Els projectes i elucubracions sobre la independència de Catalunya daten del minut 1 en què les tropes castellano-franceses dels borbons entraren a sang i foc destruint les defenses catalanes. Durant el segle XIX l’independentisme acompanyava, sotto voce, el catalanisme més o menys moderat de liberals i republicans federals, discretament perquè hom es podia jugar la llibertat i fins la vida si divulgava la idea de recuperar la llibertat nacional per desempallegar-se definitivament de l’absolutisme i del fals liberalisme centralista que dominava els parracs de l’antic imperi. Jaume Balmes i Joan Mañé i Flaquer són alguns dels que ens deixen testimoni d’aquest corrent de pensament en els seus escrits, on el criticaven per irrealitzable: la independència, segons ells, podia tenir efectes nefastos a nivell econòmic i militar.
L’independentisme no apareix com un bolet fa vuit anys, no. Les espores hi eren enterrades malgrat la devastació cultural i moral de les dictadures espanyoles. Quan la fugida d’Alfons XIII va permetre l’establiment de la Segona República, la primera reacció va ser mirar d’establir un Estat Català, confederable amb la resta d’estats ibèrics que ho volguessin (Portugal inclòs), però el republicanisme espanyol tenia les mateixes bases teòriques que la monarquia, els mateixos referents històrics i ideològics, xuclava de les mateixes mamelles sentimentals i mantenia una idea unitària i centralista, malgrat que el moment de trànsit convidava a una certa generositat. Tanmateix, vistos els primers mesos, i com a l’Assemblea republicana el projecte estatutari català era agressivament combatut, l’esperit de llibertat nacional anava fent via en aquells que mai no van refiar-se de les promeses fetes a Macià, càndidament acceptades pels partidaris de Companys, que en aquells moments semblava mirar molt més per la consolidació de la República espanyola que no pas per la recuperació de les llibertats catalanes. Durant els mesos de discussió de l’estatut, de la tímida descentralització, un economista que tenia una formació molt pràctica, però solament de comptable com a base teòrica, pronuncià a la seu d’Estat Català, el 15 de març de 1932, la conferència Les possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent. El ponent era Joan P. Fàbregas i Llauró, nat a Sant Martí de Provençals (Barcelona) el 1893, fill d’un taverner. Havia estat candidat d’ERC a les municipals de l’any anterior. La seva idea principal es basava no solament en la viabilitat del projecte d’una Catalunya lliure, sinó que això era plenament desitjable perquè Espanya, més que un mercat, li suposa una rèmora i un endarreriment respecte a la competència que calia assolir de cara als mercats internacionals. Fixem-nos en els seus comentaris quan retreia l’ocasió perduda el 14 d’abril de 1931 arran de la proclamació de la República Catalana per part de Macià. Sobre això constatava i vaticinava:
«Veurem com la manca d’energia en l’instant precís que, per la imposició del Govern de l’Espanya central, fou destruït el resultat del primer impuls de la revolució a Catalunya, és a dir, fou sacrificada la sobirania catalana, donarà lloc a un reviscolament de l’imperialisme d’Espanya, perquè en aquell minut àlgid els seus homes saberen situar-se avantatjosament.»
Anunciava que la feblesa del moment inicial s’arrossegaria en el procés autonòmic:
«L’esperit tancat a tota comprensió que l’Estatut trobarà el dia que es discuteixi a les Corts Constituents espanyoles, no pot ésser una sorpresa, tota vegada que respon a una tradició. Ara bé; el fet que Catalunya renunciés als efectes d’una situació de fet, creada en l’ús legítim del seu dret també legítim a donar-se la forma de govern que cregué convenient, és una cosa per sempre més injustificable. Un cop proclamada la República catalana, únicament la voluntat del poble català, manifestada per mitjà d’un plebiscit, podia destruir els efectes d’aquella situació de fet, que els seus representants autoritzats pel vot popular havien portat a terme, seguint l’aspiració del país.»
Amb una visió molt més de membre d’Estat Català que no pas d’una CNT ben sovint anticatalana, explicava les regles bàsiques de la política estatal que, quan no ha estat a través de dictadures directes, ha escapçat la llibertat dels catalans a través de lleis, decrets, estatuts i constitucions:
«Cada home com cada poble té la seva hora decisiva, aquella hora en la qual es juga el seu destí. Si aquell instant suprem de al seva existència no ha estat aprofitat, difícilment es reproduirà la conjuntura. Catalunya ha deixat passar també la seva hora decisiva. D’aquí endavant haurà de tractar amb el Govern de Madrid, no en igualtat de condicions, no de sobirania a sobirania, sinó com un súbdit que ha de pidolar al seu senyor un bocí de llibertat. En un mot, la possibilitat de pactar ha desaparegut; en el futur haurà de limitar-se a continuar la història de poble sotmès.»
Fàbregas s’especialitzà en l’estudi de les economies de petits països similars a Catalunya per tal de poder calcular si la independència era viable. Es cuidà d’obtenir dades sobre les repúbliques bàltiques i si en un futur, si es deslliuraven del jou stalinista de l’URSS, podien constituir mercats de reciprocitat. Com Irlanda, que analitzà a fons. Impartí cursos d’economia política dins l’Institut de Ciències Econòmiques i acabà reflectint els aspectes relacionats amb la guerra a Els factors econòmics de la revolució (1937), Vuitanta dies al govern de la Generalitat (1937) i Les finances de la revolució (1937). La seva idea de fons era que el futur de l’economia catalana lliure seria relacionat sempre amb la resta dels pobles ibèrics i amb el món, però si aconseguia deslliurar-se de l’Estat espanyol, residu de l’antic Imperi hispànic.
Era membre del Sindicat de Professions Liberals de la CNT, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i, dins d’aquest Ateneu, fundà l’Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya. Amb una posició cada cop més obrerista –favorable a canalitzar la revolució– i més relativament catalanista –per la crítica antiburgesa d’un obrerisme sota l’òrbita hispànica–, participà en els primers governs de la Generalitat durant la guerra com a vocal de la CNT dins del consell econòmic i jugà un paper essencial en el decret de col·lectivitzacions; després actuà com a conseller d’Economia durant els darrers mesos de 1936. Acabaria exiliat arran dels fets de maig de 1937 i durant la Segona Guerra Mundial residí a Londres, on col·laborà amb la BBC i morí més tard el 1966.
Fàbregas fou un fill del poble, eficient, clarivident i, avui, desconegut. Cada partit, cada grup, defensa els seus; ell, entre les aigües del catalanisme de Macià i, després, del comunisme llibertari tan en boga llavors, no ha tingut qui el defensés. Una persona més d’aquelles que han treballat pel seu país i per la seva gent en hores àlgides, però a qui no s’ha sabut o volgut reconèixer. Potser per la contribució de sang a la rereguarda que va costar aquell assaig revolucionari.
