Una de les armes propagandístiques de la guerra ideològica hispano-catalana ha estat la de la “fractura social”. La fa servir fonamentalment el bloc unionista, des del PP fins a Podemos, perquè és útil més enllà del nivell intel·lectual, gràcies a les ressonàncies dels mots “fractura” i “social”, que permeten aprofitar les imatges equívoques que generen en els oïdors. La Marta Roqueta ho comentava fa un parell de mesos (https://www.elnacional.cat/es/opinion/marta-roqueta-fractura-social_203742_102.html). Tanmateix, aquests dies s’està fent perceptible a ulls dels sorpresos Catalans, allò que jo m’atreviria a definir com a “fractura moral”.
A través de principis morals, les persones actuen amb rectitud decidint entre bo i dolent, just i injust, o adequat i inadequat, a través d’uns judicis morals que sempre es troben, parcialment o radicalment, units a les creences (ètiques, socials, polítiques i religioses) de la comunitat on es troba inserit l'individu. No ens hauria de sorprendre, doncs, d’entrada, l’existència d’una rasa moral entre Catalunya i Espanya.
Aquests dies, amb la repressió i els límits absurds a la llibertat d’expressió, aquesta rasa moral s’ha fet més explícita que mai. Explícita als ulls dels Catalans,gràcies a que aquí gaudim d’ambdues perspectives. En concret, hem vist com la manera democràtica i civilitzada de fer les coses entrava en col·lisió amb codis aliens que ens semblen alhora injustos i absurds. Però molt més ens ha sorprès adonar-nos com aquests darrers, a més d’anular els nostres, conformen un pensament únic i monolítics a l’oest dels Monegres.
Un bon indicador de l’hegemonia, fora de Catalunya, d’aquests codis morals tan aliens a la mentalitat catalana, el trobem quan veiem que aquelles mesures repressives que ens semblen de vergonya aliena per a qualsevol ment democràtica, només generen condemnes a casa nostra, però gairebé cap Protesta per les Castelles. Per exemple, algun dia, algú podrà presumir d’haver ordenat a la policia d’anar a retirar tots i cada un dels llacets grocs d’un arbre de Nadal, però adoneu-vos que aquest algú podrà presumir que aquesta acció, que probablement en d’altres indrets del planeta tindria un cost alt en conseqüències personals (judicials, econòmiques o patrimonials, laborals, etc), a Catalunya haurà sortit totalment gratis.
Tornem doncs a la rasa moral: quina explicació pot tenir la percepció antagònica d’una mateixa restricció de la llibertat d’expressió a banda i banda d’una frontera encara inexistent?
Una resposta pot venir del dret a la venjança, reconegut sols implícitament pel poble dominant de l’Estat, en front d’una minoria territorial estigmatitzada. L’exlehendakari Juan José Ibarretxe va definir l’empresonament de 8 membres del Govern de Catalunya, com l’acció d’un "Estat petit i venjatiu”, i d’altres dirigents polítics també venien a ressaltar com és de gran el suport popular de les Espanyes a un càstig immediat, previ al judici (mitjançant la presó preventiva amb algun argument que ho pogués justificar sense que hi hagués crítiques significatives dins l’Espanya castellana), i és que el rol simbòlic d’ase dels colps que juguen els Catalans a Espanya s’ha comparat sovint amb el que altres Estats han atribuït a alguna de les seves minories. Prejudici i venjança són una fórmula terrible.
Hi ha una percepció hispànica atàvica sobre el caràcter gratuït de tot insult contra Catalunya, que segurament deriva de la memòria popular sobre l’esclafament català de 1714 i les mesures repressives, qualificades ja llavors de venjança, que de manera impune foren institucionalitzades des d’aquell moment contra la població de Catalunya. Aquesta percepció s’ha mantingut amb els successius bombardejos a què ha sotmès l'exèrcit espanyol la ciutat de Barcelona, i finalment amb la victòria franquista.
