Un moviment ampli que desborda els partits
Sembla que finalment hi ha un consens sòlid entorn de la importància del moviment independentista català actual. Avui tothom considera que és un fenomen a tenir en compte. Però som lluny de posseir acords consistents pel que fa als criteris d’anàlisi. Això no és estrany perquè ens trobem davant un veritable moviment de masses que té una gran multiplicitat de cares i una varietat considerable d’expressions que conviden a les més diverses consideracions, fins i tot fantasioses.
La primera dada a observar és aquesta important amplitud social i ideològica: dins el nou moviment independentista actual hi ha des de gent que s’ha mogut dins l’electorat de CiU fins a persones i col·lectius que es troben en els marges del sistema polític de partits avui vigent. Això no és negatiu si tenim la precaució de no confondre els termes de la qüestió. Perquè si bé és explicable que existeixi una amplitud social i ideològica considerable com a resultat del caràcter massiu del moviment, no són certes algunes màximes que s’han utilitzat en algunes ocasions per a descriure el fenomen, com la que fa que “sense CiU no és possible la independència”. Ben formulada l’asseveració seria “sense gent de tradició política convergent no existiria el suport social necessari per al procés independentista”. Perquè, com s’ha comentat repetidament, és la gent i no pas els partits els qui desenvolupen avui el procés. I l’existència o no dels partits i la seva importància relativa al si del país, és un fet que ha de ser considerat com una realitat contingent. És evident i constatable, ja avui, que el suport a un o altre partit pot variar al llarg de processos massius i prolongats com el que descrivim. Des d’un altre punt de vista, també és ben cert que sense l’aportació de persones abans autonomistes i/o espanyolistes, el procés tampoc no podria prosperar. Però no pas per això cal preconitzar la necessitat de la permanència del pes d’uns determinats partits en aquest segon àmbit de l’espectre polític. Per sort la realitat política canviant va posant al seu lloc les afirmacions massa lligades al partidisme.
L’anàlisi ha d’anar, doncs, més enllà de les forces polítiques concretes i s’ha de basar sobretot en els sectors ideològics i socials. En aquest article analitzarem sobretot els sectors que es troben en les zones de límit principals del moviment independentista, que són les àrees on es produeixen les contradiccions més evidents.
Apartat A: El sobiranisme conservador i el seu paper contradictori
Descripció general
El sobiranisme conservador no es pot confondre amb un sol partit. És una ideologia política que té un pes important al nostre país i que s’ha anat expressant de manera variable a través de les dècades més recents. El seu fons ideològico-cultural és el catalanisme conservador(1), una ideologia empeltada de conceptes religiosos tradicionals i de criteris socials i econòmics burgesos, favorable a l’immobilisme social i partidària d’evitar la confrontació amb l’ordre polític i social vigent. Representa principalment els interessos de la mitjana burgesia(2) catalana i aplega també importants sectors de la petita burgesia influïts per diferents esferes del conservadorisme social.
El sobiranisme conservador s’ha expressat políticament, d’ençà dels anys 60 del segle passat, i fins a l’any 2010, principalment a través de l’autonomisme. Als anys 70 i 80 del segle XX, l’autonomisme (encapçalat per Jordi Pujol com a figura més destacada) va actuar com una branca més de l’espanyolisme: va combatre l’independentisme, esforçant-se per a marginar els seus militants i les seves organitzacions, i va denigrar amb totes les forces l’activitat de l’independentisme combatiu i, d’una manera especial, de Terra Lliure(3), organització que, sobretot a partir de l’atemptat d’ETA a Hipercor, va veure com la seva acció era denigrada per la denominació pejorativa burgesa de terrorisme.
Amb la primera expansió de l’independentisme esdevinguda a partir de la meitat dels anys 80, al voltant sobretot de la creació de Terra Lliure i de l’MDT, una fracció del catalanisme conservador va començar a definir-se a favor de la independència de Catalunya(4), però esforçant-se per a diferenciar-se de l’esquerra independentista. Així va anar elaborant la seva concepció pròpia d’una mena d’independentisme “no conflictiu” o “tranquil” que es va autoanomenar sobiranisme. A un nivell general, la consciència independentista va continuar la seva expansió que va assolir una important sensibilització al voltant de la resposta a la repressió de l’any 1992, començant per les mobilitzacions de la regió de Girona, però al llarg de la dècada dels 90 es va començar a diversificar, incorporant fraccions d’aquest nou àmbit “sobiranista”. ERC va recollir una part important d’aquest sobiranisme que es va diferenciar de l’independentisme originari dels anys 70 i 80 per l’ús habitual d’una nova simbologia representada sobretot per l’estelada blava d’Estat Català, un símbol que va ser aviat assumit també per les joventuts de CDC, les JNC.
