Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966) estudià lleis a Barcelona i des de 1897 ocupà la càtedra de Dret civil a la universitat basca d’Oñati. Especialista en dret català, fou president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i treballà a l'Oficina d'Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya. També fou durant sis anys president del Centre Excursionista de Catalunya i, el 1930, primer president de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya.
En el període d’entreguerres (anys vint i trenta) formà part del Comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions i fou vicepresident del Comitè executiu del Congrés de Nacionalitats Minoritàries (1931). Presidí l'Association Internationale pour l'Étude des Droits des Minorités de l'Haia. Aquests organismes pretenien harmonitzar les relacions entre les nacions europees i els estats a què estaven adscrites si no posseïen un estat propi. Maspons, pel fet de ser català i d’haver treballat durant anys al País Basc, coneixia de primera mà les dificultats que sovint patien les nacions davant dels grans estats homogeneïtzadors.
El 1929 publicà Tornant de Ginebra, llibre del qual formaven part els capítols que l’any 1963 Edicions d’Aportació Catalana (impulsades per Joan Ballester i Joan Fuster) recuperà per confeccionar el cinquè volum (gairebé un quadern de poc més de cinquanta planes) de la seva col·lecció “Entre tots ho farem tot”. El llibre original veié la llum a finals de la dictadura de Primo de Rivera, la segona versió apareixia quan encara faltava més d’una dècada per cantar-li les exsoltes al segon dictador hispànic del segle XX, el qual s’havia assegurat el poder damunt d’una quantitat exorbitant de morts. Tants, que cap partit espanyol no ha estat disposat a fer l’exercici empíric de desenterrar-los per tal de poder debatre la qüestió amb tots els comptes pendents damunt la taula. Ans al contrari: tots els partits espanyols del postfranquisme constitucional han llençat paletades de terra sobre aquests morts que tant incomoden, en canvi han inventat una figura jurídica amb l’aparença protectora, el delicte d’odi, però que en realitat es tracta d’una immoralitat amb la qual el governant pot promoure el càstig de la llibertat d’esperit, perquè l’odi, com l’amor, pertanyen a la regió íntima de la naturalesa humana. Així, Maspons afirmava que l’abús de la llei amb finalitats punitives és «una conseqüència obligada de l’immoral principi que considera que un home, pel fet accidentalíssim d’ésser governant, té potestat per a inventar delictes al servei de la seva interessada voluntat».
L’obra reeditada el 1963 portava per títol L’Home, la Nació i l’estat, amb aquesta mateixa relació de majúscules i minúscules gens casual, perquè l’autor, durant totes les pàgines, dóna l’entitat que es mereix a les figures naturals de les persones i de les nacions que han de ser protegides i afavorides pels règims jurídics estatals o multiestatals. Maspons considera els estats com quelcom al servei dels ciutadans, i mai els ciutadans han de ser obligats pels poders estatals quan aquests no tendeixen al bé col·lectiu dels administrats o a la pervivència de les minories nacionals. Perquè si existeixen llibertats individuals que el poder ha de servar, també n’hi ha de comunes, representades per les nacions sense estat i altres comunitats. Quan els estats, en la nostra època contemporània, no són l’expressió d’aquestes idees de justícia, la resistència i la revolta acaben per arribar de forma gairebé automàtica i inexorable.
El no reconeixement de la personalitat jurídica d’una minoria nacional, la negació per part de l’Estat dominador de la identitat nacional d’una comunitat i dels seus drets, crea una convivència artificial que –segons Maspons– «la llei, en ésser aplicada [a aquesta nació] ha de violentar la realitat fins a deformar-la prou per a crear-hi, al damunt, una ficció, i la conseqüència és idèntica: el fet i el dret, que s’haurien d’emparar mútuament, tendeixen a destruir-se, amb tanta més força com més és la violència amb què la ficció es vol anar imposant». Un dels resultats de la Primer Guerra Mundial, potser el més lògic i esperat per part de molts pobles i d’aquells que volien mantenir un equilibri més estable entre les grans potències fou el d’afavorir la creació d’estats a partir de les nacions centroeuropees. La divisió territorial no fou dissenyada de forma perfecta i es volgué comminar els nous i vells estats a no complicar la vida i el desenvolupament de les nacions que governaven. Això no sempre fou possible, perquè les nacions majoritàries tendeixen a monopolitzar la força de l’Estat comú en contra de la vida econòmica i cultural de les minoritàries, cosa que provoca «la debilitat inguarible dels qui encara pretenen avançar sobre la ficció de negar-les».
