De la Primavera de Praga a la Perestroika: apunts per a un enfocament marxista de la història del “socialisme real”

Els resultats de les eleccions al parlament d’Eslovàquia del proppassat 6 de març, han causat un bon terratrèmol a l’arc parlamentari de la república centreeuropea: el partit Socialdemocràcia (SMER-SD) s’ha descompost, perdent quasi la meitat dels escons a la cambra legislativa. Alhora, s’ha produït l’ascens de la ultradreta del Partit Nacional Eslovac (SNS) i del neonazi Partit Popular la Nostra Eslovàquia (LSNS). Pel què fa al Partit Comunista d’Eslovàquia (KSS), ha repetit la derrota de les eleccions de 2012, quan ja va perdre els seus únics 11 diputats, confirmant-se així com a força extraparlamentària.

Molt millor és la salut del Partit Comunista de Bohèmia i Moràvia (KSČM), de la veïna República Txeca. El partit “de les cireres” (utilitza com a símbol unes cireres, al no poder utilitzar la falç i el martell, ni tampoc l’estel roig, ja que la simbologia comunista està prohibida), va obtenir els seus millors resultats, des de la dissolució de Txecoslovàquia: a les últimes eleccions generals de 2013 va passar a esdevenir la tercera força política amb 33 diputats (amb un 14,91% dels vots), a no gaire distància dels conservadors i dels socialdemòcrates.

Vist amb perspectiva històrica, ben diferents van ser els resultats d’aquelles eleccions parlamentàries de Txecoslovàquia del 26 de maig de 1946, enguany farà setanta anys. Unes eleccions marcades per la Segona Guerra Mundial, pel triomf de les forces antifeixistes i per l’inici de la Guerra Freda. Aquelles eleccions van donar la victòria al Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ), amb un 36% dels vots a tot l’estat, arribant fins a un 50% a les zones industrials txeques[1], esdevenint així la primera força del Front Nacional[2].

Al cap de dos anys, es produiria el “cop d’estat de Praga” o “febrer victoriós”[3] (depenent de la perspectiva historiogràfica que es miri) i, el 9 de maig del 1948, l'aprovació de la nova constitució que convertiria l’extinta república en un Estat socialista[4]. Durant les dues dècades següents, Txecoslovàquia va establir una política exterior alineada a la resta de repúbliques del “socialisme real”, va travessar el període conegut com el “desenvolupament socialista intensiu”[5] i va viure les “grans purgues” dels anys 50[6].

Anys més tard, el 31 de desembre de 1992 es va produir, de forma ràpida i pacífica, la separació de Txecoslovàquia, coneguda com el “Divorci del Vellut”, paral·lelament al procés de restauració del capitalisme. Posteriorment, les dues noves repúbliques van adherir-se a les estructures d'integració política, econòmica i militar occidentals. La República Txeca va unir-se a l’OCDE el 1995, a l’OTAN el 1999 i a l’UE el 2004, mentre que la República Eslovaca va integrar-se a l’OCDE el 2000, així com a l’OTAN i a l’UE el 2004.

Què ha passat, doncs, perquè l’escenari polític, social, econòmic i geoestratègic de l’antiga Txecoslovàquia s’hagi transformat per complet?[7] L’explicació, segons la historiografia oficial, és ben senzilla: el “socialisme real” era irreformable i va caure pel seu propi pes. Punt i final. I ho constata posant sobre la taula immenses xifres de morts, desplaçats, repressaliats, burocràcia, ineficiència, tirania, corrupció, i un llarg etcètera. Per altra banda, n’hi ha que ho neguen amb gran vehemència, atribuint totes aquestes acusacions a un suposat complot anticomunista. Ni uns ni els altres ens mereixen la més mínima atenció, ja que no passen de ser simples propagandistes.