Però ERC no va absorbir tot el sobiranisme conservador a causa del seu posicionament general d’esquerra moderada. Aquest partit s’ha anat mantenint dins un àmbit ideològic que podríem anomenar sobiranisme institucionalista, fonamentat en la política representativa i amb un arrelament feble amb les lluites socials. El gruix del sobiranisme conservador va quedar durant un cert temps en terra de ningú, escampat entre les bases de CDC i en les dels nous partits que es van crear en el tombant de segle (Reagrupament, Solidaritat etc.). No va ser fins pels volts de l’any 2010 que CDC va fer el pas per a assumir i integrar el sobiranisme conservador que, a més, cal assenyalar que s’havia estès al voltant de les mobilitzacions crítiques amb el tractament de la darrera proposta d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Autònoma de Catalunya (2006, 2007(5)) i al voltant de la Consulta sobre la Independència iniciada l’any 2009.
Algunes precisions entorn del sobiranisme conservador
Els dos moviments de masses, d’orientació independentista més recents, la Consulta sobre la Independència (2009-2011) i l’Assemblea Nacional Catalana (fundada el 2012) no es poden entendre sense la influència del sobiranisme conservador al seu si, però no s’han de confondre amb aquest àmbit ideològic i polític. La massa de la militància d’aquests dos moviments successius la formen sectors populars que s’han incorporat a l’activitat política de nou, i expressen de manera general un sentiment popular de rebuig a la dominació de l’Estat espanyol i la voluntat d’assolir un Estat independent més democràtic i just socialment.
Però és innegable que la ideologia del sobiranisme conservador ha influït i influeix encara en les estructures de direcció dels nous sectors de l’independentisme. Aquest fet té la seva gravetat perquè, per la seva ideologia i per les inèrcies de la seva gènesi, el sobiranisme conservador pateix tot un conjunt de contradiccions que poden influir negativament en el procés independentista i que convé analitzar ni que sigui breument. La contradicció principal és la que es produeix entre els interessos socioeconòmics rupturistes que van associats a l’objectiu independentista i les posicions ideològiques immobilistes i contràries a qualsevol mena de ruptura amb la legalitat econòmica i política dominant, que és pròpia del sector ideològic que descrivim.
Les distorsions que introdueix la ideologia i les formes de treball del sobiranisme conservador es manifesten en diferents àmbits:
- En la concepció del procés mateix, el qual ha estat dissenyat pels ideòlegs del sobiranisme conservador, com una “transició”, a l’estil de la transició que es va perpetrar per a passar del franquisme al règim monàrquic parlamentari, és a dir, amb els mínims canvis i trasbalsos per als sectors dominants dins la societat catalana. Per aquesta raó el sobiranisme conservador ha estat qualificat també de “sobiranisme lampedusià”(6).
- Una expressió concreta d’aquestes posicions immobilistes és la protagonitzada pels polítics anomenats sociovergents, que són l’elit de la casta política, uns personatges que han manipulat a plaer, al Principat, l’àmbit polític i els privilegis que se n’han derivat. L’objectiu de la casta sociovergent és mantenir, dins el nou Estat independent, els privilegis que posseeixen actualment tant els sectors dominants i com ells mateixos com a servidors dels interessos d’aquests sectors.
- En conseqüència, el sobiranisme conservador està obsessionat per la legalitat establerta, és a dir, pel respecte idolàtric al marc legal fixat per l’Estat espanyol i l’entorn europeu i internacional del món capitalista.
- En conseqüència, també, el sobiranisme conservador té por del poble i de l’exercici de la participació democràtica i tendeix a situar el debat sobre el futur del país en mans d’individualitats intel·lectuals favorables a les seves concepcions lampedusianes. Entenent la vida social com una pugna d’interessos, el sobiranisme conservador té tendència a defugir la participació popular i a entendre les organitzacions com a conjunts comandats per unes elits cohesionades per llaços d’amiguisme (7).
- I com a conseqüència derivada de la seva ideologia conservadora, aquesta expressió del sobiranisme és profundament regionalista, de manera que s’oposa sense ambigüitats a l’articulació dels Països Catalans(8), i és també ideològicament sectària perquè tendeix a negar l’existència de l’independentisme “dels temps difícils” que l’ha precedit (és a dir, el que va lluitar entre el 1979 i el 2010 principalment).
Tot aquest conjunt ideològic té un pes important al si de la societat catalana. Com hem exposat, el sobiranisme conservador expressa els interessos de la mitjana burgesia catalana, però estén la seva influència damunt sectors importants de la petita burgesia i altres sectors populars. Aquesta influència es manifesta damunt alguns sectors poc polititzats, en forma de diferents concepcions i tics reaccionaris com el gregarisme i la veneració pel líder, el rebuig del debat polític, les reaccions viscerals contra les reivindicacions socials i envers la lluita pels Països Catalans, considerats com un ròssec per a Catalunya, actituds i posicions mancades de reflexió política (i que cauen o bé en l’avantguardisme quan proposen objectius inassolibles, o bé en posicions excessivament desmobilitzadores quan es descoratgen fàcilment a causa de la seva manca de perspectiva estratègica) etc.
