compost fonamentalment per l’ERC i el PSUC, que volien aturar el procés revolucionari, considerant-lo com un afebliment per a la lluita antifeixista. El primer basava la força en la seva capacitat militant, mentre el segon la basava en les pressions que podia exercir en l’estructura econòmica gràcies al control de la Banca per part de la Generalitat i de l’ajut tècnic i militar de l’URSS, a través d’un PSUC controlat pel PCE.
La topada era inevitable. A començaments de maig del 1937 es passà de les paraules als fets. Durant els dies 3 al 6 de maig tingué lloc una lluita al carrer entre les forces d’ordre de la Generalitat, la policia psuquista i les tropes enviades pel govern espanyol des de València, per una banda, i la CNT i el POUM per l’altra. Els trets s’iniciaren amb l’intent d’incautació de l’edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per la CNT, per part de la policia comandada per l’ex-cap de gabocs Rodríguez Salas, ara militant del PSUC i comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat. A aquesta provocació seguiren tres dies de lluites sagnants pels carrers a Barcelona, Tarragona, Tortosa i altres poblacions. De seguida que se sap que la Telefònica ha estat atacada s’estén una vaga general i es comencen a aixecar barricades. Els cenatistes pensen que ha començat un atac frontal contra la seva onganitzaciú. El POUM decideix sortir al carrer en ajut dels ananquistes, considerant, no sense certa petulància, que el seu lloc estava "al costat dels proletaris en lluita" per tal de dirigir el moviment espontani i evitar una ensulsiada total. Finalment Rodríguez Salas és destituït i es busca una fórmula d’armistici en què no hi hagi ni vencedors ni vençuts. Un comunicat del POUM diu que el partit està orgullós d’haver participat en la lluita i que aquesta ha constituït una victòria (?) parcial contra la burgesia i el reformisme. Acaba demanant disciplina al proletariat i una retirada vigilant. Una de les bases de l’armistici ha estat l’alliberament de tots els presos que els dos bàndols han fet durant aquells dies, però molts cenatistes i poumistes encara són empresonats en presons panticulars del PSUC, on bastants havien estat assassinats.
Les víctimes polítiques dels Fets de Maig van ser, per una banda, la mateixa Generalitat, que a partir dels fets va perdre la Conselleria de Defensa i la d’Ordne Públic, cosa que significava que perdia el control i la iniciativa en cedir la sobirania real al govern central, que l’exerciria a través del PCE-PSUC. Per altra banda, Largo Caballero era eliminat de la direcció del govern de Madrid i es formava un govern presidit per Juan Negrín que treia fora de l’executiu anarquistes i socialistes no subjectes a les ordres estalinistes. Però ha víctima fonamental dels Fets de Maig havia de ser el POUM. El PSUC exigia l’eliminació del POUM acusant-lo de trotsquista i feixista. L’ambient es va enrarint entorn del POUM. El PSUC no ha pogut acabar amb la CNT, que n’ha sortit, això sí, afeblida, però el POUM no té la fortalesa orgànica de la central anarquista i, encara que té certa confiança en la seva intocabilitat, extrema mesures de seguretat i mig es clandestinitza. El dia 16 de juny la policia es presenta enmig d’una reunió del Comitè Executiu i deté Andreu Nin. El mateix dia la redacció de La Batalla i tots els locals del partit són ocupats per la policia. A la tarda són detinguts J. Arquer, Gorkin, Andrade, Bonet, Escudé, Coll, etc. Són portats a la DGS de València, on resten empresonats fins que el jutge els deixa en llibertat. A la porta de la presó són segrestats i portats a una presó particular del PCE; d’allà passaran a la txeca d’Atocha (Madrid) i tornats altre cop a València. El govern espanyol s’ha alarmat pel caire que prenien les coses, de l’estranger comencen a rebre’s mostres de solidanitat, la CNT protesta i reclama que es demostri que Nin i els membres del POUM són feixistes i agents de Franco. Treball, òrgan del PSUC, publica requadres dient als psuquistes que denunciïn els militants del POUM que coneguin, i es publiquen llistes de poumistes per tal que la policia els detingui. Durant aquells dies hi hagué més d’un miler de detinguts i uns cinquanta assassinats; molts estrangers que lluitaven a les milícies del POUM foren capturats i expulsats; el PSUC s’incautà dels locals del POUM i a l’Editorial Marxista foren cremats més de cent mil llibres.
