Cap a l’any 1800 no hi havia televisió, ni mòbils, ni internet, ni cine... però hi havia teatre. Barcelona era poblada per poc més de cent-mil persones, que eren moltíssimes, llavors, encerclades per unes muralles destinades més al control militar dels seus habitants que no pas a defensar-les d’invasions: el 1808 les muralles no van impedir l’entrada de les tropes napoleòniques, en canvi entre 1842 i 1843 van delimitar el perímetre a bombardejar per part de l’exèrcit espanyol durant les revoltes republicanes. La majoria de la població era analfabeta (±90%), però no imbècil, les idees s’escampaven i s’encomanaven, tanmateix, de forma natural a través de la conversa entre veïns, a les places, de balcó a balcó o a les tavernes (focus sempre d’informació policíaca). Però tal com passa encara avui en alguns pobles, una minoria “il·lustrada” era capaç de divulgar la crítica social i política tot introduint actituds i pensaments no sempre grats a les autoritats civils i religioses, especialistes en la immutabilitat del modus vivendi que més els convé. Aquesta minoria, sovint sorgida del mateix poble, tenia una arma poderosa de penetració ètica i (im)moral: el teatre.
En una Catalunya derrotada pels borbons espanyols i francesos, on la producció cultural en llengua autòctona s’havia aturat en sec durant el segle anterior, ni l’escola (els que tenien el privilegi d’anar-hi), ni l’administració, ni la justícia admetien el català com a idioma homologat en un país vençut però viu. Solament els sermons dels capellans de poble –on encara no entenien la “lengua del imperio”– i el diàleg quotidià de les classes populars mantenia viva la llengua (que segons Ramon Turró construeix l’ànima comunitària), tot i que plena de barbarismes i dia a dia més corrompuda per la falta d’instrucció pública i d’ús acadèmic per part de les classes més il·lustrades.
Si bé el teatre, en aquells primers anys del segle XIX, no servia pas per millorar la qualitat filològica de la parla, sí és cert, al menys, que moltes obres eren representades en català o de forma bilingüe, per subratllar més bé el contrast entre la llengua popular i la del poder. Així, les frases dalt l’escenari les repetia la gent pels carrers, tallers i botigues, i, alhora, la parla i l’accent de la gent eren repetits pels actors a l’escenari. Dins el moviment de recuperació literària del català el teatre tingué un paper principal i primigeni. Josep Robrenyo i Tort (Barcelona 1780-Mar de les Antilles 1838) fou el més conegut dels dramaturgs i comediants d’aquells inicis de segle. Format tan sols en els estudis primaris, fill d’un fuster, escriví i representà obres de caràcter costumista i sàtires amb les quals confrontava el seu pensament liberal amb la vella societat absolutista reeditada després de la Guerra del Francès (que els espanyols consideren de la seva independència). Robrenyo, com tants liberals catalans, abominava tant de la tirania monàrquica com de la falsa llibertat que els francesos propagaven com esquer per facilitar la submissió militar dels pobles veïns.
Les crítiques de Robrenyo, expressades en romanços, comèdies i “sermons” (forma poètica medieval de composicions iròniques), eren divulgades tant a través d’actuacions com venent les composicions impreses, algunes de les quals s’han conservat. Eren tan populars els fruits del seu enginy que durant dècades alguns dels seus versos van anar escampant-se per via oral, gràcies a la memòria de la gent. L’ambient de les representacions a la Barcelona d’aquell moment no té res a veure amb la calma que regna actualment a les platees: es gastaven poques cortesies, es xerrava, es menjava, es feia broma des del “galliner” i solament es parava esment a les escenes on es cantava o en aquelles on es recitaven textos especialment atractius. La complicitat entre actors i públic podia ser total, excessiva. No era estrany que una funció acabés amb l’entrada de la força pública per tal de posar fi a alguna situació tumultuària. Barcelona era una ciutat de primera, però un centre polític de tercera: la falta de cort feia que el nivell educatiu fos molt baix, la majoria de la gent es podia considerar poc més que cristianitzada i prou, malgrat els esforços de la Junta de Comerç en el sosteniment de les seves escoles pràctiques, a l’espera que la ciutat pogués recuperar la seva universitat.
Robrenyo, rabassut, collcurt, amb papada, actor d’èxit al Teatre de la Creu (el principal de la ciutat) assenyalava en les seves obres els abusos de les classes més poderoses, però també esfereïa la professionalitat dels metges, tan venerats arreu i tan poc eficients llavors, que eren sovint instruments de la mort més que no pas de la salut, amb la seva xerrameca llatina. Com tots els liberals que divulgaven la seva causa, patí persecució per part de la justícia. Seguint una tradició que encara manté l’Espanya totalitària –tan se val si constitucionalitzada– amb aquell que critica la seva naturalesa miserable, Robrenyo fou empresonat algun cop i hagué de fugir de Barcelona, tot treballant de comediant ambulant, fins que morí Ferran VII, una de les moltes desferres que han parit els borbons ibèrics. La darrera tournée-exili el va portar per terres americanes amb la seva companyia. Actuaren a Cuba i quan es dirigien al continent per continuar la gira, el seu vaixell embarrancà en una zona de molt poca fondària. Allà va morir de set juntament amb la seva esposa i altres membres del grup teatral. El seu llegat, bona part escrit en català, alimentà durant el segle XIX l’escena del Principat, però no va ser considerat lloable per part dels homes que, més tard, dirigirien la Renaixença cultural, pel seu estil directe, espontani i de vegades barroer. Tanmateix, és Robrenyo, en el seu terreny i estil, el pare de tots els escriptors que vindrien després, al llarg del segle XIX, a recuperar el català per a la república de les lletres. Sense la intenció d’establir cap programa de renaixement literari, tan sols volent reeixir en la seva feina de comediant, Robrenyo fou l’involuntari precursor del romanticisme català al bell mig del poble, cosa que més endavant, arreu d’Europa, assajaran intel·lectuals i artistes amb uns resultats més refinats, però molt menys versemblants.