Una mena d’independentisme que vol i dol
Aquestes connotacions ideològiques són les que expliquen els posicionaments variables i sovint indecisos de sectors importants del sobiranisme conservador. Anant al cas concret de CiU, podem dir que aquesta formació política es mou, en el moment actual, entre dues forces contraposades fonamentals:
- Entre les exigències de la seva ideologia, derivada de l’extracció de classe fonamental dels seus sectors dirigents que porten el sobiranisme conservador a no trencar amb el bloc de la burgesia i el seu pensament econòmic i polític. I per tant a sotmetre’s a l’Estat espanyol.
- I les exigències de l’entorn econòmic, social i polític de les seves bases socials (molt castigades per la crisi econòmica i l’espoliació, una crisi que ha afectat molt durament la situació de la petita i la mitjana empresa dins l’Estat espanyol).
Aquesta contradicció fonamental fa que no sigui adequat analitzar la realitat preveient amb seguretat les actuacions concretes del sobiranisme conservador. La lluita independentista ha anat fent entrar aquests sectors en la dinàmica d’avanç cap a la independència(9) sense que n’hagin assumit les condicions que exigeix aquesta lluita. La constatació d’aquest procés d’arrossegament marca la importància de la tasca que s’ha anat fent de pressió, d’emplaçament i de lluita ideològica envers aquests sectors i mostra la necessitat d’insistir en aquesta línia d’acció.
A part d’aquesta tendència general, cal constatar concretament també que el procés independentista, que és l’expressió de la crisi política que té la capacitat de condensar a nivell polític el conjunt de les contradiccions a la Catalunya estricta, està provocant com a una de les primeres conseqüències, la crisi i la pèrdua d’hegemonia de CiU, contràriament al que es predica des d’alguns sectors de les esquerres més o menys influïts per l’espanyolisme. Aquesta dinàmica mostra una de les tendències importants del procés, que cal saber entendre i prendre en consideració.
Apartat B: L’esquerranisme autodeterminista i el seu paper contradictori
En uns altres territoris limítrofs de l’independentisme trobem altres sectors que es mostren també refractaris (o allunyats) del que és la lògica política de l’independentisme, però per unes altres raons.
D’ençà dels anys 80 del segle passat, en el moment de la primera expansió de l’independentisme català contemporani, sectors importants de l’esquerra de tradició espanyola als Països Catalans han anat posant-se al costat de la reivindicació nacional: un nombre important de militants van anar engruixint els rengles dels partits independentistes. Es pot dir, fins i tot, que l’independentisme no hauria fet l’acumulació de forces que va precedir la segona expansió, la de l’època actual, si no hagués estat per aquesta primera aportació.
Més recentment, ja al segle actual, els moviments de masses de l’independentisme han anat incorporant sectors molt nombrosos provinents de l’esquerra de tradició espanyola però ho han fet amb un enquadrament polític menys definit que ha deixat un marge important per a l’ambigüitat.
Si hem de resumir quines són les contradiccions d’alguns sectors sobiranistes d’esquerra influïts per l’espanyolisme, podríem constatar el següent:
- L’esquerranisme autodeterminista d’inspiració espanyolista fa una anàlisi esbiaixada de la realitat social pel que fa a la qüestió nacional. Partint de les tesis soleturianes(10) es posiciona en un àmbit extern al catalanisme, moviment que sol considerar reaccionari i essencialista.
- L’adscripció favorable a l’autodeterminació o a la independència es fonamenta, així, en una valoració simplement tacticista. L’esquerranisme autodeterminista és partidari de la lluita independentista, si (i només si) se subordina a allò que considera la lluita social.
- L’esquerranisme autodeterminista nega així també la validesa política d’una Ruptura Democràtica pròpia de la lluita independentista, com a tal.
- L’esquerranisme autodeterminista se sent incòmode en la lluita nacional popular perquè té necessitat de desmarcar-se de manera permanent d’aquelles instàncies en què hi són presents sectors del sobiranisme provinents de tradicions no coincidents amb la seva.
Un autodeterminisme de circumstàncies i no independentista
Alguns sectors poc polititzats o influïts per les ideologies anarquitzants es deixen influir pels més espanyolistes d’aquesta àrea ideològica per una mena de complex d’inferioritat producte d’una posició de classe vacil·lant, o com a conseqüència de l’influx de la ideologia espanyolista dominant.
La manca de referents polítics clars entre alguns sectors ha permès que prosperessin en aquesta àrea d’ambigüitats personatges oportunistes que utilitzen l’àmbit de l’esquerra autodeterminista per a mirar de fer-se una carrera personal que no havien pogut fer abans dins l’esquerranisme espanyolista o autonomista.