I sobre els continus enfrontaments que llavors i ara es produeixen entre els estats, monopolitzadors de la legalitat, i els drets individuals i col·lectius de les comunitats nacionals amb prou vida interna, afirmava que «totes les lluites entre un estat i una fracció dels seus ciutadans es produeix perquè les fal·làcies són un pèssim recurs per a superar les dificultats de la vida: l’estat se’n pot permetre mentre té prou força per imposar-se: si la vida que vol doblegar li oposa una resistència més o menys ferma, ha de cuitar a desentendre-se’n, perquè el seu artificialisme impedeix de reeixir en cap empresa que es proposi de vèncer un esperit». En aquests conflictes, Maspons anuncia l’enfrontament entre la tècnica –i la seva capacitat canviar la realitat humana com va fer França amb Occitània– i la força del volkgeist (esperit del poble) que ha permès la supervivència d’algunes nacions malgrat el domini omnímode de les maquinàries de poder estatal. El nacionalisme dels grups que aspiren a la seva supervivència sempre ha estat combatut per un nacionalisme més fort, imperialista, però que no se’n considera, i que utilitza el poder de l’Estat per a la seva acció genocida.
Respecte al treball, Maspons albirava els canvis del món modern industrial en la millora de les condicions econòmiques i laborals dels assalariats a través d’acords internacionals propiciats per l’Organització Social del Treballa, entitat vinculada a la Societat de Nacions, per impedir «els estralls del comunisme, però evitant el remei en un pla d’internacional estratègia policíaca, sinó en un pla d’humanització general del treball, en lloc de coordinar una general persecució, ha organitzat un instrument que combat les causes de la revolta; la repressió no ha estat contra les exigències dels reclamants, sinó contra la cupiditat del qui té manera d’imposar-se». Aquestes bones intencions eren de la mateixa naturalesa moral que la S.N. recomanava per impedir noves revoltes de nacions integrades dins d’estats dirigits per nacions més grans. Així, les qüestions socialistes i les nacionals formaven el gruix de treball d’aquella organització predecessora de l’ONU.
El nacionalisme és la defensa natural d’un cos social que es resisteix a desaparèixer: «suposar que a una nació s’ha d’imposar una continuïtat de sacrificis que convergeixen a fer-li impossible la vida és refiar-se d’un impossible: totes les energies de la seva naturalesa la instigaran a rebel·lar-se; davant d’aquest impuls, les filosofies, les teories, les terminologies esdevenen inútils; el recurs de proclamar la identitat entre l’Estat i la nació, el de negar el caràcter nacional al nucli condemnat, el d’escudar-se darrere textos legals, serveix només per posar al descobert el defecte constitucional de l’Estat que els al·lega». Així, les lleis, les ordres, les consignes del poder havien de servir per al bé de tota la comunitat si volien ser rebudes com a legítimes «perquè l’autoritat assoleixi eficàcia positiva és necessari que no es redueixi a una negació, a una prohibició, i no hi ha més que un procediment per aconseguir-ho, que és el de matar abans el doctrinarisme de considerar que les ordres són essencialment bones, pel sol fet d’ésser legals». Una reflexió que avui dia, l’Estat espanyol ni té en compte ni sembla que vulgui tenir-la, perquè el 1978 va incloure dins la seva constitució la manera de barrar les autonomies “concedides” quan la majoria dels ciutadans catalans, en aquest cas, decideix anar més enllà d’unes lleis encotilladores, que impedeixen el desenvolupament d’una societat molt per sobre de la constitució ordida pel postfranquisme i el seu anticatalanisme patològic. Maspons acaba referint-se al dret català i a la concepció moral que aquest fa del poder i de la justícia: «és necessari tornar al règim català, en el qual la legalitat consistia en el fet que el precepte deixava d’ésser llei obligatòria quan, en ésser aplicat, produïa una injustícia: és a dir, a reconèixer que el fonament de l’exigència no pot consistir en el dret de manar, sinó en la bondat de l’ordre donada». Escrivia això el 1929, però sembla palplantat per ensenyar als espanyols com les seves ordres i les seves lleis esdevenen fum davant la major bondat de prendre decisions col·lectives a través de votacions pacífiques. Però ells, jurídicament, són més de la força, del garrot vil, de l’afusellament, de la tortura i de la presó, com no s’han cansat de demostrar des del malaurat moment en què se’ns va obligar a formar part del seu Estat.
