El 1977 desenes de persones aturaven l’entrada dels camions i les màquines a l’anomenat Clot de les Granotes, per evitar que es complissin els plans de l’Ajuntament de Lleida que volia construir blocs de pisos on els veïns i veïnes demanaven una plaça.
Així, aquesta reivindicació urbanística bastí una lluita veïnal potent que aconseguí, finalment que el solar fos el que tenim avui, la Plaça Clot de les Granotes. Una lluita, cal dir-ho, que no fou exempta de tensions polítiques entre diferents organitzacions de l’univers de sigles de l’esquerra que en aquell moment es disputaven l’espai polític a la ciutat.
I malgrat tot aquesta i d’altres lluites i reivindicacions a través d’associacions de veïns, plataformes i col·lectius aconseguiren construir un contrapoder a les institucions franquistes i de la transició, assolint els objectius o forçant canvis en unes estructures institucionals corcades.
Sigui pel transvasament de militants actius cap als nous i incipients partits polítics (i també per la voluntat conscient de desactivar aquests focus per part d’alguns partits “d’esquerres”) moltes d’aquestes organitzacions es debilitaren i descapitalitzaren perdent bona part d’impuls de transformació social que portaven.
Així algunes desapareixerien i d’altres quedarien com closques buides, eines de gestió de festes majors i cursets de cuina mancades de les persones que les impulsaren, manllevades del seu potencial transformador per part d’unes institucions temoroses de la seva potencialitat. Unes institucions sovint ocupades llavors per antics companys d’aquelles i aquells que integraven les lluites.
Aquelles associacions de veïns, plataformes i assemblees han esdevingut avui per exemple, les desenes de Plataformes d’Afectats per la Hipoteca que esquitxen el mapa dels Països Catalans, la Marea Blanca que segueix lluitant tossudament contra la privatització de la sanitat pública a Ponent o l’Assemblea d’Indignats/des de Cap-Pont que, des del seu barri ha denunciat la privatització de l’antic mercat municipal dins una dinàmica de venda de lo públic duta a terme de manera constant per la Paeria.
Lluny encara d’esdevenir un contrapoder, aquests moviments obren escletxes en el sistema qüestionant-ne les bases i defensant lo públic enfront lo privat, contenint una gran potencialitat de canvi i sobre tot una possibilitat de construcció d’unitat popular estable i sòlida al seu entorn.
També, com llavors, tenen en el seu interior les tensions partidistes i, en alguns casos, sindicals evidents.
Es doncs imprescindible aprendre dels errors de la transició, evitar la descapitalització, cooptació o absorció d’aquests moviments, plataformes i associacions, evitar-ne la seva patrimonialització per part d’una organització política determinada. La seva força, vitalitat i capacitat de canvi és la garantia de transformació social, d’uns partits i uns sindicats fiscalitzats i lligats al carrer i d’una societat viva i activa que reclama els seus drets, en un temps com l’actual on el model d’estat i de partitocràcia del règim del 78 sortosament trontolla.
Uns moments que hem d’aprofitar per que aquesta societat crítica organitzada, els partits, sindicats i associacions que apostem per una transformació social de baix cap dalt, treballem plegats, des de l’autonomia pròpia, vers la ruptura i la construcció d’un nou procés constituent.
Buidar aquests moviments, abandonar el carrer seria caure de nou en una segona transició que, com molt be sabem, fou transacció.
Pau Juvillà Ballester
