El 2 de desembre de 1975, el Partit Revolucionari Popular de Laos (hereu del moviment armat comunista d’alliberament nacional “Parthet Lao”, que significa “País de Laos”) va forçar l’abdicació del Rei Savang Vattana i va proclamar la República Democràtica Popular de Laos. Després de 22 anys de guerra civil, es va acabar d’aquesta manera amb el “regne de taifes” que el territori laosià havia representat per la CIA (que va perpetrar-hi l’anomenada “Guerra secreta” que va suposar un veritable genocidi) i amb el despotisme monàrquic postcolonial. De fet, Laos ja s’havia independitzat formalment el 1949 del domini colonial de França, però no va ser fins a aquest moment que la petita nació asiàtica va assolir la seva segona independència. És per això que cada 2 de desembre, el poble de Laos celebra la seva diada nacional.
Laos és una petita nació (amb menys de 7 milions d’habitants), sobretot comparat amb els gegants xinès, tailandès i vietnamita que l’envolten. També és un país eminentment agrari i amb una gran riquesa natural, fruit del seu clima tropical. Això fa que sigui una terra molt fèrtil, el qual hauria de pressuposar un sector agrari fort, tenint en compte que es tracta d’un país sobirà, sense la interferència de les grans multinacionals que, en països de característiques similars, es dediquen a traficar amb el producte del treball local, en unes condicions de semiesclavatge. Tanmateix, la major part de la població laosiana (sobre)viu de l’agricultura de subsistència i, igualment, l’esperança de vida és molt baixa (vora els 60 anys) i altres indicadors socials com la mortalitat infantil són molt elevats. Com s’explica?
La història de Laos és la història de les invasions externes i del saqueig colonial. Però això no és tot: durant la guerra del Vietnam –que va eclipsar en bona part l’ascens del moviment d’alliberament laosià– va crear estralls a Laos, un país que, en realitat, no estava directament involucrat al conflicte. Tot i així, els bombarders nord-americans que bombardejaren indiscriminadament i de forma sistemàtica les selves vietnamites, en un intent macabra i desesperat de frenar els passos de Ho Chi Minh, varen descarregar milions (sí, milions!) d’artefactes explosius sobre les terres de Laos. El motiu? Doncs perquè quan un avió ianqui havia finalitzat la missió i, per les raons que fossin, encara tenia el carregament ple de Napalm i altres bombes, les descarregava sobre els conreus i els pobles laosians, per tal de poder tornar a la base imperialista i aterrar amb seguretat.
Ras i curt: Laos ha sigut víctima col·lateral de la barbàrie imperialista dels EUA. Però si el poble vietnamita fa sofrir una enorme calamitat, per culpa de l’obstinació nord-americana, Laos ha esdevingut, a causa d’això, el país del món on hi ha més quantitat d’artefactes sense explotar. Això ha suposat un gran impediment per al desenvolupament agrari de la nació asiàtica, ja que ha impossibilitat incrementar els camps de cultiu, el treball amb maquinària agrícola i, fins i tot, les prevencions de la població no han sigut suficients, ja que cada any són desenes les persones de totes les edats que resulten víctimes de les explosions als seus arrossars o a casa seva.
Per altra banda, Laos també és un país amb una gran riquesa ètnica i cultural. La convivència pacífica interètnica (Lao, Khmou, Hmong i altres) i interreligosa (budista, cristiana, musulmana i animista) s’ha articulat a través del Front per la Construcció Nacional de Laos, que agrupa el conjunt de representants ètnics, religiosos i culturals del país, amb l’objectiu d’enfortir la unitat nacional-popular, a través del diàleg i la participació del conjunt dels grups socials que configuren el poble laosià.
Aquest fet, però, contrasta amb uns baixos nivells de desenvolupament humà (tant pel que fa a l’accés a la sanitat com a l’educació públiques), així com unes deficitàries infraestructures i subministraments d’electricitat, clavegueram i aigua corrent a les diferents llars del país. El repte d’assolir una vida digna per a les classes populars del país és, com és obvi, l’estendard del Partit i de les organitzacions de masses que dirigeixen la construcció del socialisme laosià. Tanmateix, les dificultats materials, com hem dit, són evidents i, per això, la via de la República Democràtica Popular de Laos al Socialisme és prou complexa.
