Un dels mites de l’amor romàntic és de la mitja taronja, segons la qual cada persona individual és una mitja taronja tan sols arriba a la plenitud de taronja sencera quan troba l’altra meitat, en el ben entès que cal que s’asseguri que és una meitat perfectament complementària. Malgrat el caràcter aparentment popular d’aquest concepte cal dir que remunta al corpus platònic. No és pas que Plató sostingués aquesta “teoria” com si parcialment sosté les expressions que després han estat divulgades com a amor platònic (en el sentit d’amor intel·lectual desproveït de sexualitat), però sí que la introdueix en un dels discurs del “Συμπόσιον” o “Banquet”, que és un dels diàlegs socràtics de Plató més coneguts i analitzats.
Al capdavall el tema central del “Simposi” de Plató és l’ontologia de l’amor. Més que el diàleg socràtic de conducció maièutica d’altres obres, aquí tenim un “αγών λόγων”, una contraposició de discursos sobre l’amor (ερωτικοί λόγοι). L’obra hauria estat escrita per Plató en temps de la 99à Olimpíada (vers 384-379 a.e.c.), ambientada en temps de la 91a Olimpíada (potser en l’arcontat d’Eufemos o d’Arimnestos). El narrador fictici és Apolodor que descriu el Simposi de segona mà, 16 anys després que hagués tingut lloc, a partir del relat que li havia fet un dels presents, Aristodem. La veu d’Apolodor ocupa únicament l’escena introductòria, per deixar pas després al relat d’Aristodem. El Simposi hauria tingut lloc en la casa d’Agató, amb Sòcrates de protagonista, per bé que ell mateix no farà cap discurs, sinó que serà un comentarista crític dels discursos que fan els altres. Aquests altres són, successivament, Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Alcibíades.
Pel que fa a la mitja taronja que comentàvem, el discurs que ens interessa és el quart, el d’Aristòfanes, és a dir el del més famós comediògraf de l’Atenes clàssica. El discurs d’Aristòfanes expressa un mite sobre la humanitat originària. La humanitat originària, segons aquest mite, era integrada per tres gèneres (πρῶτον μὲν γὰρ τρία ἦν τὰ γένη τὰ τῶν ἀνθρώπων), el masculí, el femení i un d’intermedi (ἀμφοτέρων). Aquest tercer gènere hauria desaparegut, però encara subsistiria el seu nom, el d’androgin (ἀνδρόγυνον), si bé com remarca Aristòfanes, tan sols de manera pejorativa (ὄνομα κείμενον). Els éssers humans primigenis eren de forma esfèrica (εἶδος στρογγύλον), amb una esquena i uns costats circulars (νῶτον καὶ πλευρὰς κύκλῳ). Cada persona tenia quatre mans i quatre preus. Unit al tronc per un coll circular hi havia un cap proveït de dos rostres, situats en direccions oposades, i en conseqüència dotat d’un total de quatre ulls i quatre orelles. Era capaç de caminar sobre les seves cames en totes dues direccions, o de rodolar ràpidament alternant les vuit extremitats. Cada individu era proveït de dos aparells sexuals (αἰδοῖα δύο), dos aparells masculins en el cas dels individus de sexe masculí, dos aparells femenins en el cas del sexe femení i un aparell masculí i un aparell femení en el cas del sexe androgin. El sexe masculí era descendent del Sol, el sexe femení de la Terra i el sexe androgin de la Lluna. Tots tres gèneres eren rodons com rodons són aquests tres progenitors. És remarcable en aquest punt la influència pitagòrica en la consideració de la Terra com un astre rodó assimilable al Sol i a la Lluna.
Aquesta humanitat primigènia de tres gèneres, tan rodona ella, era alhora extraordinària en força i resistència, però també força orgullosa. I fou l’orgull el que la va perdre, ja que, ens explica Aristòfanes, començaren a conspirar contra els déus. Zeus decidí castigar-los, com ja havia fet amb els gegants, però no volia anihilar-los de la faç de la Terra, ja que si ho hagués fet els déus s’haguessin vist privats dels honors i sacrificis que els feien els esfèrics humans. Com a compromís, Zeus trobà la solució en conservar-los la vida però fent-los més febles. Dit i fet, Zeus decidí migpartir-los d’un amb un. Aristòfanes ho compara amb els qui tallen per la meitat serves per guardar-les en conserva (ὥσπερ οἱ τὰ ὄα τέμνοντες καὶ μέλλοντες ταριχεύειν). A mesura que els homes esfèrics eren tallats, les meitats eren operades per Apol·lo, que feia girar els rostres per tal que tinguessin la visió en direcció al tall, que era suturat i lligat pel punt que ara esdevingut el nostre melic.