La despolitització també ha provocat que en alguns àmbits de l’esquerra independentista no es tingui una consciència clara del que és la tàctica política i la necessitat d’acció àmplia i d’un treball conjunt amb militància d’un ventall ideològic extens a favor de la Ruptura independentista, que és una ruptura de caire democràtic. És per aquesta raó que alguns sectors esquerranistes i amb una baixa consciència política revolucionària, s’han oposat a treballar per a incidir en organitzacions com la PDD, l’ANC i l’ANJI (joves de l’ANC) i a participar a la manifestació de l’11 de setembre del 2012 i a la Via Catalana del 2013 etc.
Aquestes contradiccions i ambigüitats ideològiques donen lloc, doncs, a uns capteniments feblement independentistes que es poden manifestar a través del rebuig dels eslògans i identificacions generals de l’independentisme (absència expressa de les grans mobilitzacions, manca d’estelades -fins i tot roges- a les concentracions, substitució del crit d’independència per crits esquerranistes, flaquesa en la defensa de l’ús social de la llengua etc.) i s’expressen per la necessitat compulsiva de mostrar la discrepància amb aquelles decisions polítiques importants que puguin marcar l’avanç de l’independentisme com a moviment democràtic unitari.
D’altra banda, la manca d’arrelament en la cultura política catalana de noves propostes esquerranes com Podemos/Podem i Guanyem Barcelona fan que a hores d’ara siguin una incògnita ja que si bé la seva combativitat les porta a acostar-se al moviment independentista, la limitada capacitat de resistència a la pressió de les ideologies dominants no els garanteix un blindatge sòlid contra les temptacions de lerrouxisme(11) que s’aniran intensificant al llarg dels mesos vinents.
Consideracions finals
Com a conclusió de caire general cal assenyalar la importància de continuar l’activitat constant de lluita ideològica per tal d’evitar que les contradiccions que hem exposat més amunt puguin distorsionar el procés independentista com a moviment popular d’ampli espectre. Perquè partim de la convicció que l'avanç de l'independentisme vers els seus objectius estratègics només serà possible des d'un moviment horitzontal i democràtic, on el poble organitzat n'exerceixi la direcció col·lectiva.
Pel que fa a les tasques més immediates, la línia estratègica de l’independentisme ve marcada per la successió d’uns objectius ben definits i àmpliament assumits: Referèndum d’autodeterminació, procés constituent de la República catalana independent, i consolidació de la nova República. Amb processos propis i coordinats en el camí del Dret a Decidir arreu dels Països Catalans per a confluir en la República federativa de la nació catalana completa. El primer objectiu és la realització del Referèndum del 9 de novembre. I és molt important que les contradiccions dels uns o dels altres no puguin entrebancar aquest objectiu.
Notes
(1) Interessa precisar que, encara que el catalanisme conservador hagi dominat històricament molts dels centres de creació ideològica del catalanisme, no s’hi pot pas confondre perquè la història del catalanisme pertany d’una manera important a experiències culturals i polítiques més àmplies vinculades molt sovint a les classes populars. En termes generals cal considerar, doncs, l’independentisme com una expressió política del catalanisme com a concepte ampli.
(2) La burgesia pròpiament dita, i particularment l’alta burgesia, s’identifica molt més clarament amb l’Estat espanyol i es troba allunyada de les posicions sobiranistes.
(3) Es pot trobar una descripció històrica solvent d’aquesta organització al llibre Terra Lliure, punt de partida, Edicions del 1979, Barcelona 2012 (diversos autors)
(4) La primera Convenció per la Independència Nacional es va organitzar l’any 1986. Aquestes experiències abastaven només el Principat de Catalunya.
(5) Mobilitzacions organitzades per la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD).
(6) v. Roger Palà “Els indepedentistes i el funeral del pujolisme” Llibertat.cat 5.08.2014
(7) L’amiguisme i la corrupció són part de l’ADN de la classe capitalista i dels seus ideòlegs, com és sabut.
(8) La burgesia regionalista catalana ha estat sempre refractària al tractament polític dels Països Catalans, tant per l’abast geogràfic reduït que té en tant que classe social, com pel respecte que observa envers la dominació espanyola. La cessió gratuïta de part de la nació catalana a l’Estat dominant és un reflex clar de la tebior de les seves conviccions nacionals.
(9) Abans de la mobilització de l’11 de setembre del 2012, CiU encara tenia com a objectiu principal el pacte fiscal.
(10) Soleturianes: relatives a l’ideòleg català espanyolista Jordi Solé Tura, que considerava la lluita nacional com a una expressió de la política de la burgesia.
(11) v. l’article de Manuel Delgado “El perill d'un lerrouxisme 'antisistema'” - 07.08.2014
