M’he estimat més manllevar directament les paraules de Jordi Ventura (1932-1999) quan descrivia la vida i obra de Connolly, lluitador per la llibertat de la seva terra i la seva gent, en la seva obra pòstuma Sis rostres del nacionalisme a Europa (Pòrtic 2000), on deixa ben clar que una eina alliberadora com és el nacionalisme (i ho és en el cas irlandès) pot ser utilitzada per esclavitzar altres pobles (casos espanyol i francès, per exemple). Aquest és el relat de Ventura que he adaptat i resumit:
«James Connolly nasqué el 5 de juny de 1870, prop de Clones, al comtat irlandès de Monaghan. Des de la primera infància hagué de topar amb la pobresa i els resultats nefastos d’un govern aliè o supeditat als interessos estrangers. Ja feia molts anys de la Gran Fam de la dècada de 1840, en què milions d’irlandesos moriren de gana o es veieren obligats a emigrar com a resultat de l’opressió del govern anglès». «El pare de Connolly havia estat un bracer al camp, el 1880 aconseguí una feina com a escombriaire a Edimburg». «Aquell canvi de país comportà que Connolly acabés treballant per tota la Gran Bretanya, fent d’aprenent en una fàbrica de rajoles, de jornaler o de firaire», «havia conegut tots els alts i baixos de la classe obrera britànica» i «s’havia instruït tan bé com havia pogut, llegint tots els llibres que li queien a les mans, sobretot els que feien referència a la història d’Irlanda».
«També havia freqüentat les reunions de la Federació Socialista, que l’inicià en la lectura de Marx. I havia passat sota la influència de John Leslie, un dels principals oradors socialistes, i també autor d’un opuscle que estudiava la qüestió social irlandesa sota l’òptica del marxisme». «Ben aviat les dificultats econòmiques el feren tornar a Irlanda, amb l’encàrrec d’organitzar-hi un partit socialista irlandès». «Gràcies als seus esforços l’Irish Republican Socialist Party-IRSP havia estat fundat i ell es convertí en el seu primer dirigent». Alhora «l’organització revolucionària secreta de la Fraternitat Republicana Irlandesa (IRB) anava estenent la seva influència, lentament però d’una manera segura». En l’àmbit agrari «començaven a funcionar un seguit de banques, cooperatives lleteres i altres institucions cooperatives dirigides pels pagesos mateixos». «Pel que fa al moviment obrer, ja feia força temps que els treballadors especialitzats de les ciutats comptaven amb les seves germandats i, gradualment, havien anat establint els seus sindicats d’oficis». «Tots aquests moviments, i d’altres, treballaven perquè els irlandesos fossin amos de casa seva; i per això, volien que aprofundissin el seu coneixement, i el seu orgull, en la manera i la història d’aquella casa d’on els forasters els volien treure».
«El nou partit de Connolly, l’IRSP, tenia com a objectiu final “l’establiment d’una República Socialista Irlandesa, basada en la propietat pública, per part del poble d’Irlanda, de la terra i dels instruments de producció, distribució i intercanvi”». «Escriví multitud d’articles sobre les qüestions que més li interessaven, la majoria publicats en un periòdic que començà a treure amb mitjans ben minsos, el Worker’s Republic», «també organitzà protestes públiques contra la visita de la reina Victòria a Dublin l’any 1900 i contra la guerra dels boers, raó per la qual el detingueren i li feren pagar una multa». Aquell mateix any, però, «al Congrés de la Internacional Socialista els delegats del seu partit foren autoritzats a seure a les reunions com a representants d’una nació separada»... de la delegació anglesa. Tanmateix «els problemes quotidians de guanyar-se la vida el decidiren a emigrar als Estats Units el 1903».
