Una amiga monolingüe hispanoparlant llueix un adhesiu on es mostra, esquinçat de forma violenta, un mapa de la Catalunya central (l’actual comunitat autònoma catalana). Conec la persona, i per això sé que el seu no es pas cap símbol feixista sinó més aviat l’expressió de terror d’alguns bons catalans que han caigut en les urpes propagandístiques de la FAES en boca del seu president, José María Aznar: “Antes que España, se romperá Cataluña”. Òbviament, la frase és com un dels miralls de Valle-Inclán, intentant projectar a Catalunya la deformació immoral del mateix emissor, i alhora expressant el seu desig de venjança contra qui té intenció de trencar l’Imperi.
El funcionament de l’expressió és molt semblant a quan els feixistes justifiquen la violència com a forma d’extermini de “les realitats que els violenten”. Es tracta d’una forma perversa d’explicar, en termes d’autodefensa, les actituds pròpies del feixisme, projectant en els trets naturals “dels altres” els propis vicis totalitaris i intolerants (per exemple, qualificant d’anti-demòcrates els més demòcrates, atribuint intencions violentes als pacífics, voluntat de revenja a la llengua prohibida, les altres creences i els altres colors de pell, o tement que les víctimes dels seus robatoris tinguin la pretensió de rescabalar-se).
No ens ha d’estranyar, doncs, que el feixisme no consideri pas dividida una societat espanyolitzada i espanyolista on els independentistes tenen menys del 50% dels diputats, però en canvi sí que veuen una greu divisió quan el sobiranisme supera la meitat de la cambra de representants. Tampoc no ens ha de sorprendre que molts catalans també ho vegin com ho veu la meva amiga del paràgraf inicial, perquè som allò que som (uns societat que no ha trencat amb el franquisme, la cosmovisió del qual entra diàriament dins de moltes llars catalanes a través de les televisions espanyoles).
Ja ho deien els falangistes, que la democràcia disgrega, però, si l’esquinçament és tant tant tant greu, com podríem evitar-lo ? Hi ha dues opinions entre els meus amics: per un costat, la d’aquells que no entenen la pregunta, perquè viuen en un altre planeta, un planeta on si els catalans som minoria ens aguantem com ens hem estat aguantant fins ara, i si som majoria llavors els toca als altres aguantar-se, com fan els demòcrates de tots els països; i per l’altre costat el retorn al sotmetiment espanyolista en la forma autonòmica que coneixem.
Es pot veure prou clarament que la primera opció parteix de l’obvietat democràtica i, en conseqüència, de la progressivitat inevitable d’unes sobiranies que no es neguen pas, però que derivaran d’equilibris, majories i pactes parlamentaris. En quina mesura Catalunya superarà més o menys el marc legislatiu imposat per la majoria castellana de tot l’Estat? Doncs, en funció de la correlació de forces entre espanyolistes i independentistes dins de la cambra catalana.
La segona opció, l’autonomista de Comuns, Podemites i pretesos socialistes, és la que ha comprat a la FAES la idea de la Catalunya dividida; però no ha fet pas per perversitat sinó per alienació cultural postfranquista. És per aquesta raó que es tracta d’una opció violentament radical, de blancs i negres, perversa i sense punt mig, on tothom (tant li fa si la majoria és espanyolista com si és independentista) se sotmet simplement a les lleis del país del costat, en tant que Catalunya és terra dominada. Punt i final i aquí s’acaba tot.
