Rafael Campalans i Puig (1887-1933) era un d’aquells personatges que apareixen a cada generació per desbrossar el camí als seus contemporanis. Format com enginyer a Barcelona, amplià estudis a França, Suïssa, Alemanya, Àustria-Hongria, Holanda i Anglaterra. Fou el principal introductor de la II Internacional socialdemòcrata –d’arrel marxista, però també cristiana– a Catalunya. Milità inicialment en la secció catalana del PSOE, però el 1923 creà la Unió Socialista de Catalunya, amb Comorera, Serra Moret i Alomar, com a partit independent, després d’una aspra polèmica amb Antoni Fabra i Ribas i Pablo Iglesias, que seguien una línia netament espanyolista i centralista dins del socialisme, considerant el catalanisme com un corrent purament burgès, desdenyant la cultura popular catalana com un localisme. Dirigí Justícia Social, òrgan de la USC.
A causa de la seva altíssima qualificació, amb la Mancomunitat bastida per Prat de la Riba a través de les diputacions provincials, Campalans es féu càrrec de les assignatures de Física, Electrònica, Mecànica, Termodinàmica i Història de la ciència a l’Escola d’Agricultura, a la Universitat Industrial (antiga Escola del Treball) i a l’Escola de Biblioteconomia. Fou redactor de El Poble Català on, a banda d’articles científics i polítics, feia crítica musical. El 1917 s’encarregà del Servei d’Obres Públiques de la Mancomunitat, se’l nomenà director de l’Escola del Treball i, el 1922, secretari d’Ensenyament Tècnic i Professional. Ell i Esteve Terradas eren els principals referents cientificotècnics de l’obra pràctica i pedagògica de la Mancomunitat. Ambdós van propiciar la visita d’Albert Einstein durant l’hivern de 1923 a Catalunya en el marc dels Cursos Monogràfic d’Ampliació i d’Intercanvi (a la foto que acompanya aquest article figuren Campalans a l’esquerra i el científic alemany a la dreta durant la visita a Poblet).
En el procés de la disputa i abandonament del PSOE per part dels socialistes catalans es produí l’atemptat contra Rafael Campalans, mai no aclarit i atribuït al pistolerisme governamental. Ell havia format part del Comitè d’Acció Cívica a través del qual es denunciava la política terrorista del govern espanyol. Curiosament, el promotor d’aquest Comitè, Francesc Layret, també fou víctima dels atemptats policials, com ho seria més tard en Salvador Seguí, “El noi del Sucre”. Tots ells tenien, amb Campalans, el projecte coincident de crear un corrent obrerista netament català, que funcionés de forma independent a les directrius esquerranes i sindicals provinents de la resta de l’Estat per tal de fomentar el diàleg entre patrons i assalariats en el marc institucional d’una Catalunya autònoma. El pacifisme defensat per Campalans i els altres dos destacats personatges entorpia el clima d’enfrontament que cercava el govern espanyol, atiant la violència obrera a través d’aquests atemptats selectius. La intenció no era només reprimir el moviment obrer català, sinó que es volia ensorrar l’obra cívica i cultural del catalanisme, enfortida pels èxits de la Mancomunitat. Així, el setembre de 1923 la dictadura de Primo de Ribera n’inicià el desballestament.
El tancament de les escoles de la Mancomunitat arran de la clausura governativa del Laboratori de Psicologia dirigit pel belga Georges Dwelshauvers va portar a la dimissió de la majoria dels professors de les escoles. Campalans va deixar tots els càrrecs i cercà feina en empreses privades, però va impulsar l’Ateneu Polytechnicum, des d’on es va mirar de mantenir l’estructura pedagògica creada entre 1914 i 1923 per la Mancomunitat. Es dedicà, també, intensament a la política per lluitar contra la dictadura i afavorir la proclamació de la República prop de Francesc Macià. El 1931 entrà al govern provisional de la Generalitat, participà en la redacció de l’Estatut de Núria i fou elegit diputat per a l’Assemblea republicana a través del seu partit, la USC. El 9 de setembre de 1933, mentre prenia un bany de mar a Torredembarra, un cop de mar el llençà contra les pedres d’una escullera, i es trencà un dels caps més clarividents del país, avançat al que serien els sistemes europeus de política social després del llarg període bèl·lic que s’anunciava a l’horizó. Tenia, llavors, quaranta-sis anys.
