Tagamanent va celebrar la primera Assemblea de Masies, al marc del desplegament de la nova política participativa “Tagamanent Municipi Assembleari”, aprovada pel Ple Municipal del 28 de juny de 2014. El gran èxit d’assistència, en què la pràctica totalitat de les persones convocades van acudir a la trobada, així com l’elevada participació durant l’assemblea, ja que gairebé tothom va intervenir activament, ens reafirma en la nostra aposta per a la democràcia directa a Tagamanent. L’Assemblea de Masies és una de les cinc assemblees veïnals que s’han constituït al municipi, juntament amb les assemblees de l’Avencó, de Santa Eugènia, de la Pedralba est i de la Pedralba oest.
La nova política participativa que estem impulsant, cal aclarir que no es tracta d’un experiment d’enginyeria social, ni tampoc és producte d’una idea romàntica sorgida dels despatxos de l’Ajuntament. Pel contrari, és fruit de la constatació que la democràcia representativa és un model esgotat i obsolet, on fins i tot a un petit municipi com Tagamanent, es produeix una doble alienació: entre representants i representats; i entre afers individuals i col·lectius. Això, generalment, però potser més punyentment al nostre poble, al ser un municipi poc poblat i disseminat en un extens terme municipal, acaba desembocant en la cultura del clientelisme, l’apatia política i la desintegració de la comunitat.
Si el nostre objectiu és, justament el contrari, construir una comunitat humana fonamentada en la corresponsabilitat comuna i la solidaritat col·lectiva, on es pugui desenvolupar la justícia social, primerament, cal identificar els principals elements superestructurals que impedeixen que aquesta es pugui generar de forma espontània o, dit d’una altra manera, que acaben resultant en una societat molt diferent de la que podríem considerar justa i democràtica. En aquest sentit, el model de democràcia liberal representativa, consisteix en un obstacle que cal fer-hi front, entenent que l’objectiu últim no és simplement la radicalització democràtica, sinó que aquesta ha d’esdevenir un mitjà per generar consciència col·lectiva i, a partir d’aquesta, avançar en la transformació social.
Si bé, l’arrel estructural de les problemàtiques que vivim a cada municipi sobrepassa de llarg la capacitat de les institucions municipals per fer-les-hi front, treballar dins del marc de les limitacions imposades pel propi sistema polític, ens abocaria al reformisme insubstancial, per més que el vestim d’un discurs d’esquerra transformadora. Per això, cal que no ens autolimitem: les limitacions i les conseqüents contradiccions ja estan servides en el moment que decidim fer lluita institucional, de manera que, sense caure en l’idealisme que ens conduiria tant el fet de creure que des dels municipis podem transformar la societat, com el de considerar que aquestes limitacions són un argument per decidir no entrar-hi a fer política, cal que utilitzem les institucions conscientment amb una finalitat que sobrepassa, efectivament, qualsevol reforma o política pública que puguem impulsar.
En aquest sentit, si sabem que per més que establim estructures assembleàries de presa de decisions, no podrem canviar el sistema polític representatiu, i que per més que aquest nou funcionament assembleari ens serveixi per construir una comunitat de veïns i veïnes més cohesionada i solidària, això no implicarà cap canvi en el sistema econòmic i social, què pretenem fer a Tagamanent? El nostre objectiu és apoderar i organitzar els veïns i veïnes del municipi, ja que entenem que és el poble organitzat el motor del canvi social. Un dels principals obstacles als quals hi podem fer front des d’un govern municipal d’esquerra transformadora, és precisament el model polític representatiu que, com hem dit, reprodueix unes dinàmiques individualistes i clientelistes, que són les que hem de combatre si volem construir, abans que res, un poble amb identitat i consciència de comunitat.
Per això, nosaltres no ens traiem de la màniga una proposta tancada, ni una espècie de falansteri a la tagamanentina, no cerquem construir una comunitat aïllada i fora del sistema, ni projectem cap mena d’utopia localista. Entre d’altres coses, perquè la democràcia radical emmarcada en les condicions infraestructurals del capitalisme i la societat de classes, ens faria córrer el risc de pervertir els propis objectius de transformació social que perseguim, a part que el nivell de consciència conduiria molt possiblement aquesta aposta a un fracàs estrepitós. Pel contrari, ens proposem un procés d’apoderament i d’organització popular molt més progressiu, on la consciència col·lectiva i els mecanismes de presa de decisions vagin de la mà i, és per això, que la nostra és una aposta democratitzadora on el procés d’articulació i desplegament és participatiu en si mateix, i que avançarà en funció de la voluntat d’implicació i compromís de la gent convocada a definir-lo i a fer-ne ús.
És un procés dialèctic i dinàmic, com no podria ser d’altra manera si l’objectiu estratègic que cerquem finalment és un canvi en les condicions subjectives per avançar cap a la transformació social i, per aquest motiu, és fonamental el paper que desenvoluparà la Comissió Permanent de Participació, integrada per representants polítics i les persones més actives de les assemblees de cada barri: la seva funció serà dinamitzar els processos i anar-los modelant, en funció de les limitacions i les necessitats que es vagin evidenciant, per tal d’anar definint un procés assembleari adaptat a la idiosincràsia del municipi. És a dir, aquesta comissió serà un àmbit d’enquadrament comunitari de la gent del poble, on es vetllarà per a la implementació de l’estructura assembleària i pel seguiment de les diferents prioritats establertes per cadascuna de les assemblees.