Ningú havia tornat a veune Andreu Nin. J. Arquer, posat en llibentat el 27 de juliol, visita Irujo (ministre de Justícia [pel PNB]), que li diu: "Nin está en una prisión privada de Madrid. No intente encontrarlo, porque ningún salvoconducto oficial podría protegerlo a usted". Tothom es demana què està passant amb en Nin. A Barcelona apareixen pintades que pregunten: "Govern Negrín: on és Nin?". [Els psuquers hi pintaven a sota: "A Salamanca o a Berlín"] Però Nin és mort. Portat a una presó del PCE al Pardo, és implacablement torturat intentant arrencar-li una "confessió" per la qual es manifestés espia de Franco. A diferència deIs companys de Lenin que acabaren confessant crims inexistents, Nin resistí i salvà els seus companys del POUM i la mateixa línia política del partit. No pogueren vèncer-lo: se’ls morí a mans dels experimentats agents seviètics de la GPU, i segurament fou enterrat en els mateixos jardins del Pardo. Ni tan sols el dia de la seva mort es coneix amb certesa. Morí com un revolucionari després de tota una vida lliurada a la causa del socialisme.
Un cop posat en llibertat, Jordi Arquer és elegit secretari polític del Comitè Executiu del POUM, i quan ell és tornat a detenir a mitjan 1938, Josep Rovira el substitueix en el càrrec a l’Executiu clandestí. Rovira, de qui hem anat parlant al llarg de l’article, era paleta d’ofici, nascut a Rubí (Vallès Occidental) l’any 1902; ex-militant d’Estat Català, exiliat I’any 1922 a l’Estat francès per l’assalt a una caserna de la Guàrdia Civil, participà en l’intent de Prats de Molló; exiliat a Amèrica, participà en la guerrilla de Guatemala, i l’any 1932 torna a Catalunya, ingressa en el BOC i sempre es distingí com a home d’acció, al capdavant dels gabocs, al front d’Aragó, etc. L’octubre de 1938 fou empresonat i, alliberat el gener de 1939, pogué escapar abans de l’ocupació franquista de Barcelona; novament exiliat a l’Estat francès, va ser membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial.
El procés contra el POUM
Es tracta d’un procés contra destacats dirigents del POUM, acusats de rebel·lió contra la República, alçament armat el maig del 1937, connivència amb organitzacions feixistes, claus secretes, emissions de ràdio, espionatge, etc. Els acusats són: J. Gorkin, J. Arquer, Andrade, Ginonella, P. Bonet, Escuder i Rebull. El procés es desenvolupa dels dies 11 al 21 d’octubre del 1938 a una torreta de la Bonanova. El primen dia es congrega una gran gentada, molts d’ells poumistes que volien fer acte de solidaritat, i també militants del PSUC que havien fet cua des de la matinada per a ocupar tots els llocs del públic i impedir que els amics deIs acusats assistissin a la vista. L’advocat defensor va ser acusat pel PCE de ser un espia de Franco. En començar el judici Gorkin va posar en una cadira buida al seu costat una fotografia d’Andreu Nin i un ram de flors. Les declaracions dels acusats són en el sentit de denunciar el caràcter de judici polític de l’acte. Quan toca el torn a Arquer, aquest contesta en català, d’acord amb el que la llei li pemmet. Això obliga a suspendre la sessió fins que es troba un intèrpret. Encara que durant les jornades de maig Arquer era a València enviat per l’Executiu, se solidaritza amb els altres membres d’aquest.