El 1991 es va promulgar la primera Constitució, de caràcter democràtic i socialista, basada en el sistema de planificació central. Malgrat això, la caiguda de l’URSS i del conjunt del camp socialista, així com les dificultats internes, van portar a Laos a afegir una esmena a la constitució el 2003, en la qual es decidia apostar per l’anomenat Socialisme de Mercat, que també han seguit la República Popular de la Xina i la República Socialista del Vietnam. Això no només s’explica, doncs, pel fet de seguir els passos dels seus aliats més directes i geogràficament propers, sinó també per tal de poder millorar l’assignació de recursos materials a la població, a través de la legalització de l’economia de mercat, sota un rigorós control del poder popular del qual n’és dipositari l’Estat.
El repte de la petita república popular és clar: millorar les condicions materials de la població a través de l’entrada de capital estranger, la circulació de béns de consum i l’adquisició de béns d’inversió com són la maquinària pesant o els productes de la indústria siderometal·lúrgica, pràcticament inexistents a Laos. Amb altres paraules: si volen millorar la qualitat de vida de la població, construir carreteres per millorar les comunicacions i alhora dinamitzar el comerç intern i internacional, edificar centres hospitalaris i centres educatius ben equipats, en una economia agrària de subsistència, cal adquirir recursos de l’exterior i, alhora, poder facilitar l’accés a productes de primera necessitat (com vestimenta, medicines, productes d’higiene, etc.) a la població.
Aquí, com és obvi, els dos potents aliats regionals, Xina i el Vietnam, juguen un paper clau en la fase de desenvolupament del Socialisme de Mercat laosià. Un exemple molt eloqüent és el préstec milionari xinès per construir la primera gran línia ferroviària a Laos, la qual permetrà connectar el país amb el gegant xinès i tailandès. També hi ha altres grans projectes com ho són la construcció de diverses preses hidroelèctriques al riu Mekong, eix vertebrador de les ciutats del país i símbol nacional, que consisteix en un riu de gran cabal que permetrà, presumiblement, produir grans quantitats d’energia elèctrica, tant necessària per al desenvolupament de la indústria nacional i per al subministrament domèstic, àdhuc per a poder-la exportar als països veïns.
Per dir-ho de manera molt simplista: si no hi ha riquesa, no es pot repartir. Per tant, la lluita de Laos per sortir de la situació de subdesenvolupament econòmic i social, ara mateix, passa necessàriament per la creació de riquesa. Una riquesa que, amb una orientació clara cap a la construcció socialista, sota la direcció del Partit Revolucionari Popular, ha de poder repercutir a mitjà termini en el nivell de vida de la població. Així mateix, la potenciació del turisme i l’obertura a l’economia de mercat que, inicialment, va crear perillosos desajustos socials, també han estat implacablement dirimits a l’esmena constitucional de 2003. És a dir, el Socialisme de Mercat no ha de significar barra lliure al capitalisme.
Tot i així, Laos, com els altres països que han optat pel Socialisme de Mercat, està sumit en grans contradiccions internes. La lluita de classes, com deia Mao, roman viva en el llarg camí cap al Socialisme i, en aquest sentit, la República Democràtica Popular de Laos ha decidit assumir les contradiccions i embrutar-se les mans amb la realitat, que sempre és fangosa. La comesa històrica d’edificar una societat socialista sempre ha d’assentar-se sobre la realitat de cada societat nacional, és a dir, ha de tenir present el nivell de desenvolupament de les forces productives de cada moment i a cada territori concret, tenint en compte la realitat global. Com diu Robert Cooper (a qui dec algunes de les fonts i de les reflexions), Laos és un “work in progress”. Un país immers en un procés revolucionari que, com tot procés històric, mai és lineal, però que avança decididament cap a l’assoliment dels seus horitzons fundacionals: la pau, la independència, la democràcia, la pau i la prosperitat.
Així doncs, no podem fer altra cosa que celebrar els 41 anys de Revolució i encoratjar, des de la solidaritat internacionalista, a la República Democràtica Popular de Laos perquè segueixi defensant i desenvolupant les conquestes del 1975 quan, després d’anys de lluita, va aconseguir conquerir la seva independència nacional i va posar rumb cap al Socialisme.