Reduïts a la meitat, la humanitat originària patia d’enyorança. Infructuosament les dues meitats abans separades provaven d’unir-se en una abraçada i, en no voler desprendre’s l’una de l’altra es morien d’inanició. Quan es moria una de les meitats, la supervivent cercava una altra meitat de natura similar que la suplís. Zeus es compadí d’aquesta situació i decidí fer-los una nova operació, traslladant els òrgans genitals de la regió dorsal a la ventral i dotant-los de la capacitat de reproduir-se. Ara bé, aquesta capacitat reproductiva es reduí exclusivament a la unió entre meitats masculines i femenines, les meitats de l’antic androgin. Les meitats de l’antic sexe masculí i de l’antic sexe femení podien unir-se i sentir satisfacció sexual però no reproduir-se.
Així Aristòfanes ofereix una etiologia per a explicar l’existència de quatre grups:
- els homes ginòfils, que serien la meitat masculina d’un ésser esfèric androgin.
- les dones andròfiles, que serien la meitat femenina de l’ésser esfèric androgin.
- les dones ginòfiles (γίγνονται), que serien les meitats de l’ésser esfèric femení.
- els homes andròfils, que serien les meitats de l’ésser esfèric masculí.
Aristòfanes fa una reivindicació d’aquests darrers, als que considera els millors dels joves i els de natura més viril. També remarca que, en arribar a l’edat adulta, són els més audaços en els afers polítics, ja que els avantposen a casar-se i a tindre fills. En qualsevol cas, Aristòfanes defineix segons aquest mite l’amor com el desig i la persecució de recuperar l’antiga integritat. Alhora, Aristòfanes demana a l’actual humanitat de dues cames prudència, ja que si fa enfurismar els déus aquests poden respondre amb una nova divisió que ens deixi convertits en figures de relleu, amb un nas migpartit, amb un sol ull i sostinguts per una sola cama.
El mite de mitja taronja és formulat per Aristòfanes com a vàlid doncs per a homes i dones, andròfils i ginòfils, en tant que afirma que “la nostra raça tan sols podria arribar a ser plenament feliç si duem a terme l’amor i cadascú trobar l’amat que li correspon retornant a l’antiga natura”.
Si els discurs d’Aristòfanes ens forneix un mite sobre l’origen del gènere i de l’orientació sexual, també ho fa d’una altra manera el discurs que ha pronunciat abans Pausànies. El Pausànies del Simposi també es basa en un personatge real, menys conegut que Aristòfanes.
Pausànies comença el seu discurs amb una anàlisi de l’Amor (Ἔρως), partint del fet que no hi ha Eros sense Afrodita. Ara bé, Afrodita té un caràcter doble. És sabut que en la Teogonia d’Hesíode, Afrodita naix de l’escuma dels genitals segats d’Urà, que Cronos llença a la mar després d’haver venjat les afrontes patides per la Mare Terra. En canvi, en la Ilíada d’Homer, Afrodita és presentada com a filla de Dione, engendrada per Zeus, el fill de Cronos. A partir d’aquesta dualitat, Pausànies formula una doble Afrodita:
- l’Afrodita més antiga, sense mare, filla d’Urà, és a dir l’Afrodita Urània.
- l’Afrodita més jove, filla de Zeus i de Dione, coneguda com l’Afrodita Pandema.
Aquesta dualitat no és pas un invent de Pausànies, i se sap que a Atenes, hi havia dos temples dedicats a Afrodita, un sota l’advocació d’Afrodita Urània i un sota l’advocació d’Afrodita Pandemo. Però Pausànies la trasllada a Eros que queda en conseqüència bifurcat en un Eros Urani i un Eros Pandemi.
