En el moment actual existeix un pols polític comparable al de 1978, on els diferents agents polítics se situen, de manera general, en dos grans blocs: RUPTURA o REFORMA (més un tercer: el Búnquer, com aleshores, socialment acorralat, però amb la disposició de l'aparell de l'Estat). Ambdues opcions potencialment victorioses comparteixen un mateix fil conductor: EL CANVI.
On se situa el punt d'equilibri d'aquest canvi dins del sentit comú generalitzat, serà la síntesi d'una intensa lluita ideològica que s'està produint en la dialèctica rupturistes-reformistes. Com aleshores, la REFORMA juga amb un poderós avantatge superestructural (i per tant, parteix d'una posició avantatjosa, com si pesés més en la balança de l'hegemonia ideològica) pel fet de disposar de l'aparell de l'Estat (en l'aliança indirecta del Búnquer, establert al poder: el reformisme no vol trencar, només reformar).
Tanmateix, la RUPTURA disposa d'un potencial humà molt més gran, que pot superar el pes suplementari del que parteix el reformisme: les classes populars (subjecte de canvi social a qui s'interpel·la directament). La dicotomia, dialècticament relacionada, es manifesta, ras i curt, responent aquesta pregunta afirmativament o negativa: es pot salvar l'Estat espanyol? Resposta Sí: reformisme. Resposta No: rupturisme.
D'una banda, Catalunya Sí que es Pot (avantguarda del reformisme) respondria "No, però ens quedem" (el “però”, en aquest moment, és SÍ QUE ES POT SALVAR L’ESTAT), al·legant que es pot reformar el model polític, social i econòmic (mitjançant reforma constitucional, etc.). D'altra banda, Junts pel Sí respondria "Sí, però marxem" (encara que evidentment no dirien que "sí", en realitat proposen la independència però sense qüestionar globalment el model polític, social i econòmic que representa l'Estat: UE, OTAN, keynesianisme, etc.). Tota la resta respondrien clarament i senzillament SÍ (PP, Ciutadans, PSOE... amb els seus matisos electoralistes, és clar).
Aleshores, quina és l'única opció que respon "NO ES POT SALVAR L'ESTAT ESPANYOL", entenent que no només cal marxar (independència) sinó que cal superar el model polític, social i econòmic que representa (socialisme)? La CUP. Per tant, en aquest moment, l'única força que clarament aposta per la RUPTURA és la CUP (com el 78, fou l'esquerra independentista qui va alertar de la traïció a l'Assemblea de Catalunya). Ara bé, la CUP no és hegemònica actualment (tot i que evidentment té un pes molt superior la seva opció, que no pas el 1978). Això significa que la RUPTURA ÉS INVIABLE?
Crec que sí que és possible, cosa que no significa pensar que la CUP hagi de guanyar les eleccions del 27-S (no és realista), però sí que ha de tenir un pes important, justament per dissuadir els "peròs" i empènyer cap a la RUPTURA. Hem d'entendre que, més enllà de l'aparell de partit, tant CSQP com JPS, agrupen un electorat (suport social) potencialment favorable a la RUPTURA. Per això, la CUP és l'esperó que pot condicionar dialècticament l'avenç de posicions d'aquests fronts electorals, tenint en compte que cap de les dues candidatures es presenten sota unes sigles de partit tradicional i que, per tant, poden ser més mutables als canvis socials que es produeixin, empesos des del carrer.
Així doncs, quina és la clau per GUANYAR? LA MOBILITZACIÓ. La batalla real, tot i que el 27-S és fonamental, és el 28-S (i també la mobilització de l'11-S): cal assegurar l’autonomia, l’enfortiment i la capacitat de mobilització del MOVIMENT POPULAR. Aquest, a més, ha d’aglutinar progressivament les diferents lluites socials (des de l’ANC fins a la PAH, aglutinant les lluites obreres i populars), ja que només amb la força del carrer, serà possible empènyer cap a la RUPTURA. Un carrer potentment mobilitzat és condició necessària per la RUPTURA, tant per fer-la opció hegemònica com per assolir-la.
El PERILL? L’intent de fragmentar, identificar i representar diferents segments del moviment popular per part de CSQP i de JPS, un relat compartit recíprocament i per cadascuna d’aquestes candidatures. Perquè si bé és cert que l’electorat potencial d’ambdues candidatures prové d’aquests sectors socials, dicotomitzar el moviment popular entre lluita nacional – lluita social no és només fals (maniobra electoralista adialèctica), sinó que impossibilita qualsevol opció perquè la RUPTURA sigui hegemònica i alhora factible. Per tant, cal assegurar la impermeabilitat del moviment popular a aquests discursos fragmentadors, així com la seva capacitat de mobilització, a través de reforçar les estructures que l’aglutinen, mitjançant una acumulació de forces socials en l’estratègia independentista, que situï la República Catalana com a únic marc democràtic capaç de garantir el progrés social.
