“No puedo entender que os comparéis con los esclavos negros, no es sólo insultante sino absurdo, porque vosotros sois libres, y muy libres, y lo que reivindicáis es vencer, y recobrar riqueza, y territorio, y que vuelva a ser rica y plena la Cataluña triunfante, como este Arco del Triunfo...”. Estic davant del TSJC, atenent les preguntes d’algunes turistes que a les 08:30 hores se senten encuriosits de veure 200 jubilats cantant (https://www.instagram.com/p/BT_1isulABC/) espirituals negres:
“…Vull ser lliure, vull ser lliure,
vull ser lliure, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.
Prou segregació, prou segregació,
prou segregació, ara mateix, ara mateix…”
després que han acompanyat, i ara esperen que surtin, els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya que aquest divendres 12 de maig estan sent interrogats per la Justícia Espanyola per haver permès la Llibertat d’Expressió dels Diputats Catalans.
Avui tampoc no tinc temps d’explicar la realitat de Catalunya a tothom que s’apropa, i de preguntes en fan moltes, com per exemple: “per quina raó només hi ha jubilats en aquest acte?”. Això em fa pensar en aquella proposta que de vegades ha apuntat en Junqueras sobre la possibilitat de fer una vaga general independentista. Probablement seria tan minsa com totes les vagues generals convocades pels abertzales a Euskadi, i per tant menys faria menys pressió damunt l’administració que una vaga dels funcionaris que atenen les persones. Per contra, el tema de les cançons de resistència i de lluita m’està servint com a fil conductor per a il·lustrar alguns d’aquests turistes sobre la Història de greuges i agressions sofertes pels Catalans, i que la identificació amb himnes d’altres temps i latituds és deu a que totes les revoltes beneficien el conjunt de la humanitat. Al final, acabo assenyalant que la revolució que està menant Catalunya és la més important de l’Europa del segle XXI.
“Si és així, com dius, per què aquesta revolució tan important no està cohesionant el subjecte revolucionari (no sols aquests 200 jubilats sinó també persones d’arreu, al carrer, als bars, a les muntanyes) de la mateixa manera que nosaltres vam fer a Itàlia amb els cants de Verdi?“– em qüestiona un altre turista. Touché! Més tard, he estat reflexionant sobre aquest tema i he de reconèixer que no he estat capaç de trobar explicacions que m’hagin satisfet, perquè llevat de la consigna “in-inde-independèn-cia”, és veritat que els càntics del procés (des de l’himne nacional fins a l’ús reduït de cançons dels anys vuitanta, passant pel Cant de la Independència en veu de Núria Inglés), no responen al fenomen cultural que sembla habitual dels moments històrics com el nostre.
Mancat d’explicacions que em satisfacin però capficat en trobar-les, he implementat una petita andròmina per ajudar-me: un grup de facebook (https://www.facebook.com/groups/294978427619376/) on espero que els amics d’arreu compartiran cançons revolucionàries amb les quals ens sentim identificats, malgrat viure a l’altra banda del mon. No sé pas si en traurem d’entrellat de si hi ha una relació causa-efecte entre les capacitats de sacrifici i de combat de les lluites que generen càntics i les que no, o sobre les possibilitats d’èxit d’unes i altres... però, al menys, escoltant aquestes himnes, gaudirem de la unió emocional amb processos llibertaris que, malgrat estar allunyats en el temps i la geografia, són part de tots nosaltres, com el “...vull ser lliure...” que canten els jubilats en front del TSJC, fent d’aquest espiritual negre una expressió de l’independentisme català. I qui sap si també aquestes cançons revolucionàries (coreanes, zapatistes, nord-americanes, de resistència francesa, basques, bretones, kurdes, etc) ens acabaran inspirant en la nostra lluita...