«Durant els set anys següents, Connolly s’afilià al Partit Socialista del Treball dels EUA i trobà feina en un seguit d’ocupacions diverses», «més d’una vegada hagué d’abandonar-les perquè havien acabat per calar-lo com a socialista i protector de tota mena de gent que feia vagues». Amb emigrants irlandesos, fundà a EUA la Federació Socialista Irlandesa que «rebutja políticament el domini d’una nació damunt d’una altra, alhora que el domini de l’home damunt de l’home». Connolly sabia que «molts socialistes posarien objeccions a aquella declaració, perquè la considerarien definidament nacionalista, en comptes d’internacionalista. Per això els replicà per endavant que “l’error consistia a confondre internacionalista amb antinacionalista”», i per això «seguí animant els treballadors irlandesos a no trencar els lligams que els unien a les organitzacions nacionals que sorgien al seu país». El 1910 decidí tornar cap a Irlanda, la seva dona no n’estava gaire convençuda, però ell li deia: «m’estimo Dublin, Lillie, i més m’estimo ser pobre allí que milionari aquí». «El Connolly que tornà a Irlanda era un home de quaranta anys, ple d’experiència, que havia après a controlar-se, preparat per conduir la lluita contra els mals que, durant massa temps, havien enfosquit la vida del seu país».
«En retornar, es dedicà a la lluita per l’emancipació dels irlandesos més oprimits i desvalguts, així com a la lluita per la llibertat nacional, que ell considerava un requisit essencial per a aquella emancipació». «Connolly portà els treballadors a concentrar-se en les tasques més immediates de la lluita econòmica; i els sindicalistes adoptaren una política de ‘guerra de guerrilles’, mitjançant l’acció directa i vagues llampec». Els patrons i la policia el consideraven «un agitador perillós», però «els seus propòsits anaven prou més lluny que el de millorar les condicions de vida de la classe obrera: “un poble degradat, tant que no n’és conscient (...) una nació petita com Irlanda només pot arribar a ser gran a partir de la grandesa d’ànima dels seus ciutadans”».
Contrari a la Gran Guerra iniciada el 1914, «posà de relleu el seu odi a qualsevol mena de vessament de sang per culpa d’uns “filibusters reials i uns bergants cosmopolites”». La guerra, però, accelerà el procés emancipador irlandès. «Connolly i els seus seguidors, més que els components dels altres grups, estaven convençuts que una revolució ben organitzada triomfaria o que, al menys, duraria prou de temps per aconseguir que Anglaterra s’hi repensés i deixés anar Irlanda». Es formà un Estat Major secret amb membres de l’IRB, Voluntaris Irlandesos i altres. «“El moment de la batalla d’Irlanda és ARA –el lloc per a la batalla d’Irlanda és ARA”», escrivia emfàticament al Worker’s el gener de 1916. La insurrecció fou fixada per Setmana Santa, el Dilluns de Pasqua 24 d’abril (Éirí Amach na Cásca). Altres responsables consideraven «que la revolta no tenia cap possibilitat d’èxit». La descoordinació, la falta d’una línia de comandament clara i l’acció dels serveis d’intel·ligència anglesos van afeblir les forces dels revoltats fins a fer-la fracassar. Tanmateix, van resistir més d’una setmana fent-se forts en alguns edificis de Dublin, entre ells el de Correus «que estava sota el seu comandament. Ferit lleument al braç, rebé una ferida molt més greu al turmell». Vençuda la resistència, els anglesos el van empresonar al castell de Dublin. «Llavors començaren tot un seguit d’execucions que ompliren Irlanda d’horror i, amb la ràbia continguda, tingueren el resultat contrari al que esperaven les tropes d’ocupació». Connolly, davant del consell de guerra que el jutjà, declarà la seva joia, tot donant gràcies a Déu, per haver vist «milers d’homes i nois irlandesos, centenars de dones i noies irlandeses disposades a defensar la seva terra encara que fos amb les seves vides». I la matinada del 12 de maig de 1916 morí afusellat, lligat a una cadira perquè les ferides rebudes li impedien aguantar-se dret.
Irlanda aconseguiria independitzar-se del tot del Regne Unit el 1939 després de moltes discussions. Malauradament, aquest fet històric va arribar després d’una molt dura lluita armada i una guerra civil que es perllonga encara per la reticència d’Anglaterra a descolonitzar l’Ulster.
