Com més a prop ens trobem de la fase de culminació del procés d’independència, més urgent esdevé el repte de desplegar una línia pròpia de les relacions internacionals per part de les forces revolucionàries i nacionalment autocentrades dels Països Catalans. Una tasca en la qual, sens dubte, tant la dreta liberal com la socialdemocràcia catalana (comprenent-les en tot el seu ampli espectre) han reeixit, històricament, amb molta més astúcia. Aquest fet, si bé és positiu, ja que la República Catalana haurà de cercar el reconeixement i la solidaritat per part del conjunt del sistema internacional, això ens situa en un pla de debilitat que no podem prendre’ns a la lleugera. En aquest sentit, generar una política internacional pròpia, no només és una assignatura pendent per l’independentisme revolucionari, sinó també una necessitat estratègica pel conjunt del moviment d’alliberament nacional.
Tanmateix, aquesta mancança no és de cap manera insalvable. Durant dècades, el moviment independentista d’esquerres ha tingut un caràcter manifestament internacionalista, organitzant i sumant-se als moviments de solidaritat amb el Sàhara, Palestina, Cuba, Veneçuela, Chiapas, Euskal Herria, per posar només alguns exemples, així com un paper actiu en els moviments contra la guerra, contra l’OTAN i l’imperialisme. Així mateix, els últims anys, molts companys i companyes han dut a terme una tasca molt valuosa, tant en relació al Kurdistan, com envers les persones refugiades. El nostre compromís històric amb els pobles que lluiten és, per tant, inqüestionable.
Això, però, no s’ha traduït en el desplegament d’una política internacional pròpia que, exceptuant alguns casos més o menys anecdòtics i poc fructificats, hagin sabut sobrepassar el llindar de l’acció política domèstica en clau solidària. Segurament hi ha condicionants externs, com ho són les dinàmiques del moviment comunista mundial, però tal i com ho han demostrat els companys bascos i gallecs, aquestes barreres no són infranquejables, si estem determinats a desplegar una política internacionalista que busqui reciprocitat, tant en el reconeixement mutu, com en la configuració d’espais de treball i de lluita compartits. Per tant, hauríem de situar la crítica, en gran mesura, dins del propi independentisme revolucionari.
La manca d’interlocutors clars, fruit de la pròpia dinàmica orgànica de l’esquerra independentista, ha dificultat aquesta tasca. Tot i així, a aquest fet, s’hi suma l’excés de voluntarisme, l’esquerranisme i la prepolítica a l’hora d’abordar les qüestions internacionals. Aquestes, al meu entendre, són les principals mancances que han impossibilitat que, a dia d’avui, un dels pobles més mobilitzats del món, com ho és el poble català, no disposi encara d’una política internacional pròpia, per part d’aquelles forces que busquen defensar orgànicament els seus interessos objectius, enfront l’imperialisme i al costat dels altres pobles que lluiten pel seu alliberament.
Parlem clar: la política internacional no pot basar-se en el lluïment personal (de la foto al Facebook) o l’autopromoció professional, ni en les “modes solidàries” (en gran mesura dictades pels principals mitjans de comunicació), ni pot basar les seves anàlisis en mirades unilaterals i descontextualitzades, a la carta, dels moviments d’alliberament i dels pobles amb qui ens volem relacionar (com ho exemplifiquen algunes crítiques sovintejades al Partit Comunista Grec). Això ha portat, masses vegades, a prendre posicionaments confusos (com en el cas de les anomenades “Primaveres Àrabs” i, més concretament, en el cas de Síria) que, menystenint el paper que podem jugar i el que es pot esperar de nosaltres, a l’hora d’endegar una línia internacionalista pròpia, ha portat a molts a situar-se al costat de certs moviments marginals (com el trotskisme) i, consegüentment, no només els allunya de les principals forces antiimperialistes, sinó que, a la pràctica, acaben avalant el relat hegemònic del bloc ianquieuropeu.
D’aquesta manera, l’acció solidària en molts casos acaba esdevenint estèril (deslligada dels interessos concrets dels moviments amb qui es pretén solidaritzar-se), reduint-se a l’autoconsum i a l’exhibició estètica, al consistir més en una mirada cap endins que no pas cap enfora. És això veritablement internacionalisme? Penso que sense reciprocitat ni estratègia política no es pot parlar d’internacionalisme, sinó d’un cert “narcisisme solidarista” que, en el millor dels casos, es podria assimilar a l’activitat d’algunes ONG que no busquen articular una resposta global contra l’imperialisme al nostre país, sinó que acaben generant una espècie de compartimentació dels “problemes del tercer món”, de manera aïllada de la nostra realitat, acompanyant el discurs d’un to paternalista, moralista i caritatiu. Això, de cap de les maneres, es pot considerar una expressió de l’internacionalisme proletari, tal i com l’entenem els i les comunistes.
Alhora, la manca d’anàlisi i d’aposta política clara, fan que les crítiques envers la Unió Europea i l’euro siguin caricatures i mai vagin gaire més enllà del pamfletarisme, en un moment on caldrà començar a clarificar quina és la política internacional que haurà de seguir la República Catalana. No podem permetre, doncs, que la dreta i la socialdemocràcia monopolitzin el relat sobre la nostra realitat nacional a l’exterior (ja tenen massa avantatge, amb l’hegemonia ideològica al seu costat com perquè els abandonem a la seva sort) i, encara menys, podem deixar que les forces soleturistes d’adscripció espanyola siguin els únics interlocutors entre el poble català en lluita i els principals moviments nacional-populars d’arreu del món.
Com deia Joan Fuster, la política la fas o te la fan, de manera que sense perdre de vista la correlació de forces i les condicions subjectives a curt termini, no podem deixar de comparèixer en un camp de batalla que, més d’hora que tard, tant en el marc del procés constituent com dels primers passos del nou Estat català, serà decisiu per definir el paper que jugarà la nació catalana en una realitat global que ens exigirà posicionar-nos des del primer dia.