El dia 29 d’octubre es dóna a conèixer la senténcia. S’hi decreta la dissolució del POUM i de les Joventuts Comunistes Ibèriques. Gorkin, Andrade, Bonet i Gironella són condemnats a quinze anys de presó; Arquer a onze anys, per complicitat (ja que no havia estat present pels Fets de Maig); Escuder i Rebull van ser absolts. La condemna era per rebel·lió contra el govern, però la sentència nega les connivència amb el feixisme i 1‘espionatge. En certa manera és una mena de reivindicació del POUM i un descrèdit per al PCE. [Nota de l’editor de la versió web: en efecte, una condemna per haver intentat fer la revolució és un orgull per a un revolucionari i, a més, corrobora la qualitat revolucionària del condemnat] De tota manera, hi ha encara uns mil poumistes a la presó, i els condemnats refusen demanar l’indult. Companys demana la revisió del procés, però el govern espanyol no s’atreveix a desafiar els comunistes oficials.
El 17 de novembre les forces republicanes es retiren de l’Ebre i es viuen moments de mobilització general. Els presos del POUM dirigeixen una carta al govern espanyol i als partits antifeixistes: "És criminal que en aquests moments se’ns tingui immobilitzats a la presó. Exigim la llibertat per a combatre". No hi ha cap resposta. La policia del PCE-PSUC deté els poumistes que han estat deixats en llibertat, i fins i tot agafen la vídua i la filla gran de Nin. [Nota de l’editor de la versió web: un cop més, en la més pura tradició estalinista] Pel gener del 1939 els franquistes van ocupant tot el Principat. El dia 25 de gener són evacuats els presos de la Model, malgrat que el SIM ha donat ordres de deixar-hi els del POUM "perquè els afuselli Franco"; aquests són evacuats en camió, i en altres presons i txeques els altres presos del POUM són alliiberats pels militants que estaven en llibertat [generalment en la clandestinitat]. El 29 de gener el grup de presos de l’Executiu arriba a la frontera. El director de la presó no els vol deixar anar sense ordres; els proposa que fugin, però el que acaba fugint és ell, i els presos es redacten les ordres de llibemtat ells mateixos i passen la ratlla de matinada. Tres dies després es reuneix el Comitè Executiu del POUM a París.
Acabada la guerra comença la lluita contra el franquisme a l’interior, la resistència contra els alemanys [i.e. contra els nazis] a l’Estat francès, els camps nazis i l’exili a Amèrica. Dispers i anihilat l’equip dirigent que durant tots els anys trenta havia donat la pauta del marxisme revolucionan català, el partit es divideix i fragmenta: uns mantenen la sigla del POUM; altres funden l’any 1944 el Moviment Socialista de Catalunya. Arquer, des de l’exili de Mèxic, escriu sobre "els deures polítics de l’emigració catalana", col·labora en moltes publicacions d’Amèrica i després de l’Estat francès; acaba instal·lant-se a Catalunya Nord, des d’on mira de seguir amb atenció la política catalana del Principat. A Perpinyà entra en contacte a començaments dels setanta amb el FAC i amb grups independentistes catalans. De retorn a Barcelona, mort el dictador, el seu primen acte públic és una conferència a l’Ateneu Barcelonès sobre els Fets de Maig del 1937, amb motiu del 40è anivensari de la mort d’Andreu Nin, a qui ret un emotiu homenatge. La seva passió pel sindicalisme fa que participi en diverses temptatives de creació d’un sindicat nacional i de classe; el seu somni és la "Confederació Nacional Obrera dels Països Catalans". Va morir el 12 d’abril de 1981 a Perpinyà. Ell, juntament amb Josep Rovira i altres, va representar l’ala més radical quant a la qüestió nacional, i en moltes ocasions es va declarar explícitament independentista.
Fill d’un deIs iniciadors de la commemoració reivindicativa de l’Onze de Setembre, va escriure el setembre de 1934, avui [1984] fa cinquanta anys: "El proletariat català homenatjarà anys a venir els herois i els màrtlrs de 1714. Anirem al Fossar de les Moreres a portar-hi junt amb els nostres cants de rebel·lia flors blanques i roges --puresa d’intenciens, fermesa de conviccions--, i serà un dia en recordança dels obrers defensors de les llibertats catalanes... anirem allà on jeu la massa, els soldats inconeguts, els que no van caure abraçats a cap bandera perquè necessitaven les mans per a empunyar les armes: al Fossar de les Moreres".
[Nota de l’editor de la versió web: per a una breu panoràmica de la història posterior de l’independentisme, vegeu el darrer epígraf d’aquest article]
