Sovint cal aturar-se i fer comptes. Vivim prou enfeinats intentant evitar que baixi l’anomenat “souflé” independentista, fent esforços impossibles per pagar l’hipoteca malgrat estar a l’atur, per tal d’evitar no quedar-nos al carrer, i ens enganyem pensant que determinades comissions d’investigació i interpel·lacions parlamentàries poden tenir gaire transcendència pràctica. Després, quan l’enemic la fa molt grossa, ens il·lusionem veient com es generen moviments socials de masses, capaços –en altres èpoques- de capgirar la Història. Tanmateix, passen els dies, les setmanes i els anys; el souflé va baixant, els líders polítics la caguen amb relliscades innecessàries, els grans moviments socials no sols no fan revolucions sinó que també innecessàriament ho espatllen innecessàriament (per posar un exemple, l’ANC s’ha carregat de forma força ben potinera la fira d’entitats del 11 setembre), després els bancs ens treuen de casa, cobrem uns salaris de misèria mentre el govern espanyol continua espoliant l’anomenada “guardiola de les pensions” (un atracament de 42.608 milions) ... i no passa de res de res de res !
Puc entendre les dificultats de l’independentisme. De fet, entre la població originària de la massiva immigració espanyola a Catalunya, l’alienació i la manca de consciència de l’opressió que sofreixen per part del capitalisme espanyol és altíssima. A més, només fa quatre dies que el centre-dreta català, votant de CiU, apostava per aconseguir la comoditat de Catalunya dintre de la Unitat d’Espanya, i per tant, és plausible pensar que encara hi ha moltes “agendes B” disposades a aturar el Procés a canvi de beneficis personals. D’altra banda, una colla de nous polítics de l’esquerra espanyola a Catalunya, cercant feina al marge de l’endogàmia dirigent tradicional catalana, s’han dedicat a “fitxar” per les sucursals de les noves empreses espanyoles (Podemos, En comú, etc), que els garanteixen la nòmina sense necessitat que Catalunya s’independitzi. Fins aquest punt ho puc entendre tot.
Ara bé, és quan aconsegueixo aturar-me un moment i aixecar la vista, amb perspectiva, per damunt de les baralles de curta volada, que ja no ho entenc. No entenc com aguantem flegmàticament les agressions del dia a dia i en deleguem la solució als nostres polítics sabent com sabem que l’abordatge de tots els problemes per a la via institucional es fa a anys vista, llevat que els parlamentaris estiguin fortament pressionats (i entenem per pressió la pèrdua del sou). Sabem que la indignació es demostra amb pressió (en aquest sentit, l’anomenat moviment dels indignats de 2011 va ser poc més que una inofensiva performance), i que sense pressió res no es belluga.
Aquest aprenentatge sobre les dinàmiques de la pressió l’hem conegut els independentistes per l’efecte d’acció-reacció-acció, que ha convertit les agressions del PP i del PSOE en un Procés independentista històric. Coneixem també l’efecte contrari (l’ensopiment sobiranista derivat dels períodes mancats de pressió espanyolista). I no dic pas que calgui desfer-se de la lluita institucional, però també hem de ser conscients que aquest àmbit no solament serveix per endegar i gestionar solucions sinó també per diluir la pressió sobre els polítics un cop els afectats creuen que el problema està sent abordat.
Per exemple, després de conèixer els inconvenients causats darrerament als usuaris per les greus deficiències de les línies ferroviàries catalanes, de quina manera creieu que es gestionaran les solucions, des de la política, sense que aquests usuaris estiguin acampats davant les subdelegacions del govern? Ja us auguro jo que res no es bellugarà en mesos. Un procés revolucionari, com és evident que l’està menant Catalunya, no pot ser diferent de tots els moviments revolucionaris. És a dir, no pot limitar-se a gestions parlamentàries i un parell de performances, ha de continuar al carrer tibant de la corda.
En cas contrari, després de la desmobilització causada per la falsa sensació de que “ja hi ha algú que des del Parlament s’està fent càrrec del problema”, quan ens adonem que els dirigents empresarials-financers-polítics continuen robant-nos amb impunitat i que el sobiranisme es troba inserit en aquest mateix àmbit institucional, anirem veient com el carrer es va distanciant de l’objectiu revolucionari independentista. La solució està allà fora, tornant-hi.