A l’Assemblea de Masies, primera posada en pràctica de la nova política participativa, vam demanar a cadascun dels veïns i veïnes assistents, que determinessin una prioritat que els afectés individualment i una altra que afectés al conjunt del poble, sobre diferents qüestions que des de l’equip de govern tenim coneixement que són d’interès i d’especial afectació per aquests veïnats: accessos i camins, telecomunicacions, seguretat, serveis socials i altres – aquesta última té un sentit molt clar: deixar oberta la possibilitat que hi hagi alguna problemàtica o necessitat important que no hàgim tingut en compte–. Així, vam iniciar un debat sobre cadascuna de les propostes, agrupant les que eren similars, per tal d’anar determinant quines qüestions eren comunes, al ser subscrites per la majoria dels assistents, i quines responien als interessos o necessitats d’alguna família veïna en particular.
La determinació de prioritats pel municipi per part dels veïns i veïnes reunits en assemblea, pot semblar, d’entrada, una simple reunió informativa: on la gent pot criticar als representants polítics i/o preguntar-los sobre diferents assumptes que els afecten a la seva vida diària. També, podria ser titllat de populisme vacu, en un sentit partidista, en el cas que tot es quedés en una mera reunió dirigida on la gent pogués dir la seva sobre diferents temes, desfogar-se, i que a partir d’aquí, el govern municipal es limités a prendre’n nota. Fins i tot, es podria qualificar també de populisme vacu, però en un sentit més idealista, si els representants polítics es comprometessin, no a vetllar pel compliment, sinó que asseguressin la implementació immediata de tots i cadascun dels acords presos a l’assemblea veïnal.
Per això, hem diferenciat abans clarament el que és mitjà i el que és objectiu en un programa d’esquerra transformadora: no busquem implementar un model innovador de democràcia assembleària, ni pretenem que de no poder-se decidir res més que els representants electes cada quatre anys, la gent pugui passar a decidir-ho tot l’endemà. Però, evidentment, tampoc volem crear un decorat democràtic de cartró pedra: el nostre objectiu, com hem dit, és apoderar i organitzar el poble de Tagamanent, a través d’instruments de democràcia directa. En aquest sentit, l’objectiu és que aquestes assemblees veïnals esdevinguin una font de democràcia en origen, on sigui la gent qui determini les prioritats i que, després, aquestes obtinguin resposta per part dels representants electes, com a gestors públics, deixant de ser aquests els únics responsables d’interpretar la voluntat popular.
Per aquest motiu, el compromís polític amb l’assemblea veïnal es tradueix en el “feedback” que a continuació es produirà: la junta de govern, recollirà les prioritats expressades pels veïns i veïnes, i les classificarà segons el grau d’urgència, recursos econòmics i raons tècniques, entre prioritats urgents – que requereixen i poden tenir una resposta ràpida per part del govern municipal – i prioritats importants – que requereixen un procés més llarg d’implementació, pel seu abast o cost econòmic. D’una banda, les prioritats urgents, que o bé requereixen una petita despesa assumible per part de la depauperada hisenda pública municipal (com per exemple, una petita reparació), o bé que tant sols impliquen voluntat política (com per exemple, convocar una reunió informativa amb els responsables de seguretat pública), podran ser gestionades relativament ràpid. Això ja aportarà un “feedback” positiu als veïns i veïnes assistents a les assemblees, encara que la resposta sigui negativa, ja que serà quan observin un resultat palpable de l’assemblea, quan li trobin una utilitat pràctica, que sentiran un apoderament real respecte al poder polític.
D’altra banda, en el cas de les prioritats importants, és quan el procés assembleari pren una major complexitat, tant des del punt de vista organitzatiu, com des del nivell de compromís que es requereix per part dels veïns i veïnes, més enllà de l’equip de govern i dels tècnics municipals. És en aquest punt, quan entra en joc la Comissió Permanent de Participació, responsable d’elaborar la reglamentació dels processos i d’establir mecanismes de seguiment i de control popular. Nogensmenys important, és establir limitacions a la capacitat de decisió de la gent, no només per un simple criteri de viabilitat econòmica, sinó que també cal establir línies vermelles sobre les quals no es pot decidir limitar o extreure’n recursos per altres prioritats, com és el cas de les qüestions que afectin als drets i llibertats fonamentals, ja que, com hem dit, l’objectiu és la justícia social i el mecanisme és la democràcia. No al revés.
Un cop reunides les cinc assemblees veïnals, i determinades les prioritats importants comunes i particulars de cada veïnat, la Comissió Permanent de Participació serà la responsable d’organitzar l’Assemblea del Poble de Tagamanent, que és on es posaran en comú les principals prioritats pel municipi, sorgides de cada assemblea de barri. Al ser un procés obert, no ens podem avançar als esdeveniments, de manera que no podem analitzar ara quina seria la via més idònia per destriar-les, ni quina serà la capacitat decisòria d’aquesta assemblea popular. En tot cas, com en les assemblees de barri, cal que s’esdevingui un “feedback”, en aquest cas, no de la junta de govern, sinó del Ple Municipal, i que la resposta política pugui ser fiscalitzada per part de la població en audiència pública.
D’aquesta manera, el nostre objectiu és anar creant una estructura democràtica paral·lela a la institucionalitzada, apuntalant bé els pilars que anem enderrocant de la vella democràcia representativa, per tal d’anar aixecant els nous que volem construir com a alternativa. És en aquest sentit que sobrepassem els límits que ens imposa el sistema polític: en dotar d’eines d’apoderament i d’organització popular a la gent de Tagamanent, estem generant una comunitat políticament activa, que pren consciència dels afers col·lectius i es corresponsabilitza sobre les decisions comunes. No podem esperar que la gent s’organitzi espontàniament, prengui el poder polític i transformi la societat, sinó que som les persones organitzades, les que hem de prendre el poder polític per tal de retornar-lo a la gent i, així, disposar les condicions necessàries per a la transformació social.