Però tampoc ens serveix l’explicació dels que parlen d’una “degeneració burocràtica” en forma de “capitalisme d’Estat”, com Tony Cliff i el trotskisme en general, ja que, en essència, no fan més que descriure la realitat en termes pejoratius, contraposant-la a un suposat ideal no acomplert. O bé els qui parlen “d’oportunitats perdudes”, com és el cas de Manuel Sacristán. En ambdós casos, aquestes posicions es limiten a “filosofar”, en el sentit marxista del terme; és a dir, no analitzen científicament la realitat, sinó que se n’abstreuen, a través d’elucubracions metafísiques sobre el “què hauria pogut ser”, sempre al límit de la lamentació historicista. No dubto del valor literari d’aquestes obres, però no és el que podríem esperar-ne des del materialisme històric. Com digué Slavoj Zizek, en referència a la Primavera de Praga, aquesta fou una “història d’amor” que el pacte de Varsòvia més que destruir-la, la va salvar, convertint-la en un ideal etern.

Lenin, a la seva obra “materialisme i empiriocriticisme” afirmava que “la dialèctica materialista de Marx i Engels comprèn certament el relativisme, però no es redueix a ell, és a dir, reconeix la relativitat de tots els nostres coneixements, no en el sentit de la negació de la veritat objectiva, sinó en el sentit del condicionament històric dels límits de l’aproximació dels nostres coneixements a aquesta veritat”[8]. En aquest sentit, si bé no falsejarem la història, tampoc ens aproximarem a la veritat dels esdeveniments, recorrent a la clàssica fórmula “no tot fou dolent, també hi hagueren moltes coses bones”. Perquè, tot i que la suma de veritats relatives ens pot aproximar a la veritat absoluta (com ho exemplifica l’obra de la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, “Temps de segona mà, la fi de l’home roig”), en el sentit que totes les perspectives tenen la seva part de veritat (juntes constitueixen la veritat), això no ens ajuda a entendre la complexitat dels esdeveniments.

Al meu entendre, per tal de comprendre els mecanismes i processos que, com a mínim, van afavorir la descomposició del camp socialista i la dissolució de la pròpia URSS, se’ns planteja la necessitat d’abordar l’estudi sobre la ideologia, concepte sovint desatès i mal interpretat pels propis marxistes. Les paraules pronunciades per Nikita Khrusxov, a la sessió tancada del XXè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, ens poden dilucidar la qüestió: “Stalin va descartar el mètode de la lluita ideològica, reemplaçant-lo pel sistema de la violència administrativa, les persecucions en massa i el terror”[9]. A propòsit d’efemèrides, el proppassat 25 de febrer, es van complir seixanta anys del famós informe secret de 1956.

En aquest sentit, seria interessant analitzar com amb Stalin s’hauria produït una ruptura epistemològica amb el socialisme científic, en el sentit althusserià del terme, però comprenent-la com una regressió ideologista; és a dir, com la ideologització del marxisme-leninisme hauria produït una “fusió del nucli” en el materialisme dialèctic com a mètode d’anàlisi científica de la realitat social, així com dels propis conceptes desenvolupats per Lenin, com el paper de lideratge del Partit, la dictadura del proletariat o democràcia socialista com a model transitori d’evolució social, etc. Arrel d’això, podríem també analitzar l’escissió entre un “marxisme popular” (ideològic) i un “marxisme intel·lectual” (academicista). Sens dubte, però, aquest estudi s’escapa de les possibilitats d’aquest breu escrit.

El fracàs de la Perestroika, així com el fet que aquesta i, més tard, la dissolució de l’URSS, comportés l’esfondrament complet del camp socialista, ens ha de fer pensar que hi havia un problema estructural en els fonaments del propi sistema soviètic. Tot apunta, possiblement, al problema epistemològic que comentàvem, el qual no és, evidentment, una qüestió merament teòrica, sinó que possiblement fou la llavor del que, uns anys més tard, el 1968, succeiria a Txecoslovàquia, durant la Primavera de Praga: el germen de la revisió fracassada del model soviètic de “socialisme real”, que floriria amb la Perestroika i culminaria amb el fruit bord de la restauració del capitalisme.

L’hivern rus (el “General Hivern”) va vèncer la Raó muntada a cavall de la Grande Armée, el 1812. També va escometre la irracionalitat pilotant els tancs de la Wehrmacht, el 1943. En canvi, no va poder impedir que el capitalisme irrompés a Rússia aquell hivern de 1991. A gairebé un any de la celebració del centenari de la Revolució Russa de 1917, això també ens recorda com des del marxisme encara no hem fet els deures d’escriure la nostra pròpia història[10].