Curiosament, si cerquem al google referències a la “venjança” que estiguin creuades amb els gentilicis “espanyol” i “català”, les citacions històriques sols ens recorden la “venjança catalana” a Grècia. Tanmateix, tant pels Catalans com pels Espanyols, els termes “venjança” i “catalana” són un oximoron, perquè allò que s’ha consolidat en la cosmovisió peninsular és la “incapacitat” de Catalunya d’exercir-la (per estar mancada de poder sobirà), exactament al contrari de l’Estat actual, hereu d’aquella Castella victoriosa, que sí que hi tindria tot el dret, perquè la propietat de l’Estat és un atribut gairebé diví.
Segurament, la religió explica per què són percebuts amb diferent dignitat els pobles sotmesos, per una banda, i el poble titular de l’Estat. L’Estat té molt a veure amb la divinitat perquè sempre s’ha atribuït el dret a exercir de forma reconeguda i legal la violència i la venjança, que són pecats i prohibicions pels súbdits. El mateix concepte de venjança és pecaminós (i objecte legal de persecució judicial) perquè sembla una atribució exclusiva de la divinitat, tal com es diu al Deuteronomi, però l’excepció que capgira i eixuga el pecat la deixa molt clara una frase de Kill Bill: "Quan la fortuna et somriu en dur a terme una cosa tan violenta i terrible com una venjança, és una prova irrefutable no només que Déu existeix, sinó que estàs complint la seva voluntat."
A qui li pot estranyar, doncs, la prohibició de símbols catalans en esdeveniments esportius, en base a lleis que prohibeixen signes d’odi? Com ens pot sorprendre l’encausament de víctimes de violació de drets que s’ha atrevit a denunciar la policia? Quanta gent s’escandalitza a l’oest dels Monegres per la tolerància indecent en vers les agressions nazi-feixistes, fins i tot amb la complicitat dels líders europeus? Si recordeu alguns casos recents especialment escandalosos, les justificacions posteriors han apuntat a l’existència de denúncies ciutadanes contra símbols catalanistes alhora que no havia constància de cap denúncia al jutjat contra els feixistes (“si els Catalans no teniu costum de fer denúncies, és problema vostre”).
Tant amb denúncies com sense, el victoriós, el conqueridor, aquell que ostenta aquest instrument divinitzat que és l’Estat, i que per tant té dret (no escrit, solament implícit i informal) a la venjances vestides de lleis, gaudeix de l’adhesió natural de la població. En canvi, l’adversari, com tots els adversaris, tendeix a ser caricaturitzat amb característiques deshumanitzades: a més de sospitós de perfídia, l’adversari de l’Estat és efímer, és impotent i ho serà sempre. Els Catalans, no solament som vistos com incapaços, sinó que també ens veuen mancats de cap poder futur, de manera que qualsevol greuge contra nosaltres sempre sortirà gratis.
Moltes vegades, la mateixa Història dóna credibilitat a aquestes percepcions de feblesa: quantes vegades hem vist els líders catalans donar la ma a persones que han passat a la Història per haver-nos atacat? Dins el mon del patinatge, hem vist con persones que van votar contra Catalunya per pressions espanyoles aquell 26 de novembre de 2004 a Fresno, han confraternitzat posteriorment amb l’esport i els negocis catalans, com si no hagués passat res. Potser no són gaire catòlics, els Catalans, però posen sempre l’altra galta, i no pas per cristians, sinó per Catalans, és a dir, per pertànyer a un poble percebut com eternament subaltern i que, per tant, no té prou categoria com per ser venjatiu.
Quan una “fractura moral” tan injusta roman fossilitzada dins la cosmovisió, tant dels Espanyols com dels Catalans, és normal que tots aquells que viuen dels nostres diners no tinguin cap por d’atacar-nos. Nosaltres ho veiem injust, ells ho veuen radicalment just. Tots plegats ho trobem normal. Són coses de la moral i dels sistemes de creences que els sustenten. És per això que ells (comerciants, polítics, artistes, comunicadors, professionals del dret, funcionaris, els empresaris que han deslocalitzat la seu social de les seves empreses fora de Catalunya, etc.) estan la mar de tranquils, sense cap por de les conseqüències futures (ni econòmiques ni personals) que tindrien dins d’un país normal, atès que atacar Catalunya i el catalanisme, sempre surt gratis.