L’Eros Pandemi, segons Pausànies, fa honor al seu nom, i és l’Eros popular o vulgar (πάνδημός). És l’amor de les persones més simples (φαῦλοι τῶν ἀνθρώπων). Els homes sotmesos a l’Eros Pandemi no estimen menys les dones que els efebs i, en tot cas, de la persona amada estimen més el cos que no pas l’ànima. Tendeixen a triar com a objectiu les persones menys intel·ligents i més fàcilment conqueribles, i no paren en mitjans per aconseguir arribar al cos que pretenen.
Els homes sotmesos a l’Eros Urani, per contra, s’abstenen de les dones. Cerquen els efebs més forts i més intel·ligents, i per arribar-hi renuncien a la violència i a l’engany. Pausànies no ho identifica plenament amb la παιδεραστίᾳ, ja que l’amor d’Afrodita Urània no cerca la immaduresa. De fet, Pausànies en aquest punt defensa la necessitat d’una llei contra aquest abús (νόμον εἶναι μὴ ἐρᾶν παίδων), ja que si bé els homes bons s’imposen voluntàriament aquesta norma, els homes dolents tan sols l’evitarien per por al càstig. Al capdavall, recorda Pausànies, que hi ha lleis que protegeixen les dones lliures.
En aquest punt del discurs, Pausànies fa una disgressió sobre les lleis de l’amor (τὸν ἔρωτα νόμος) existents en els diferents estats grecs. En l’extrem de permissivitat se situa l’Èlide i Beòcia. En l’extrem de prohibició se situa la Jònia i altres estats grecs sotmesos a l’Imperi Persa. Pausànies raona que en aquests estats la prohibició s’associa a la voluntat dels règims tirànics d’impedir que hi hagi grans sentiments entre els governats, i per això també hi són prohibides les activitats filosòfiques i gimnàstiques. Al capdavall, ens explica Pausànies, sense l’amor entre Aristogitó i Harmodi, la tirania dels Pisistràtides no hauria estat foragitada d’Atenes. A Atenes i a Lacedemònia la legislació té un caràcter intermedi, més complexa. Per a Pausànies, aquest equilibri es manifesta en la norma moral que impulsa a l’amic a perseguir l’amat, i a l’amat a fugir de l’amic, posant-los tots dos a prova.
En resum, per a Pausànies l’amor celestial (urànic) és el més virtuós per a l’amic i per a l’amat i per a la ciutat en general. L’amor que es desvia de la virtut és l’amor vulgar (pandèmic). Aquest amor urànic, doncs, s’identifica amb l’amor platònic, no pas per una qüestió d’asexualitat, sinó per supeditar la sexualitat a la virtut.
Si en el discurs d’Aristòfanes hi havia un cert equilibri en el tractament dels sexes masculí i femení, el discurs de Pausànies ja és nítidament androcèntric, en una Atenes on l’espai públic era reservat als homes mentre que les dones eren recloses en l’espai domèstic (concretament, en el gineceu). L’única dona que apareix al Simposi és Diotima de Mantinea, i ho fa a través del record que d’ella té Sòcrates.
En el corpus platònic, el Simposi ocupa, com hem dit, un lloc destacat. A banda de la definició de l’Amor que hi fa Diotima, els passatges més coneguts fan referència al mite relatat per Aristòfanes i a la definició d’amor celestial que fa Pausànies. En el període imperial romà i particularment després del triomf del cristianisme, l’amor relatat per Pausànies va rebre la prohibició que ell mateix havia assignat com a pròpia dels règims tirànics. Tot i així, el missatge literal del text platònic era difícil d’amagar, i en les revifalles neoplatòniques trobem reivindicacions més o menys explícites.
