Per molt que uns i altres s’entestin a voler reinterpretar constantment i amb una certa obstinació la disposició del taulell de joc, les fitxes ja estan col·locades en posició d’escac: tenim raons sòlides per sostenir el nostre projecte, disposem d’una majoria parlamentària independentista i, el que és més important, el poble català continua organitzat i mobilitzat, vertebrat en un dels moviments populars més consolidats i poderosos del món. La Revolució Catalana, doncs, està preparada, però ara queda la tasca més important i més complexa: ara toca guanyar-la.
La discussió sobre el full de ruta, les desconfiances i retrets que això genera entre diferents instàncies partidistes, estan servides: que si primer cal fer el RUI, que no, que primer cal per fer la DUI, que cal endegar el procés constituent i, al final, culminar-lo amb eleccions o referèndum... Sense treure importàncies a qüestions teòriques com la legitimitat, els drets històrics o la dialèctica entre aquests i la llei formal, o bé a les qüestions pràctiques com la capacitat d’exercir la independència un cop proclamada o el reconeixement internacional –que són la mare dels ous d’aquest debat tant polèmic com fecund–, al capdavall, tot es resumeix en una qüestió. O, més ben dit, en un instant, en un moment: el moment de la ruptura.
Em refereixo a aquell moment objectiu en el temps en què es materialitzarà la República Catalana. Perquè la ruptura no és una experiència metafísica ni un somni mil·lenarista, sinó un moment històric concret, un present, un avui, on podem afirmar tan sols observant la realitat que som un país independent. Ahir érem part del Regne d’Espanya, avui som un Estat lliure. A partir de demà, caldrà defensar la nostra sobirania, com qualsevol Estat sobirà, a través de tots els mitjans materials possibles, per salvaguardar la nostra independència en forma de República Democràtica.
Aquest moment, el moment precís de la ruptura, és la clau de volta de tot plegat. I podem discutir fins a l’extenuació l’escenari actual, que disposant com disposem de les condicions subjectives necessàries per exercir la independència, el moviment ascendent de la història escombrarà i farà naufragar tot intent liquidacionista. I no penseu que sostinc una postura determinista: l’Estat és molt poderós i les forces vives al seu servei que intenten sembrar el dubte i la frustració entre el moviment popular, per tal d’avortar la victòria imminent que té a l’abast de les mans, continuen operant i, només la dilació i l’estaticisme, poden ajudar que fructifiquin. Per això, cal que esvaïm l’ombra del dubte i ens posem en moviment i no fem ni un pas enrere, concretant urgentment el moment definitiu i irreversible que ens conduirà a la primera independència.
Fem-nos tots i totes conscients de la imminència d’aquest moment de ruptura fàctica i preparem-nos per defensar-la. La nostra força, tal i com hem demostrat tantes vegades, rau en la capacitat de mobilització i, essent aquesta la garantia de reproduir la victòria l’endemà de la ruptura, cal que totes les independentistes integrem i ens impliquem a les organitzacions de masses que articulen el moviment popular per la independència.
Perquè som milions que no veiem més camí que aquest, i totes aquelles persones que s’han entestat en mantenir-se al marge, aquelles que no han volgut prendre partit, en el moment de la ruptura no podran mantenir-se ni en la comoditat essencialista ni en la comoditat federalista. Caldrà sortir al carrer moltes més vegades i fer valer la nostra arma més poderosa: la mobilització pacífica, cívica, alegra i intergeneracional, que no cedirà ni un pam de terra a qui no respecti la voluntat manifestament majoritària del poble català. Per tant, debatem, discutim, precisem el camí i el moment de la ruptura. Però, sobretot, ara més que mai, preparem-nos per la victòria.
