No hem de tenir cap dubte que vivim un moment terriblement contradictori. Ho és tant, que bona part de l’impuls independentista està generat per aquell enemic que té la base més enllà dels Monegros. No cal ser gaire espavilat per adonar-se dels errors que comet la direcció policèntrica del Procés, i això és degut a la manca de clarificació i la gran diferència d’interessos (entre els quals segurament pesen força els personals, conjunturals i superflus). La prova ha estat com, en la negociació dels Pressupostos de la Generalitat, no s’ha dubtat a prioritzar quelcom, tant mal vist per la ciutadania, com l’exoneració d’impostos als més rics, i a posar en perill una oportunitat fonamental de generar consciència com és la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació al setembre.
Quan imaginàvem aquest moment, prevèiem un front patriòtic capaç d’estructurar en xarxa el país en forma de contrapoder efectiu, que fes funcionar alhora unes elaboracions intel·lectuals de gran qualitat i consens, una direcció política centralitzada, i totes les actuacions militants coordinades i de gran efectivitat que calguessin. Tampoc prevèiem que l’oportunitat històrica de trencar un estat capitalista tingués un rebuig tan clar per part de l’esquerra d’origen espanyol. Una esquerra que ha prioritzat el sentimentalisme patriòtic colonial i, per tant, l’aliança objectiva amb els interessos de l’oligarquia espanyola, abans que l’aliança tradicional, tàctica i puntal del comunisme d’alliberament amb les burgesies nacionals.
L’Adam Majó especulava l’altre dia amb l’arquitectura sistèmica de l’independentisme. Venia a dir que part de les contradiccions que sofrim deriven d’una gran separació entre les coordenades ideològiques de la forma actual que té la Unitat Popular i la tebior Republicana, una mena de forat sociològic que encara no hem estat a temps d’ocupar, i on la gent que s’hi sent identificada queda inevitablement sota la influència de l’espanyolisme. A pocs mesos del xoc de trens, és tan improbable que la direcció política madrilenya de Podemos permeti que les seves franquícies catalanes vagin gaire més enllà de l’acceptació formal del dret a decidir, com que l’esquerra independentista sigui capaç de tapar aquest forat amb estructures pròpies.
Les contradiccions de l’aliança que vol trencar l’Estat capitalista espanyol tampoc no faciliten els pactes puntuals amb aquell espai d’esquerra espanyolista, perquè els antics Convergents, que tant volien eixamplar la base social de l’independentisme, són els mateixos que, obcecats per dificultar la progressivitat fiscal, han posat esculls a l’eixamplament. De tota manera, els militants que he conegut de l’esquerra espanyolista a Catalunya tampoc m’han amagat mai que sols esperen la finalització del Procés per poder bastir governs d’esquerres autonòmics que puguin ser útils als seus interessos a Madrid.
Així doncs, al marge de tots els pactes que siguin necessaris amb l’espai de Podemos i derivats, en temes d’interès mutu (com l’enèsima sol·licitud de fer una referèndum al govern de Rajoy, qüestions democratistes o mostres de solidaritat amb els represaliats), la meva proposta és que no actuem a la desesperada durant aquests mesos perdent temps i forces intentant una entesa impossible per un referèndum unilateral que mai no acceptaran. L’objectiu principal de l’esquerra independentista ha de ser el de treballar des de ja en la construcció d’aquest espai ideològic pendent entre les CUP i ERC actuals, amb independència de si al setembre hi ha o no xoc de trens.
