L'any passat, coincidint amb el 25è aniversari, es van dedicar diversos reportatges, entrevistes i fotos a la commemoració dels Jocs Olímpics de Barcleona'92. Amb el hastag #25AnysBCN92 es va oferir una visió exitosa i triomfant dels JJOO, tractant de manera retrospectiva i actual diversos aspectes com les infraestructures, la cultura, els canvis socioeconòmics, la transformació de la ciutat, l'arquitectura i fins els esports -el motiu teòricament central d'aquest esdeveniment-.
Una mostra per part de l'Ara del tractament d'aquell 25è l'aniversari de la inaguració dels JJOO (25 de juliol de 1992) va ser la pàgina "Amics per sempre", que prenia el títol de la cançó dels Manolos -tema que es va convertir en un símbol de la Barcelona Olímpica-, i recollia visions de la "Barcelona preolíimpica" i nombroses entrevistes a persones vinculades a l'operació políticoeconòmica de les Olimpíades de Barcelona, com Josep Miquel Abad, Joan Antoni Samaranch fill o Xavier Mariscal, el dissenyador del Cobi.
En el cas del diari Ara, també va dedicar una entrevista a Ramon Piqué -emmarcada en aquest especial del #25AnysBCN92-, un dels nombrosos independentistes detinguts i torturats per ordre del jutge Baltasar Garzón pocs dies abans de la inaguració dels JJOO.
L'altra cara dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992
Aquest 25è aniversari, però, va ser moltes coses més: una operació econòmica i política teixida des dels interessos del poder i dissenyada a començament dels anys vuitanta per construir la "Gran Barcelona" que coneixem en l'actualitat. Un model que l'independentisme català va denunciar quasi en solitari, i amb el qual s'hi va enfrontar.
Terra Lliure ja analitzava en un document (1984, "Olimpíades 1992, resistir o morir"), anys abans de la nominació com a ciutat olímpica, que la ciutat es convertiria amb aquest projecte en "una Gran Barcelona, amb zones centrals de serveis comercials i administratius, residències «alt estànding» (perquè és el terme que hi escau), reindustrialització del sòl (Zona Franca) i suburbialització de la perifèria del terme municipal i de tota l’àrea metropolitana."
Anys després, el 25 de juliol de 1992, s'inaguraven els Jocs Olímpics de Barcelona amb gran pompa i seguiment mediàtic. Era la Catalunya del pensament únic, de la “Nova Espanya”, que prenia els referents simbòlics del V Centenari de la Hispanitat, amb l'Expo de Sevilla i els JJOO de Barcelona'92. Aleshores ja s'havien iniciat les detencions d'independentistes a finals de juny.L'altra cara d'aquests Jocs van ser els detinguts i torturats, i el llarg llistat d'independentistes catalans que aquell dia romanien a les presons de d'Alcalá-Meco, Castelló, València o Guadalajara, tal com recordava el diari El Punt en un compte enrere durant els dies anteriors. Uns Jocs que amb els anys hem pogut comprovar que estaven estretament associats a una ofensiva d'espanyolització, especulació urbanística i financera, control social i alienació, agressions al territori i un llarg etcètera de greuges per a les classes populars catalanes, que coneixem actualment de forma més consolidada.
Els aparells policíacs/militars, judicial i mediàtic van intentar liquidar d’arrel el nucli dinamitzador de l’independentisme combatiu, que precisament qüestionava el projecte espanyolitzador i especulatiu dels fastos olímpics del 1992. Les detencions van estar dirigides per Baltasar Garzón i el tàndem Guàrdia Civil/CESID contra les persones que mantenien una militància clandestina a Terra Lliure i a la direcció política del MDT-CSPC, però que també persones alienes a aquest nucli militant, de forma indiscriminada.El 25 de juliol de 1992 l'Esquerra Independentista apareixia com la gran derrotada dels Jocs Olímpics, amb el nucli més actiu empresonat, amagat o exiliat. Aquell mateix dia només una petita mostra d'aquesta resistència a l'assimilació es va mostrar al concert de Ripollet de les Marxes per la Independència, convocades per l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (AUA), vinculades a la CUP i l'MDT.
Un Lluís M. Xirinacs, veterà lluitador durant el franquisme recordava aquell dia dels fastos olímpics l'opressió de la nació catalana i els independentistes empresonats. Tanmateix, dues dècades després se celebren unes altres marxes per la independència convocades per l'ANC mentre la Candidatura d'Unitat Popular viu un creixement i consolidació sense precedents.
Barcelona 92: Un model fracassat
És el moment de recordar també que els Jocs Olímpics del 92 van aparèixer vinculats a la implantació de l'Acta Única Europea, les dues coartades ideològiques principals del que va ser definit com la “Nova Espanya”. El vell eslògan feixista relligat amb l'Expo de Sevilla i amb el Vº Centenario de la invasió d'Amèrica, amb què s'intentava donar una imatge de modernització d'un estat espanyol plenament incorporat a la Unió Europea. Una operació que, 20 anys després, ja no apareix com un somni de modernitat, sinó com el fracàs d'un model que s'intenta apedaçar amb rescats econòmics i retallades de drets socials i llibertats.
La pressió policial, mediàtica i ideològica en aquestes dates contra la dissidència independentista va assegurar que no hi hagués protestes durant els fastos del 1992, a cops de tortura i empresonaments. Però 20 anys després el model faraònic de la Barcelona 92 ha entrat en una crisi irreversible, mentre que per una altra banda la memòria del moviment independentista ha fet possible un documental que continua denunciant uns fets que encara no han merescut justícia.
El documental de Llibertat.cat i Zeba, a la xarxa
Per això Llibertat.cat va impulsar ara fa sis anys els documental L'Operació Garzón contra l'independentisme català. Un treball que 26 anys després deixa constància de la memòria d'aquells fets, especialment la gravetat de les tortures als militants independentistes detinguts durant la ràtzia de la Guàrdia Civil dirigida per Baltasar Garzón.
Convé recordar ara que, 26 anys enrere, només uns pocs periodistes van denunciar les tortures que de boca en boca es transmetia entre sectors de la societat catalana i al llarg dels Països Catalans. Només mitjans com El Temps i El Punt, i alguns pocs periodistes -alguns represaliats per haver denunciar aquests fets (dels quals cal destacar el programa L'Orquestra de Jordi Vendrell)- van gosar trencar el silenci que explicava la utilització de la “bossa”, la “banyera”, els cops i els electrodes emprats contra els detinguts a les casernes del cos militar.
