Començo i després hi torno amb l’Oscar Mendoza, company de múltiples militàncies i una veu que m’acostumo a escoltar amb atenció. Comença el seu darrer article dient que “Qui vulgui trobar el meu posicionament per a l’Assemblea Nacional de la CUP-CC del proper diumenge, que deixi de llegir perquè no el trobarà.” I es una bona manera d’iniciar un text per invitar a la reflexió sense apriorismes sobre el com, l’eina per assolir la ruptura.
Jo també establiré més preguntes que posicionaments personals, més dubtes que certeses i, per sobre de tot, la necessitat d’un diàleg obert, sense dogmes i amb la necessitat d’escoltar els que els i les de més aquí o més enllà ens diuen perquè, de ben segur, tots i totes, en una mesura o en una altra, tenim la nostra part de raó.
És evident que les darreres eleccions a l’Estat Espanyol han posat de manifest que l’hegemonia al Principat ha basculat de manera clara cap a l’esquerra entesa en sentit ampli (des de Comú-Podemos fins a la socialdemocràcia d’ERC). De ben segur un anàlisi gruixut que deixa mil matisos pel camí, fruit d’una situació complexa i dinàmica que expressa no sols l’avenç de les reivindicacions dels nostres drets socials i l’empoderament de les classes populars –tant de bo- sinó també, per uns, la necessitat que troba una part del independentisme d’esquerres d’incidir en la situació política de l’Estat Espanyol, amb voluntat d’exercir pressió per un referèndum que ens reconeixeria, de facto, com a subjecte polític propi i, per altres, l’enèsima esperança d’una part del federalisme que defensa ICV i aquell traspassat PSC catalanista de no extingir-se sinó reeixir en aquest impossible somni federal.
Tanmateix, la situació de canvi d’hegemonia és real i, davant d’això, la voluntat de Mas de mantenir-se al capdavant i liderar un procés peti qui peti pot esdevenir un fre a la necessitat d’eixamplar més l’espai del sobiranisme de manera significativa cap a l’esquerra on, vistos els darrers resultats, te camp per córrer i on es fa necessari continuar treballant per aglutinar forces.
Dit això, és evident que l’escenari polític actual obre la finestra per la ruptura social i nacional amb l’Estat Espanyol, un escenari que no es estàtic, que té data de caducitat i que cal aprofitar perquè el podem condicionar de manera constant amb les nostres diputades i diputats.
Els bons resultats de Podemos a l’Estat Espanyol són una bona notícia per aquest, tanquen la primera transició, feta amb uns senyors fumant puros en un despatx mentre a l’altre cantó de la porta escoltaven els militars, com sol recordar el Ramon Usall (un dels monstres de l’EI a Ponent), però hi ha una possibilitat i una mena d’olor a obrir-ne una segona transició que, com una mena de gattopardo, ho canviï tot per no canviar res.
Deia algú fa dies que els federalistes ho han de veure molt negre per esdevenir independentistes però que amb una cuca de llum en la foscor en tenen prou per tornar a creure-hi. Aquesta llumeta és avui la promesa d’un referèndum per part d’una part, petita, de l’espectre polític espanyol.
O potser no, potser aquestes esquerres ens conduiran, amb sinceritat, a un escenari de reconeixement nacional i de respecte als drets col·lectius lligats a una millora vers la justícia social. Res està exempt de riscos i sobretot de contradiccions i per tant caldrà decidir quines volem assumir (perquè haurem d’entendre que tocarà assumir-ne algunes) i valorar quin és el millor escenari per forçar la ruptura.
I penso que el debat cal tenir-lo tot des del convenciment col·lectiu que l’emancipació és un fi en si mateix, i que aquesta emancipació ha d’ésser nacional i social, una insolubilitat que l’esquerra independentista porta incrustada al seu ADN i que forma part de la seva essència. I també des del convenciment, si més no és el meu propi, que la CUP necessita de l’existència de diferents visions i sensibilitats que la fan avançar des del debat i la discussió i que en la victòria d’una manera de veure l’estratègia i la tàctica sobre l’altra hi perdem totes i tots com a projecte polític.
Per tant, moltes preguntes i poques respostes. Només una única certesa, que enllaço i coincideixo altre cop amb l’Òscar: passi el que passi el independentisme d’esquerres no pot regalar l’espai situat a l’esquerra d’ERC a l’enèsima proposta de reforma de l’Estat Espanyol, a que es pugui obrir una segona transició a l’Estat Espanyol amb olor a pactes de la Moncloa i al PSOE de Suresnes. Passi el que passi crec que hauríem de ser conscients que la CUP és, actualment, l’única eina que permet garantir una ruptura real en l’àmbit nacional i social i tot això només es pot fer amb una organització cohesionada, amb ponts de debat i diàleg entre totes les sensibilitats. Polaritzar i agitar el fantasma de la fractura em sembla una enorme irresponsabilitat que trenca anys de treball de base. Cal, com deia fa dies l’Adam Majó, un altre dels imprescindibles en un article, recuperar la nostra pròpia memòria històrica i aplicar-nos la “vacuna del 78”.
I com això va de cites i personatges, acabo amb dos a qui tinc un respecte intel·lectual i una gran estima personal, l’Albert Botran i el Carles Sastre. El primer citava fa poc en una piulada a Mao Zedong tot dient que “hi ha un gran caos sota el cel, la situació és excel·lent” i el segon cita tot sovint un proverbi xinés que diu “que la vida et porti a viure temps interessants”. Doncs aquí som i ens toca decidir col·lectivament, fer de mata de jonc, i assumir contradiccions per incidir proactivament en favor del millor escenari de ruptura.