Una d’aquestes reivindicacions explícites la trobem en Karl Heinrich Ulrichs, nascut a Aurich (Regne de Hannover) el 28 d’agost del 1825. Ulrichs s’havia graduat en dret i teologia per la Universitat de Göttingen (1846) i després estudià història a la Universitat de Berlin, on féu una tesi en llatí sobre la Pau de Westfalia. En el 1849 obtingué una plaça d’assessor legal en el tribunal de districte de Hildesheim. La plaça la va perdre en el 1857. Més tard atribuí el seu acomiadament a la seva condició sexual. En el 1862 s’autodefiní com a uranià, “Urning”. Entre el 1864 i el 1865 publicà cinc assaigs sota el pseudònim de Numa Numantinus, amb el títol col·lectiu de “Forschungen über das Rätsel der mannmännlichen Liebe” (Investigacions sonbre l’enigma de l’amor masculí-masculí). En la terminologia d’Ulrichs, els homes andròfils són identificats com a “Urningen” i els homes ginòfils com a “Dioningen” (dioneus), just en el sentit que Pausànies diferenciava entre l’Afrodita Urània i l’Afrodita Dionea (Pandema). Ulrichs recordava com en la infantesa s’estimava més la roba de noia i jugar amb noies, fins al punt de voler ser-ne una. Als 14 anys tingué un afer breu amb el seu instructor d’equitació.
Ulrichs traslladà l’oposició entre Urning-Dioning al sexe femení: la dona andròfila era denominada Dioningin i la dona ginòfila, Urningin. No cal dir que l’obra d’Ulrichs fou immediatament perseguida. En el 1864 mateix la policia de Saxònia prohibí el seu primer llibre i en realitzà una incautació. Poc després el llibre seria segrestat a Berlin i prohibit a tota Prússia. Defensor de la independència de Hannover, la seva activitat contra l’annexió prussiana el dugué a la presó, però en aquella època les autoritats prussianes possiblement ignoraven que Ulrichs era Numa Numantinus. Quan fou posat en llibertat emigrà a Baviera. El 29 d’agost del 1867 intervingué en el Congrés de Juristes Alemanys de Munic presentant una resolució favorable a l’abolició de les lleis contra la sodomia, que fou rebuda amb una escridassada.
Des de Berlin mateix, a partir del 1868, Karl-Maria Kertbeny (*Viena, 28.2.1824) inicià una campanya paral·lela per abrogar el paràgraf 143 del Codi Penal Prússia que criminalitzava la sodomia. Kertbeny, en el 1869, proposà paral·lelament una terminologia que superés els termes de sodomita, pederasta o invertit. Així Kertbeny encunyà el terme homosexual per a referir-se a les persones atretes pel seu mateix sexe i heterosexual per a les persones atretes pel sexe oposat. Com a substitut estricte del terme sodomita proposava el terme “pygista”. També encunyà el terme “monosexual” per referir-se a l’onanisme. El mateix Kertbeny, però, es definia ell mateix com a “normalment sexuat”, i situava l’interès en la defensa dels “homosexuals” en una experiència viscuda quan era aprenent de llibreter i havia vist suïcidar-se un company “homosexual”, víctima d’un xantatgista. Però en la correspondència entre Kertbeny i Ulrichs, el primer assenyala la por d’ésser arrestat i acusat de sodomia. Ni Kertbeny ni Ulrichs contragueren mai matrimoni.
Ulrichs, resident a Würzburg primer i a Stuttgart després, continuava publicant la seva col·lecció sobre “der mannmännlichen Liebe” utilitzant la seva pròpia terminologia d’uranians i dioneus. El gener del 1870 publicà el primer número de la revista Uranus, que no tingué continuïtat. Poc després publicaria “Araxes: una crida per lliurar la natura de l’urning del dret penal”.
A “Araxes”, Ulrichs sostenia:
“L’urning també és una persona. Té doncs també drets inalienables. La seva orientació sexual és un dret establert per la natura. Els legisladors no tenen dret a vetar la natura; cap dret a perseguir la natura en el curs de la seva obra; cap dret de torturar criatures vives que són subjectes dels impulsos que la natura els donà. L’urning és també un ciutadà. Té doncs també drets civils, i d’acord amb aquests drets, l’estat té certs deure a complir.”
Com a límits a l’Urning no proposava Ulrichs més que els vigents per al Dioning, és a dir la prohibició de seduir menors d’edat, la prohibició de violar els drets civils dels altres (per la força, l’amenaça o l’abús de persones inconscients) i la prohibició de la indecència pública. Ulrichs no aconseguí el seu objectiu i, el 1879, marxà a Nàpols.
