Doncs no, inaugurats els Jocs del Mediterrani, el Rei d’Espanya no ha demanat encara perdó als Catalans; ni per haver-se alineat amb la repressió, ni per haver-se justificat en un fantasiós relat sobre suposades fractures i enfrontaments entre Catalans. Tampoc no s’ha demanat perdó en nom de l’Estat per les agressions i els atacs contra la ciutadania indefensa. És obvi que si no han estat encara capaços de demanar perdó als Catalans per haver matat el nostre President Lluís Companys, està clar que no ens consideren en absolut dignes de res que no sigui oprimir-nos, explotar-nos i assimilar-nos nacionalment i cultural.
Com si no haguéssim escoltat prou fantasies, abans de referèndum, dels que creien que Espanya pactaria, ara hem d’escoltar els que estan convençuts que, amb Pedro Sánchez, ben aviat se’ns demanarà perdó. Via fora els adormits! Potser sí que tenim una fractura interna, però és entre els benpensants alienats (que creien que Espanya es un Estat democràtic), en un extrem, i els vells independentistes (que ens esperàvem un o potser diversos banys de sang, al Parlament, a la Sagrada Família, a les Rambles), en l’altre extrem. Direu que tant els uns i altres estem condicionats pels prejudicis, però no crec que sigui així, perquè el coneixement de la Història ha de servir per conèixer el funcionament dels fills de la Història, i ja no està justificat viure tan alienats.
El marxisme ens ensenya a desemmascarar la realitat antidemocràtica i explotadora que s’amaga sota la suposada “normalitat” econòmica i legislativa. Una de les eines per fer la “prova del cotó” és l’estratègia Acció-Reacció-Acció, per la qual els pobles exerceixen els drets democràtics saltant-se les barreres legals de l’enemic de classe que ho és alhora nacional. Quan això succeeix, segons de qui país estiguem parlant, els poders dominants poden dir “parlem-ne” o poden exercir terrorisme d’Estat. En el primer dels casos s’arriba a un pacte mentre que el segon podria dur a la presa de consciència de poble, el qual executarà nous exercicis democràtics en una espiral revolucionària.
Tanmateix, correm el perill de pecar d’excessivament esquemàtics si pensem que l’opressió cerca directament l’explotació, i és aquesta, en concret, la tesi d’aquest article: hi ha tot un munt de factors intermedis imprescindibles per aconseguir l’estat de dominació que faciliti l’explotació, i un d’ells és la venjança. Estem parlant de tècniques emocionals i psicològiques perquè requereixen que aquell enemic que tenen en ment (quan recullen signatures en contra o quan envien els seus soldats al crit de “a por ellos”) sigui un enemic que se sent vençut; o al menys que aquella gent que està cohesionada en suport de l’Estat i de la Corona se senti vencedora.
Mentre hem conegut conflictes nacionals on els contendents han pactat cercant beneficis mutus (perquè són Estats que no se sustenten en l’opressió i explotació dels veïns vençuts i assimilats), un Estat venjatiu no té altra sortida que vèncer sí o sí, perquè en cas contrari aniria en contra de la seva essència, deixaria d’ésser i esdevindria una altra cosa. Però, si al final de tota revolta hi ha la venjança, entremig hi ha moltes d’aquestes estratègies emocionals i psicològiques: avergonyiment dels divergents amb clixés provincians, campanyes racistes contra immigrants per a cohesionar la unió política estatal dels Catalans amb els Espanyols, o a usar el prestigi cultural de la metròpoli per aconseguir l’adhesió política alienada de les masses a l’imperi, o a acusar de xenòfob a qui es refereix als partidaris de l’Estat espanyol amb el gentilici “espanyols”, per esmentar només algunes d’aquestes martingales de manipulació ideològica.
Ara bé, aquestes estratègies són contradictòries. És clar, quan et cal clamar venjança contra el Poble revoltat que s’ha atrevit aixecar-se, l’estratègia pot funcionar sempre i quan s’aconsegueixi que els vençuts, després de la venjança, se sentin avergonyits de les seves accions i s’uneixin als vencedors en una cerimònia de submissió reconciliatòria. Per contra, si amb la venjança només has aconseguit ficar més sal a la ferida, tornarà aquella espiral d’Acció-Reacció-Acció que altres països més democràtics haurien evitat. Els resultats són faves comptades, des de la convicció que Espanya és un dels països més venjatius d’aquest planeta.
L’August Gil Matalama ens recorda com al principi hi ha guerra. Al principi de l’August i al de tota la Història, com si fos una versió salvatge de la prova del cotó, les guerres ens mostren com les baixes passions estan emmascarades per objectius formals, els quals emmascaren, alhora, l’objectiu final. I és que les guerres es fan per a robar i per a violar impunement (perquè deriven de la nostra natura animal atàvica), i els sentiments de por i de derrota injectats en els vençuts per les vexacions sofertes permetran, suposadament, consolidar una opressió que faciliti l’explotació econòmica dels nous sotmesos per part de les elits vencedores i d’aquella part dels seus acòlits que se’n beneficien.
D’exemples n’hi ha tants com vulgueu. Per exemple, quina va ser una de les primeres accions que van executar les forces d’ocupació espanyoles quan van entrar a Barcelona el gener de 1939? Podríem pensar en un llistat d’estructures d’Estat estratègiques, però no. Ens equivocaríem. Un dels objectius que van prioritzar fou un robatori: la confiscació de fotografies de boires i núvols, fetes en part per iniciativa privada catalana d’una colla d’afeccionats a la incipient meteorologia, que havien aconseguit reconeixement internacional. Tenien les fotografies de núvols alguna utilitat? Doncs no, cap ni una. Estem parlant de la venjança com a prioritat en la relació de submissió dels Catalans a Espanya. Si diu que pels Balcans encara recorden la venjança catalana, com recordarà la nostra Història l’any que seguí a la repressió espanyola de l’1 d’octubre de 2017?
