S’ha parlat molt de les actuacions nefastes de la “classe política” però les crítiques habituals s’acaben diluint amb el recurs fàcil a la resignació quan s’afirma que “la política és un mal necessari”. Aquesta consideració és una frivolitat. Perquè “la” política no és una categoria absoluta i, menys encara, pot eximir els polítics de la seva responsabilitat.
En aquest article voldria tractar, doncs, dels polítics, en tant que grup social, a partir de l’observació del rol que tendeixen a desenvolupar com a col·lectiu en el sistema parlamentari actual, dins l’Estat espanyol i l’Estat francès.
En primer lloc, cal precisar que parlar de “classe política”, com es fa sovint, és una greu incorrecció perquè aquest grup humà no és el resultat d’una activitat lligada a un sector social i econòmic ben definit (que seria una classe), sinó que és una mena d’estament adherit a la burocràcia de l’Estat. No defensa els seus interessos per la seva situació dins l’estructura econòmica sinó que el seu comportament ve marcat pels beneficis que els polítics treuen de la seva funció complementària dins el sistema de dominació. És per això que l’independentisme d’arrel marxista ha preferit utilitzar la denominació de “casta política”.
La casta política -en direm així, doncs- es mou, en general, dins la fabricació d’estratègies per a fer perdurar les formes de dominació, una pràctica que garanteix el seu modus vivendi.
Com actua la casta política?
A grans trets, la casta política:
a-Difon els principis generals de la ideologia dominant, ajudant a construir i reforçar un marc ideològic establert com a immutable, tancat i delimitat (que és excloent envers els qui no hi combreguen). “No hi ha vida fora del capitalisme”. “El sistema polític parlamentari occidental no és perfecte, però és el millor possible etc”. “Europa és el nostre model etc.”, afirmacions que, a més de ser falses, poden ser nefastes en un moment de regressió econòmica i política dels sistemes democràtics-parlamentaris actuals, com el que estem vivint.
b- Desenvolupa el pensament vassall. Estimula el sentiment que sempre ha d’existir una “força superior”, religiosa (la divinitat), política (els líders, les patums), econòmica (el poder financer), geopolítica (la Unió Europea i l’OTAN) etc., una Força Superior que ha d’acompanyar sempre els nostres actes. No conceben les persones com a éssers lliures. Senten horror per la participació democràtica i només aspiren a ser votats. I un cop han aconseguit el càrrec, totes les accions van adreçades a perpetuar-s’hi.
c- En conseqüència, fomenta el pensament gregari i l’acceptació acrítica del que facin i diguin les autoritats. Difon la repetició de tòpics i llocs comuns, el rebuig a la reflexió i al debat polític, alimenta un clima de tolerància davant els abusos de poder, davant l’amiguisme, davant la gestió barroera dels béns col·lectius etc.
Trobareu aquesta comportaments de la casta política en tot el ventall ideològic (de dreta, de centre i d’esquerra; i dins els partits però també escampats en alguns moviments cívics i socials) perquè el sistema polític actual afavoreix la incorporació continuada de nous candidats a seguir aquestes pautes de comportament que són, ara com ara, generals, atractives i tolerades. Només les persones i les organitzacions que han pres precaucions contra aquests hàbits (com ho ha fet des d’un primer moment la CUP, per exemple) se’n poden escapar.
Aquesta tasca sistemàtica de suport ideològic al poder, que defineix l’actuació general i quotidiana de la casta política, és pagada amb tot un seguit de prebendes (monetàries, de relació etc.). Rep beneficis no sols de tipus pecuniari per la seva funció sinó que també treu benefici del frec a frec quotidià amb les esferes del poder.
Sentiment de Grup Superior
Per les seves obres els coneixereu, fa la dita. És a dir, que no tots els polítics són iguals. Però s’assemblen molt, salvant unes escasses excepcions. Els veritables membres de la casta política, els qui s’han criat en les pràctiques que hem descrit més amunt s’identifiquen clarament, per un seguit de sentiments característics: perquè, per exemple, a la majoria els agrada manar i mantenen en les seves relacions, els seus contactes i les seves activitats “socials”, un marcat tarannà elitista, basat sobretot en la seva presència preferent als mitjans de comunicació i en l’exhibició de les seves múltiples i variades influències. Tenen una alta opinió d’ells mateixos. Segreguen superioritat aparent per tots els costats, una vanitat que es manifesta per un menyspreu “natural” envers el “poble baix”. En conseqüència, la casta política no ajuda a crear ciutadans, sinó que justament està interessada en l’existència de masses amoltonades i gregàries.
Com hem assenyalat més amunt, aquest col·lectiu peculiar se situa dins les estructures de dominació i viu de la defensa de l’immobilisme social. La seva funció és paral·lela a la dels mitjans de comunicació de masses oficials, i a la d’alguns intel·lectuals orgànics del poder, àrees que es mouen al servei de la ideologia dominant, i on la casta política acostuma a tenir representants qualificats.
En un moment de canvi com l’actual, aquestes persones són generadores d’“opi ideològic”, subministren la pitjor “droga adormidora” de la resignació, amb l’objectiu de garantir la “pau social”. Són els encarregats de tenir, entre la injustícia del moment, el ramat ben domesticat.
Perillositat i antídot
Aquesta manera de fer converteix la casta política en un acompanyant força perillós. Ho és sobretot per al procés independentista actual que ha de passar per moments delicats que demanaran coratge i claredat d’idees, característiques absents de les pràctiques d’aquests sectors, basades en la manipulació com a principi ideològic, i la covardia i la rendició com a pràctica negociadora. Aquesta manera de fer seria nefasta sobretot per a la nova república que hem de construir, dins la qual hem d’estar convençuts que aquests polítics parasitaris esperen poder continuar vivint de les seves pràctiques corruptes.
Contra el parasitisme només hi ha un antídot: la salut social d’una consciència política i democràtica insubornable, que ha d’acabar arraconant l’oportunisme. I això és el que hem de ser conscients que estem construint, amb les pràctiques democràtiques populars, des d’ara mateix. El futur ja l’estem fent ara. I haurem de fer foc nou. Res no és mesquí quan encarem el futur. Un futur nou. I una política que concebem i hem d’edificar, també, de cap i de nou.