En el 1878, Kertbeny escrigué un capítol sobre “l’homosexualitat” per al llibre “Die Entdeckung der Seele” (La descoberta de l’ànim) de Gustav Jäger (1832-1917). Jäger trobà el text impublicable i deixà fora aquest capítol, però adoptà la terminologia de Kerbeny en el conjunt de l’obra. Kertbeny es va morir a Budapest el 23 de gener del 1882. Kertbeny s’havia mogut durant tota la vida entre les cultures alemanya i magiar. Fou traductor de Petőfi, Arany i Jókai. Nascut com a Karl-Maria Benkert es magiaritzà el nom a Kertbeny Károly Mária, si bé la major part de l’obra la va fer en alemany i la signava com a Karl-Maria Kertbeny.
En el 1886 aparegué la primera edició de “Psychopatia Sexualis: eine Klinisch-Forensische Studie”, obra de Richard von Krafft-Ebing (1840-1902). En aquesta obra, Krafft-Ebing incorporà part de la terminologia de Kertbeny, particularment homosexual/heterosexual. Alhora, Krafft-Ebing encunyà el terme “sadisme” (del Marquès de Sade) per referir-se al plaer sexual d’infringir dolor i el terme “masoquisme” (de Leopold von Sacher-Masoch) per referir-se al plaer sexual de patir dolor. En la setena edició s’utilitzà per primera vegada el terme “bi-sexualitat”. En la dotzena edició introdueix “paedophilia erotica”, “paradoxia” (per referir-se a les excitacions sexuals no relacionades amb els genitals), “anaesthesia” (per referir-se a l’absència d’instint sexual), “hyperaesthesia” (per referir-se a l’excés d’instint sexual), “paraesthesia” (per referir-se a la perversió de l’instint sexual). A diferència d’Ulrichs o de Kertbeny, la visió de Krafft-Ebing, doncs, és la de considerar com a patològica o perversa qualsevol desviació de l’impuls sexual més enllà de la funció procreadora. Krafft-Ebing provà d’explicar l’homosexualitat com una conducta adquirida arran de la pràctica primerenca de la masturbació, però també proposà que podia tindre un origen innat, producte d’una diferenciació en el període embrionari o fetal.
En el 1891, a “A Problem in Modern Ethics”, John Addington Symonds adaptava i ampliava la terminologia d’Ulrichs. Symonds havia nascut en 1844. Historiador de l’art, ja havia publicat en el 1873 un text, “A Problem in Greek Ethics”, que no havia tingut tanta difusió. Symonds, a diferència d’Ulrich o de Kerbeny, s’havia casat: amb Janet Catherine North tindrien quatre filles, nascudes entre el 1865 i el 1875. Pels volts del 1891, no amagava la seva participació en allò que ell anomenava “male Love” o “l’amour de l’impossible”. En descriure el “human male”, Symonds feia la taxonomia següent:
1 – “Man or Dioning”, és a dir l’home ginòfil, per bé que que en aquesta categoria calia incloure l’“Uraniaster”, és a dir aquell dioneu que hagués adquirit els gustos de l’Urning. Presumiblement, Symonds hauria entrat en aquesta darrera categoria d’uraniastre. També en aquesta categoria entrava el “Manuring”, home ginòfil d’aparença i comportaments efeminats.
2 – “Urning”, és a dir l’home andròfil. Symonds distingeix quatre categories:
2a – “Mannling”, l’uranià masculí.
2b – “Weibling”, l’uranià afeminat.
2c – “Zwischen-Urning”, l’uranià de trets intermedis entre 2a i 2b.
2d – “Virilised urning”, l’uranià virilitzat o ultramasculinitzat.
3 – “Uranodioning”, en referència a l’home que comparteix androfília i ginofília.
4 – “Hermafrodita”, en referència a la persona intersexual reconeguda com a home.
En anglès, el mot “uranian” fou definit de vegades en termes de “tercer sexe” (androgínia), en el sentit de “una psique femenina en un cos masculí” que, en conseqüència, se sentia atret sexualment per altres homes. Una altra expressió difosa, d’arrel més platònica, era la d’“amor uranià”, que empra per exemple Oscar Wilde en una lletra del febrer del 1898 al seu amic Robert Ross:
“Si hagués alterat la meva vida hauria estat admetre que l’amor uranià és innoble. Sostinc que és noble – més noble que altre formes”.
