“La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar” (Eduardo Galeano)
En aquests temps dinàmics que estem vivint, la crida a la unitat se’ns presenta per alguns com l’objectiu més valuós, una crida que emmascara certes urgències mediàtiques apressades per les properes conteses electorals tant als municipis –en nom d’una enèsima apel·lació a la unió de les esquerres eternament dividides i atomitzades aparentment sense cap mena de sentit- com al parlament –en nom de la unitat per la construcció presumptament neutra del nou Estat que ens ha de fer lliures.
Sóc del parer que la unitat, desitjable com a eina, fa temps que es duu a terme amb tota naturalitat al “carrer”. En moltes de les lluites sectorials que avui bullen, sigui la PAH, la ILP per un nou model educatiu, la demanda creixent que els serveis públics tornin a mans públiques o les mobilitzacions contra la privatització de la sanitat, tot l’espectre d’esquerres, des de les sensibilitats més llibertàries fins a la socialdemocràcia, ens trobem treballant colze a colze en lluites sectorials, molt sovint i malauradament per evitar l’esmicolament de les restes de l’Estat del benestar.
Però no és el mateix plantejar un front comú per a resistir davant l’ofensiva dels Estats i els mercats, que plantejar-lo per a la construcció del nostre propi d’un projecte complet de societat i és aquí es on rau la diferència entre aquelles esquerres que proposen una ruptura amb el model existent, sigui a nivell nacional o municipal, i les que aposten per una reforma de determinats aspectes d’aquest per millorar-ne la gestió.
No és de cap manera un assumpte menor. Com diu el company de la PAH Sabadell, Pau Llonch, prou gràficament, seria la diferència entre fer-li una mà de pintura a les runes de la institució i qüestionar-ne els fonaments, i això es vàlid per qualsevol d’elles, des de l’administració local, com defensem els que hem fet del municipalisme la nostra base d’acció política fins a la nacional, amb més motiu que mai davant un procés constituent amb que construir un país des de zero.
Front comú sí, per a aixecar: un projecte compartit de canvi de model apostant per la unitat d’aquelles i aquells que vulguin un canvi profund, insistint en la confluència de totes i tots en el treball diari i permeable, lluny de cicles electorals que criden a unitats per sobre de projectes oblidant la política com a transformació de la societat reduint-la a la gestió del poder.
Front comú sí, a l’hora d’evitar errors del passat, evitant buidar els moviments i el teixit social que ha d’ésser element vigilant del compliment dels acords i compromisos i ha d’obligar-nos a mantenir un peu al carrer com a garantia per no esdevenir una baula més d’un model econòmic i social que es vol transformar.
Front comú sí, des de l’assemblearisme estructurat, consolidat i potent, al que se li poden retreure inconvenients, però si l’estructura garanteix la horitzontalitat necessària és absolutament porós i per tant, res pot fracturar una unitat teixida vers un projecte comú, una unitat des de la base i no basada en cicles electorals.
La resta no és fer front comú, és renunciar d’entrada a perseguir aquesta utopia, impregnada de molt més realisme que no pas la unitat electoral fictícia, i que és la única que ens permet fer camí per bastir un projecte polític concret i transformador amb què construir l’alternativa tant als municipis com a l’hora de crear no sols un nou Estat sinó un Estat nou, realment emancipatori, des de i per a la societat.
