És possible un canvi de marc de relacions laborals sense haver canviat abans el marc jurídic? En la meva modesta opinió Sí, perquè crec que l’auto-percepció independent dels Catalans (malgrat que encara hi hagi una supeditació de facto al marc espanyol), determinarà una expressió independent de la lluita de classes en forma de plantejaments que per fi s’allunyaran de l’esterilitat autonòmica i tindran en compte “la independència tan aviat com sigui possible” com a única fórmula realista per a bastir solucions.
El referèndum independentista, tant si és tolerat com si l’oligarquia espanyola i els seus aliats de l’esquerra espanyola a Catalunya, aconsegueixen impedir-lo, serà una data fonamental en la reestructuració del marc de la lluita de classes a nivell europeu. Malgrat que la confrontació social no es independent en cap indret, atès el caràcter internacionalista del capitalisme, probablement els Catalans podrem començar a abandonar el marc de relacions laborals espanyol a partir de l’assumpció de consciència del nostre dret a la sobirania.
Parlo de “consciència dels drets”, més que d’independència estatal, perquè la secessió no és pas allò que es dirimeix el proper 1 d’octubre, com ho prova la manca d’un debat explícit sobre els pros i els contres de la independència durant els mesos previs a la campanya del referèndum. És clar que farem campanya, i no sols pel SÍ, segurament també pel NO (per demostrar pluralitat), però tothom sap que els actors reals en aquesta contesa ha estat posant l’accent en el “dret” dels Catalans a decidir unilateralment, i serà això, el dret, el principal premi o la principal pèrdua de l’ 1 d’octubre de 2017.
L’assumpció generalitzada de la percepció del “dret” (reconegut o reprimit) serà, al meu parer, fonamental en les relacions socials posteriors. En canvi, la independència formal podrà venir –o no– després del 2 d’octubre, i dependrà, únicament i en exclusiva, de la valentia o de la covardia dels polítics independentistes.
Però, tant si som prou valents i ho aconseguim, com si el dia 2 ens caguem a les calces, el gest patriòtic unilateral del dia 1 –ja sigui tolerat o impedit per la força- atribuirà realisme als esforços per les millores socials que estem menant a Catalunya i que són interferits per Espanya. Els atribuirà realisme perquè es farà evident la necessitat de la independència per a dur-los a terme. Fins ara, totes les pretensions de “canvis socials estructurals a nivell autonòmic” només podien ser propaganda.
Els moviments socials de casa nostra -el sindicalisme entre els quals- han canviat, com ha canviat la societat catalana; l’empoderament, i l’autoorganització que se’n deriva, ha contribuït a feminitzar-los, rejovenir-los i cohesionar-los, facilitant l’ofensiva en la lluita per eradicar la precarietat derivada de la crisi. El pes determinant del sector social i les aliances tàctiques amb els sectors burgesos populars, afectats també per la gran estafa oligàrquica i financera, ens ha permès avenços significatius com la propera Renda Garantida de Ciutadania.
Tanmateix, totes les forces del poble i del treball han vist com moltes altres eines útils per alleugerir el sofriment de les víctimes de la crisi, en forma d’iniciatives legislatives del Parlament català, han estat aturades per l’anticatalanisme espanyol. Aquí està la principal paradoxa dels sindicalistes honestos afectats de sentiment patriòtic espanyol: no són conscients que sense sobirania els principals esforços de la societat catalana no serveixen de res.
Per part d’aquestes bones persones encara dominades per la utopia del canvi a Espanya (aliats inconscients del PP, com és el cas dels Comuns), els objectius de cohesió, valentia sindical, identitat de classe, empoderament, feminització, rejoveniment i ofensiva en l’eradicació de la crisi són, òbviament, percebuts com el camí necessari. Tanmateix, aquests objectius es veuen limitats per la cosmovisió espanyola i es converteixen en simple propaganda sindical, i d’aquesta manera, tants esforços esdevenen estèrils.
Amb la futura Renda Garantida de Ciutadania, i d’altres drets conquerits arran dels nous equilibris partidistes derivats de la lluita de classes a Catalunya, la nostra societat ha demostrat com el marc de relacions laborals que conformaria un Estat independent, tendeix a una societat més favorable a l’autoorganització de la classe treballadora, més igualitària, feminitzada i justa. L’enemic i els seus “aliats alienats” potser ho impediran, o potser no, però en el pitjor dels cassos no podran impedir la “revolució conceptual”: a partir de l´1 d’octubre els Catalans sabrem que tenim dret a la independència i que la nostra submissió a Espanya és el principal escull per l’avenç social.