Wilde escrivia aquesta lletra després d’haver passat dos anys a la presó de Newgate (entre el maig del 1895 i el maig del 1897). De fet, amb motiu del judici pels càrrecs de sodomia i indecència greu, Wilde havia respost al fiscal:
“‘L’amor que no gosa dir el seu nom’ en aquest segle és un afecten tan gran d’un home gran per un de més jove com el que hi hagué entre David i Jonatan, tan gran que Plató el va fer precisament la base de la seva filosofia, i tan gran que el trobareu en els sonets de Miquel Àngel i de Shakespeare.”
En el 1912, Edward Carpenter (nascut el 1844), que convivia des del 1898 amb el seu company, 22 anys més jove, George Merrill, va publicar “The Intermediate Sex: A Study of Some Transitional Types of Men and Women”. Carpenter hi deia:
“Eros és un gran igualador. Potser la veritable democràcia recolza, més fermament que enlloc més, en un sentiment que fàcilment passa els vincles de classe i de casta, i uneix en l’afecte més estret els estrats més aliens de la societat. És remarcable com de sovint uranians de bona posició i llinatge s’adrecen a tipus més durs, com els dels obrers manuals, i sovint s’estableixen aliances permanents d’aquesta manera, que encara que no siguin públicament reconegudes tenen una decidida influència en institucions socials, costums i tendències polítiques”.
Carpenter pensaria segurament en ell mateix, car si ell mateix era fill de qui havia estat governador del Brighton College, Merrill havia crescut en els suburbis obrers de Sheffield.
La complexa taxonomia dibuixada per Ulrichs i Symonds en les seves obres, però, no li sobrevisqué gaires dècades més que potser en el nom genèric d’uranià. Symonds es va morir en el 1893, i Ulrichs en el 1895, a l’Aquila, poques setmanes després d’haver rebut un diploma honorari de la Universitat de Nàpols.
Pel que fa a la terminologia, l’acrònim LGBTI és recollit actualment en normatives com la Llei 11/2014, de 10 d’octubre, del Parlament de Catalunya que parla de “persones LGBTI”. L’acrònim, inicialment en forma de LGBT, havia estat utilitzat als Estats Units des del 1988. L’acrònim LGBTI integra:
- lesbianes: el mot havia estat introduït en la literatura mèdica del tombant dels segles XIX i XX com a sinònim de la “dona invertida” o de la “dona homo-sexual”. L’ús del nom com a autoreferent s’inicia en els anys 1960.
- gais: el terme gai prové probablement del gòtic gâhi i hauria entrat en les llengües romàniques a través del provençal (gay) en el sentit d’alegre i festiu. A partir dels anys 1920 comença a utilitzar-se en la llengua anglesa com un dels “eufemismes” d’homosexual, però no és fins els anys 1960 que esdevé un sinònim d’homosexual, i que és utilitzat autoreferencialment (per exemple, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya és fundat en el 1975). A partir dels anys 1980, gai s’utilitza de manera creixent com a sinònim d’home homosexual.
- bisexuals. Ja hem vist com el terme era emprat per Kraft-Ebing a “Psychopathia sexualis” per referir-se a les persones que se senten atretes alhora per homes i dones. A partir del 1972 el terme és utilitzat autoreferencialment en iniciatives com el Bisexual Forum de la ciutat de Nova York.
- transgèneres. El terme transgènere apareix per primera vegada en la literatura mèdica en els anys 1960, com a sinònim més ample del terme transsexual que havia estat introduït en el anys 1920. A partir dels dels anys 1970 és utilitzat de manera autoreferencial.
- intersexuals. En el 1917, Richard Goldschmidt havia utilitzat ja el terme intersexualitat i, a partir dels anys 1940, substitueix paulatinament en la literatura mèdica el terme “hermafrodita”. En els anys 1980 comença a utilitzar-se de manera autoreferencial per designa les persones que naixen amb característiques sexuals (cromosòmiques, gonadals, hormonals, anatòmiques) que no encaixen amb la noció binària de cossos masculins i femenins.
